En el punt de tensió entre el “creixement econòmic” i la sostenibilitat; el que es coneix com “ecologia política de la precarietat” (Weston 2012) ha marcat una nova fita en les agendes dels organismes internacionals per a la recerca de noves possibilitats pel desenvolupament de la humanitat que, més enllà de l’àmbit terrestre, dirigeix la mirada cap a l’àmbit marítim desdibuixant, així, la tradicional frontera entre la terra i el mar. El creixent interès pels mars i oceans està convertint l’àmbit marítim en un escenari cada vegada més rellevant i disputat. Els conflictes que emergeixen pels recursos posen en col·lisió els diferents mitjans de vida amb les inversions en noves economies del mar, i alerten de la progressiva restricció dels drets d’accés als béns del mar, així com de l’acaparament de l’oceà en detriment dels petits productors i comunitats locals. Malgrat que el desenvolupament de l’economia blava professa que les polítiques públiques haurien de guiar-se per una comprensió de les dimensions humanes del medi ambient, la integració d’aquestes dimensions tendeix a reduir-se a una aportació acrítica del desenvolupament d’indicadors i anàlisis d’impactes socials.
Aquest simposi vol ser el punt de partida d’una reflexió més àmplia sobre el rol de l’antropologia social en la co-producció de coneixement per a la gestió sostenible del medi natural, tot aprofitant aquest moment de consolidació i expansió de la disciplina a Catalunya i, atès que la presència de l’antropologia i antropòlegs en els organismes internacionals de gestió és cada vegada major.
Simposi
L’esgotament dels recursos motivat per la seva sobreexplotació, l’augment de la població, la pol·lució i els efectes del canvi climàtic; alerten d’una situació especialment crítica de la disponibilitat dels recursos naturals. La situació amenaça l’aprovisionament equitatiu de recursos bàsics que afectaran sobre manera als mitjans de vida i a la producció d’aliments.
En el punt de tensió entre el “creixement econòmic” i la sostenibilitat; el que es coneix com “ecologia política de la precarietat” (Weston 2012) ha marcat una nova fita en les agendes dels organismes internacionals per a la recerca de noves possibilitats pel desenvolupament de la humanitat. Així, les Nacions Unides, des del 2015 que, entre la conservació i l’explotació, marca els objectius del desenvolupament sostenible, i apunta cap al desenvolupament d’una societat que es mou més enllà de l’àmbit terrestre en la mirada posada cap a l’àmbit marítim, desdibuixant, així, la tradicional frontera entre la terra i el mar.
Si bé, es para atenció a les forces antropogèniques conductores dels canvis ambientals a gran escala que afecten a la salut dels ecosistemes, alhora que es pregona que l’oceà és un patrimoni cultural i natural de la humanitat que cal protegir; l’atenció també està posada en el mar com la nova frontera del desenvolupament econòmic.
L’explotació de les riqueses dels ecosistemes i també del mar i els oceans, es troba al centre del discurs de la “economia blava” i el “creixement blau” que es presenta com a nou vehicle de l’economia i font d’aprovisionament de recursos. Centrada en l’emprenedoria i la innovació tecnològica, l’explotació del mar, per exemple, es tradueix en el foment de l’aqüicultura, el turisme costaner i marítim, la biotecnologia marina, i l’energia renovable eòlica marina que es planteja com la nova “revolució blava”.
El creixent interès pels mars i oceans –encapsulat en les agendes de conservació i explotació- està convertint l’àmbit marítim en un escenari cada vegada més rellevant i disputat. Els conflictes que emergeixen pels recursos posen en col·lisió els diferents mitjans de vida amb les inversions en noves economies del mar; i alerten de la progressiva restricció dels drets d’accés als recursos del mar, així com de l’acaparament de l’oceà, tot creant relacions d’exclusió/inclusió que tendeixen a afavorir a les grans industries en detriment dels petits productors i comunitats locals. És el que es descriu com “acumulació per la despossessió” (Harvey 2004), o al que Heynen et al. (2007) han anomenat com “neoliberalització de la natura” o nova forma de mercantilització de la governança ambiental.
Alhora, aquesta nova aproximació al desenvolupament de l’economia blava professa la necessitat de prestar especial atenció als aspectes socials en tant que entén que les polítiques públiques haurien de guiar-se per una comprensió de les dimensions humanes -incloses les consideracions socioculturals, econòmiques, de benestar i de governança- del medi ambient (Bennet 2019).
Una novetat en les polítiques públiques d’alguns països, ha estat el fet de reconèixer els valors propis de la naturalesa i convertir-la en subjecte de drets, inclòs el de la seva restauració. Aquesta valoració conduiria a propostes alternatives a dependre de l’extractivisme. I no seria suficient reconèixer els límits ecològics per a frenar l’expansió econòmica, intentant reconciliar el creixement amb la conservació de la biodiversitat o les necessitats humanes. El reconeixement de la naturalesa com un patrimoni, independentment de la utilitat o serveis que pugui prestar als humans, implica un gir biocèntric que s’instal·la en els escenaris polítics actuals, en els quals participa l’Antropologia (Gudynas 2011; Leff 2005).
Tot i així, la integració d’aquestes dimensions humanes i valoració de la natura, tendeix a reduir-se a una aportació acrítica del desenvolupament d’indicadors i d’anàlisi d’impactes socials (Arbo et al, 2018).
Més enllà de participar en els processos de disseny i implementació de les mesures de gestió, l’antropologia social permet identificar críticament les oportunitats però també les limitacions que els nous discursos, polítiques i iniciatives sobre la conservació i explotació dels recursos poden proporcionar als diferents mitjans de vida, tan marítims com terrestres.
Així mateix, el replantejament de la relació terra-mar com un sol àmbit socioambiental permet posar les fins ara reclamacions de l’antropologia social d’una aproximació més holística de les activitats marítimes (Clay & McGoodwin 1994; McCay 2001 ), en el centre d’atenció de les polítiques de gestió dels recursos marins.
Mentre, les activitats marítimes s’havien centraven en l’extracció dels recursos del mar com l’aspecte principal de l’activitat econòmica, la comprensió d’aquest àmbit com a part d’un contínuum de les activitats en terra permet considerar i visibilitzar a altres esferes de les activitats marítimes com ara la reproducció social, el manteniment dels mitjans de producció, els processos d’administració, la distribució i el mercat; espais tradicionalment considerats femenins. Però també permet posar de relleu la importància dels valors culturals i les creences, les percepcions i els lligams als espais i paisatges, els coneixements i la interacció societat-natura que constitueixen un patrimoni que pot ser eina d’informació per a la gestió sostenible dels recursos naturals (Gomez & Lloret 2019; Ignatius, Delaney, Haapasaari 2019; Khakzad & Griffith 2016)
Mostra d’això són les associacions, xarxes i clústers que volen posar a les ciències socials al centre de l’agenda de la sostenibilitat dels oceans, com ara la recent xarxa internacional en ciències socials marines (2018, Marine Social Scienes, https://www.marsocsci.net/), o bé organismes com l’ICES (International Council for the Exploration of the Sea), el Earth Systems Governance Project i Future Earth projects a Europa, o la NOAA (National Oceanic and Athmospheric Administration dels EEUUA, https://www.st.nmfs.noaa.gov/humandimensions/) que tots tenen grups de treball que es centren en les dimensions humanes, on l’antropologia social hi té una presència i un pes cada vegada més rellevant.
Si bé l’antropologia social es reconeix com el coneixement capaç d’articular operativament dimensions ambientals i socioculturals de l’entorn i els recursos naturals, encara queda camí per recórrer per tal de consolidar la seva participació en la co-producció de coneixement per a la gestió dels recursos i no només en el disseny i la implementació de mesures de gestió (Aswani et al. 2018).
És per això que en aquest simposi volem convidar a investigadors/es que contribueixin a debatre el rol de l’antropologia social en la gestió sostenible dels recursos, en el replantejament conceptual de les activitats i les seves dimensions, sobre els drets i l’equitat en l’accés i l’ús dels béns comuns, sobre el patrimoni que representen i el seu llegat, els seus valors, els rols de gènere, i els sistemes de governança i modes de resolució de conflictes, el rol del coneixement ecològic tradicional i la incorporació dels valors socioculturals en els sistemes de gestió sostenible del medi natural. El simposi està obert a professionals i estudiants de l’antropologia social però també procedents d’altres disciplines que s’acosten a l’antropologia social per a la comprensió de les relacions socioambientals.
Bibliografia
A
Arbo et al. (2018) The transformation of the oceans and the future of marine social science. Maritime Studies, 17:295–304
Aswani et al. (2018) Marine resource management and conservation in the Anthropocene. Environmental Conservation, 45 (2): 192–202.
Bavinck, M.; Jentoft, S.; Scholtens, J. (2018) Fisheries as social struggle: A reinvigorated social science research agenda. Marine Policy, 94: 46–52
Bennett, Nathan J. (2019) Marine Social Science for the Peopled Seas. Coastal Management, 47 (2): 244–252
Clay, Patricia M. & McGoodwin, J R. (1994) Utilizing social sciences in fisheries management. ICES report.
Gomez, S. & Lloret, J. (2019) Small-scale fishing in Cap de Creus: a look into the future. Generalitat de Catalunya.
Gudynas, Eduardo 2011 Desarrollo, derechos de la naturaleza y Buen Vivir después de Montecristi. A: Debates sobre cooperación y modelos de desarrollo. Perspectivas desde la sociedad civil en el Ecuador. Gabriela Weber, editora. Centro de Investigaciones CIUDAD y Observatorio de la Cooperación al Desarrollo, Quito. Marzo 2011 pp 83-102.
Harvey, D. (2004) The ‘new’ imperialism: accumulation by dispossession. Soc. Regist, 40: 63–87.
Heynen, et al. (2007) Neoliberal environments: False promises and unnatural consequences. London: Routledge
Ignatius, S. ; Delaney, A.; Haapasaari, P. (2019) Socio-cultural values as a dimension of fisheries governance: The cases of Baltic salmon and herring. Environmental Science and Policy, 94: 1–8
Khakzad, S. & Griffith, D. (2016) The role of fishing material culture in communities’ sense of place as an added-value in management of coastal areas. Journal of Marine and Island Cultures, 5: 95–117
Leff, Enrique, 2005, La Geopolítica de la Biodiversidad y el Desarrollo Sustentable: economización del mundo, racionalidad ambiental y reapropiación social de la naturaleza. A: Seminario Internacional REG GEN: Alternativas Globalização (8 al 13 de Octubre de 2005). Rio de Janeiro, Brasil UNESCO, Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura, Disponible en la World Wide Web: http://bibliotecavirtual.clacso.org.ar/ar/libros/reggen/pp12.pdf
McCay, Bonnie J. (2001) Enviromental anthropology at sea. In New directions in anthropology and environment: intersections. California: Altamira press. Pp. 254-272.
Weston K. (2012) Political Ecologies of the Precarious. Anthropological Quarterly, 85 (2): 429-455.