12. Límits i reptes metodològics en l’abordatge etnogràfic de la sexualitat.

Coordinació:

Jordi Roca
ITA, URV
Jose Antonio Langarita
ICA, UdG
josan.langarita@udg.edu

Resum

Les qüestions metodològiques són un element clau en la tasca etnogràfica que en les últimes dècades han estat especialment sacsejades pels nous contextos de recerca, els reclams de revisió profunda, i la incorporació de noves formes d’aproximació als fets socials. L’etnografia com a mètode i com a mirada viu moments complexos i de transformació. Per aquesta raó, aquest simposi té com a objectiu discutir les especificitats metodològiques en l’estudi de la sexualitat i les relacions sexo-afectives en la tasca etnogràfica. En particular, aspira a centrar el debat tant en els aspectes relatius al treball de camp, com en aquells que tenen a veure amb la redacció i el producte etnogràfic. En aquest sentit pren especial rellevància la sexualitat com a objecte d’estudi, com a element que travessa la trobada etnogràfica entre antropòleg o antropòloga i informants, i també com a factor de context, en tant que pràctica social i cultural. Seran benvingudes al simposi les propostes que contribueixin a enriquir el debat metodològic des de l’especificitat de la sexualitat i les relacions sexo-afectives. Alguns dels aspectes que es suggereixen per a la discussió, sense ser exclusius, són: el disseny de la recerca; el sexe i les relacions sexo-afectives en el treball de camp; la presència o absència de les dimensions sexuals en l’escriptura etnogràfica; les aproximacions metodològiques a escenaris hipersexualitzats; les metodologies interseccionals que incorporin la dimensió sexual o reflexions metodològiques sobre treballs etnogràfics especialment significatius per l’estudi de la sexualitat.

 

L’etnografia és un dels tres elements de l’anomenat triangle antropològic, juntament amb la comparació i la contextualització. Tot i que habitualment associem el mot a la seva vessant metodològica, caracteritzada fortament pel treball de camp centrat en la participació, l’etnografia fa referència també al producte resultant d’una recerca etnogràfica. Des que amb Malinowski i altres etnògrafs i etnògrafes de l’època es varen assentar les bases d’aquest tipus de recerca “poc comú” (Hammersley i Atkinson (2011: 13), el mètode etnogràfic va mantenir-se relativament estable i fidel als seus postulats inicials, fins el punt que a finals del segle passat diversos autors es feien ressò de la necessitat d’una revisió profunda (Comaroff i Comaroff, 1992) que fes possible la superació del seu estancament i el seu abordatge com a problema metodològic (Ferguson i Gupta, 1997).

Aquestes expressions de la necessitat de sacsejar el mètode etnogràfic no eren alienes, i en certa mesura n’eren una clara conseqüència, ni a la nova dimensió assolida de les relacions entre allò global i allò local, que plantejaren un desafiament a l’etnografia en termes de la seva idoneïtat per afrontar el context sociocultural contemporani caracteritzat per la mobilitat, el canvi i la globalització front les societats de petita escala (Perret, 2011: 58) ni a les emergents formes hegemòniques de producció del coneixement, caracteritzades per una creixent burocratització de la recerca, cada cop més presonera de processos de participació en convocatòries competitives que estandarditzen i col·lectivitzen la investigació i obliguen a publicacions en revistes subjectes a mètriques de control basades en índex d’impacte (Roca, 2017). En aquest context varen començar a sorgir propostes coma ara la de Marcus (1995) i la seva etnografia multi situada, que advoca per una pràctica menys marcada pel treball de camp, concebut a la manera clàssica com l’estada de llarga durada de l’etnògraf o etnògrafa en un únic lloc d’escala reduïda. Aquests tipus de noves aproximacions es caracteritzen, entre altres, per una certa deslocalització de l’etnografia, que fa que s’incorpori com a material etnogràfic tant les observacions directes de camp i les entrevistes com altres moltes fonts d’informació, així com per noves maneres de plantejar la recerca, resultant-ne de tot plegat una rica i diversa constel·lació terminològica que pretén marcar grans o petits canvis en el paradigma etnogràfic, com ara les denominacions d’etnografia polifònica, participativa, col·laborativa, radical, crítica, connectiva, digital, etc. etc. Propostes que, tanmateix, no només intenten resoldre el problema de la possible inadequació entre mètode i objecte sinó reformular també de manera creativa el cànon etnogràfic per a poder ubicar entorns, pràctiques i subjectes en contexts travessats per múltiples mediacions (Aguilar, citat a Licona, 2015: 74).

Tot plegat, no podem deixar d’assenyalar, també, el fet que les relacions de poder que estructuren les institucions acadèmiques poden afectar les definicions teòriques i epistemològiques que considerem a l’hora de dur a terme el treball de camp (Garcia, 1991: 63). D’aquí se’n deriva també, sovint, la dificultat per trobar la fórmula que permeti articular les demandes i imposicions de l’acadèmia amb una etnografia de caràcter crític i una investigació emancipadora.

Si aquesta és la panoràmica a nivell de l’etnografia en general, quan ens endinsem en l’etnografia centrada en la recerca relativa a la sexualitat i relacions sexo-afectives ens apareixen tot un seguit d’altres consideracions que, tanmateix, estan vinculades en bona mesura a aquest context que hem descrit. En aquest sentit, hi ha al menys tres qüestions que mereixen de la nostra atenció específica. La primera relativa a l’objecte. Alguns dels estudis clàssics ja revelen el sentit cultural del sexe. Així per exemple, Malinowski (1927), Benedith (1939) o Mead (1950), entre d’altres, ubicaven les pràctiques sexuals i els seus significats culturals en un marc contextual, comparatiu i etnogràfic. Des dels anys setanta del segle passat s’intensifica l’interès pel sexe en l’antropologia a través de treballs com els de Newton (1979) o Herdt (1984) i a poc a poc es consolida l’Antropologia de la sexualitat com una part de la disciplina en l’entorn anglosaxó. En el context català, l’Escola antropològica de Tarragona és la primera a enfrontar-se a la pregunta pel caràcter cultural del sexe des dels contextos locals aportant etnografies tan significatives com la de Oscar Guasch (1992) o Joan Vendrel (1999). Tots aquests treballs revelen que si el sexe és un fet cultural ha de ser inevitablement objecte d’anàlisi de l’antropologia. Cal, però, pensar com es defineixen els seus límits per fer-ho epistemològicament operatiu tenint en compte la variabilitat discursiva, de representacions i pràctiques que l’envolten.

La segona, respecte al subjecte, posa de relleu les qüestions relatives al sexe i la sexualitat de l’antropòleg o antropòloga. Treballs com els Goode (1999), Kulick i Wilson (2005) i més recentment el de Martin i Haller (2019) han posat de manifest la necessitat de considerar el sexe en el marc de la trobada etnogràfica. El sexe implica formes de relació i pràctiques socials que poden veure’s interpel·lades en el treball de camp. Però, tal com apunta Newton (1993), el sexe també està present en l’escriptura etnogràfica, i per tant també mereix l’atenció prestar-hi atenció a la manera en la qual es presenta, o s’absenta, en els relats etnogràfics. La tercera de les qüestions té a veure amb el mètode. El mètode etnogràfic és un mètode de context i per aquesta raó l’aproximació a la sexualitat pot variar significativament tant pel que fa a l’objecte d’estudi com a l’etnògraf o l’etnògrafa. Si el sexe és una dimensió que travessa tota la vida social, l’etnografia ha de poder apropar-se tant des de la seva especificitat com des de la seva transversalitat. Cal debatre, però, la millor estratègia per fer-ho.

Tots aquests elements donen compte de la necessitat de discutir l’abordatge metodològic de l’estudi de la sexualitat en el treball etnogràfic. Per això, proposem un debat que permeti aprofundir en les especificitats que generen el sexe i la sexualitat en el disseny de la recerca, el treball de camp i l’escriptura etnogràfica. Algunes qüestions que suggerim pel debat són: l’exploració del sexe i la sexualitat des de la perspectiva etnografia, què?, qui?, com?, on?, quan?, i per què?; el sexe en les relacions socials que s’estableixen en el treball de camp; sexe, poder i afecte en la tasca investigadora, el sexe en l’escriptura etnogràfica, l’anàlisi de les relacions sexuals i sexo-afectives en el treball de camp i amb els informants; el disseny del mètode etnogràfic en escenaris hipersexualitzats, entre d’altres. Convidem a totes les persones interessades a presentar les seves propostes a aquest simposi centrat principalment en qüestions metodològiques.

 

Referències

BENEDICT, Ruth (1939). “Sex in Primitive Society”. American Journal of Orthopsychiatry 9(3): 570-573

COMAROFF, Jean y COMAROFF, John (1992). La etnografía y la imaginación histórica. Boulder: Westview Press.

FERGUSON, James y GUPTA, Akhil (1997). “The field as site, method, and location in anthropology”, en Gupta y J. Ferguson (Eds.), Anthropological locations. Boundaries and grounds of a field science. Berkeley, University of California Press; pp. 1-46.

GOODE, Erich (1999). “Sex with informants as deviant behavior: An account and commentary”. Deviant Behavior, 20 (4), 301-324.

GUASCH, Oscar (1992). La sociedad rosa. Barcelona: Anagrama

HAMMERSLEY, Martyn y ATKINSON, Paul (1994). Etnografía. Barcelona: Paidós.

HERDT, Gilbert (1984). Ritualized Homosexuality in Melanesia. Berkeley: University of California Press.

KULICK, Don y WILLSON, Margaret (Eds.) (2005). Taboo. Sex, Identity and Erotic Subjectivity in Anthropological Fieldwork. Londres y Nueva York, Routledge

LICONA, Ernesto (2015). “La Etnografía de los “otros” cercanos:cla implicación antropológica en las metròpolis”, Estudio, 20; pp.: 65-75.

MALINOWSKI, Bronislaw (1927). Sex and Repression in Savage Society. Londres: Routledge and Kegan Paul.

MARCUS, George (1995). “Ethnography in/of the world system: The Emergence of multi-sited ethnography” en Annual Review of Anthropology, 24; pp. 95-117.

MEAD, Margaret (1950). Sex and Temperament in Three Primitive Societies. Nova York: The New American Library.

NEWTON, Esther (1979). Mother camp. Female interpersonators in America. Chicago: University of Chicago Press.

NEWTON, Esther (1993). “My Best Informant’s Dress: The Erotic Equation in Fieldwork”. Cultural Anthropology, 8(1): 3-23.

PERRET, Gimena (2011). “Territorialidad y práctica antropológica: desafíos epistemológicos de una antropologia multisituada/multilocal”, Kula, 4: 52-60.

ROCA GIRONA, Jordi (2017) “Donde te lleve el amor. Nuevos sujetos de estudio, nuevas condiciones de producción del conocimiento y sus [re]planteamientos etnográficos”, Antropología Experimental, 17: 63-81.

VENDRELL, Joan (1999). Pasiones Ocultas: de como nos convertimos en sujetos sexuados Madrid: Ariel.