Lluny de la imatge promoguda per la UNESCO del patrimoni com a font de pau i concòrdia entre els pobles, des de l’antropologia sabem que els processos de patrimonialització sovint s’associen a conflictes, sobretot per part d’aquells que tenen el poder de crear allò que Laurajane Smith anomena un discurs autoritzat del patrimoni i els qui s’hi oposen o resisteixen. Les fonts del conflicte poden ser diverses: d’una banda, pot venir donat per la instrumentalització del patrimoni per llençar discursos etnicistes, fins als que es beneficien de l’apropiació de la cultura de grups subalterns i els qui ho denuncien i ho combaten; d’altra banda, els processos de patrimonialització poden encobrir estratègies i interessos econòmics de persones o grups que entraran en conflicte amb altres; o poden tenir repercussions de caràcter ambiental, urbanístic o social… D’altra banda, en contextos de conflicte, sobretot en conflictes armats, i de post-conflicte, el patrimoni esdevé sempre un agent molt present que s’acaba convertint en víctima.
La relació entre patrimoni i conflicte té molts camins encara per explorar que proposem debatre en aquest simposi, posant al centre del debat la nostra praxi antropològica. Pretenem generar un espai de reflexió, des de la pròpia experiència etnogràfica, sobre el lloc que ocupem com a investigadors/es en el territori del patrimoni i el conflicte. Com ens posicionem davant del patrimoni en conflicte? Quins conflictes ens genera a nosaltres la recerca en patrimoni? Fins a quin punt formem també part del conflicte?
Són benvingudes les comunicacions que tractin principalment les següents línies de treball: 1) conflictes socials generats a partir d’iniciatives concretes de patrimonialització; 2) experiències de patrimonialització en territoris on s’estigui produint un conflicte social en principi aliè al patrimoni o s’hi hagi produït en un passat; 3) el paper de l’etnògraf/a com a agent actiu en els conflictes.
Simposi
Actualment el concepte patrimoni està àmpliament socialitzat, fet que propicia la seva polisèmia i els seus usos sovint contradictoris. Diversos aspectes de les nostres societats participen o són susceptibles de participar en processos de patrimonialització (processos que cal entendre en el marc de lògiques econòmiques i polítiques concretes) (del Marmol, Frigolé, Narotzky, 2010). Els processos de patrimonialització mai no estan exempts de conflictes, bàsicament per la pròpia naturalesa del patrimoni: una construcció social que depèn dels discursos de poder (Prats, 1997), un constructe sociopolític que conforma espais de conflicte i pluralitat interpretativa (López López, 2016); d’alguna manera, patrimoni i conflicte són consubstancials. A més, cal assumir que l’enorme socialització del concepte patrimoni i l’auge dels processos de patrimonialització implica de facto certs conflictes (discrepàncies, com a mínim) en la significació del què és i no és patrimoni. En aquest sentit, pertoca també a l’Antropologia prestar atenció als conflictes ontològics al voltant de la categoria patrimoni.
Avui dia, el patrimoni forma part dels llenguatges comuns de la població. Tot i la multiplicitat de veus, hi ha discursos autoritzats sobre el patrimoni. Seguint a Smith (2006), els discursos autoritzats sobre el patrimoni sovint s’associen a pràctiques de conservació, monumentalització i fins i tot s’exposen a ser comercialitzats i tractats com a productes de mercat, adquirint un valor de canvi que pot desplaçar el seu valor d’ús i funció original. El turisme, associat als objectius de la dinamització econòmica i territorial, pot actuar com a pretext dels processos de patrimonialització, i per tant potencia i legitima l’exposició de certs elements d’una societat al consum i als mercats. Aquestes dinàmiques poden generar tensions entre la població local, els visitants i els promotors i comercialitzadors turístics, al mateix temps que poden provocar situacions de degradació o “vulgarització” dels elements, tergiversació dels seus significats i transformació de la seva funció, entre d’altres. Actualment, les festes, les tradicions, els monuments, la gastronomia, l’art, l’arquitectura i l’urbanisme són els principals elements d’una societat que s’exposen al “consum cultural” del turisme, i molt sovint apel·lant a la seva conservació i protecció; és a dir, els promotors turístics del patrimoni consideren que el consum turístic contribueix a la seva preservació, quan precisament l’exposició turística d’aquests elements pot tenir per efecte la seva degradació.
En contextos de conflicte o post-conflicte la patrimonialització de determinats elements pot servir per legitimar narratives de grups socials; el patrimoni també pot ser utilitzat com a lloc de memòria i de representació cultural o d’identitat, al mateix temps que pot evocar la imatge d’un passat de conflicte i ser utilitzat com a lloc per al coneixement i la mirada crítica del passat. Els vestigis relacionats amb fets conflictius del passat (guerres, dictadures, lluites socials…) poden erigir-se com a espais de memòria històrica i actuar com a transmissors de coneixements, valors i memòries, al mateix temps que poden commemorar o condemnar els fets i els individus que els van protagonitzar. La patrimonialització dels vestigis i espais relacionats amb passats conflictius poden evocar trauma, generar rebuig, crítica i conflicte a les societats actuals, ja que mai són neutres ni innocus (el passat, a través del patrimoni, remet sempre al present).
En contextos de conflicte o post-conflicte, el patrimoni pot ser vulnerat o enaltit en funció dels interessos i possibilitats dels diferents grups socials implicats en els conflictes. En aquestes situacions, el patrimoni pot veure’s (i es veu) sotmès a atacs per motius molt diversos. Per exemple: perquè es combat (s’imposa un determinat patrimoni o se’n vol destruir un altre), perquè defensar “un” patrimoni implica defensar “una” identitat”, imposar, exhibir o defensar “una” legitimitat sobre el territori…); perquè no es pot protegir, perquè la situació bèl·lica o post-bèl·lica fa difícil o impossible que s’adoptin les mesures legals o materials que n’assegurin la seva preservació; fins arribar a utilitzar el patrimoni com a arma propagandística tant durant el conflicte bèl·lic així com durant el període post- bèl·lic (Harrison, 2010).
La pràctica etnogràfica relacionada amb la recerca en patrimoni entra en conflicte amb les parts implicades en els processos de patrimonialització, o fins i tot pot acabar generant conflictes entre aquestes parts. És generadora de conflictes, d’entrada pel fet que l’antropòleg que investiga sempre ho fa des d’una situació concreta, i per tant, acaba contribuint en la construcció de discursos i intervenint en les significacions i usos relatius als elements que són patrimonialitzats. Des de la pràctica etnogràfica, cal preguntar-se quin compromís assumeix l’investigador respecte als fets i societats que estudia, especialment quan es troben en situacions de conflicte. La presència de l’investigador sempre altera el context social de la recerca. Però quan la recerca versa sobre patrimoni, s’intervé directament en l’activació patrimonial. Depenent de l’entorn on es porta a terme la recerca i de la posició estruturant des de la que es situa l’investigador en aquell context, per exemple si treballa per a l’administració, l’impacte pot ser de més o menys gran abast, però sempre prou important com per aturar-nos a reflexionar sobre les implicacions ètiques de la recerca en patrimoni.
Quan parlem de conflicte, cal tenir present les seves diverses formes, entre les quals: conflictes armats; poblacions refugiades (amb dificultats per al manteniment de la identitat i la preservació del patrimoni); conflictes econòmics i/o legals en els quals el reconeixement com a patrimoni cultural pot ser d’interès per a algun actor social; conflictes ètnics-nacionals relacionats amb minories nacionals o immigrades; conflictes de les comunitats indígenes amb els estats i les multinacionals per l’apropiació del seu patrimoni cultural i natural; conflictes relacionats amb l’ús i explotació de recursos naturals (aigua, boscos, mar, flora, fauna…); conflictes per l’espai públic liderats per moviments veïnals; etc.
L’estudi del patrimoni forma part dels camps d’estudi de l’Antropologia, i de fet, si considerem que el patrimoni ja va ser la matèria prima dels folkloristes de finals del XIX i la primera meitat del XX, podem assumir que és un objecte d’estudi com a mínim reconegut. Ara bé, el seu caràcter com a element de conflicte o element en contextos de conflicte resulta un espai d’anàlisi encara poc explorat. El propòsit d’aquest simposi és el de recollir aportacions que posin èmfasi en aquest aspecte del patrimoni.
Bibliografia
Alcalde, G., Burch, J., Carbonell, E., Domènech, G. (2012) “Identificaciones patrimoniales en conflicto. Un anállisis a partir de tres casos en Cataluña”. Revista Andaluza de Patrimonio, 2, 114- 131.
Franquesa, J. (2010) Una aproximación al patrimonio desde la antropología económica: la patrimonialización como guardar. Dins del Marmol, C., Frigolé, J., Narotzky, S. (coords.) (2010). Los lindes del patrimonio: consumo y valores del pasado (pp. 39-58). Barcelona: Icària Editorial.
Harrison, Rodney (2010) “The Politics of Heritage”, dins: R. Harrison (ed) Understanding the politics of heritage. (pp. 154-196) Manchester: Manchester University Press.
López López, J. (2016) “El patrimonio como constructo político y su potencial reflexivo”, Perspectivas, Revista del PH Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 90, 218-219.
Marmol del, C., Frigolé, J., Narotzky, S. (coords.) (2010) Los lindes del patrimonio: consumo y valores del pasado. Barcelona: Icària.
Prats, Ll. (1997) Antropología y patrimonio. Barcelona: Ariel.
Smith, L. (2006). Uses of heritage. London: Routledge..