13. Patrimoni Cultural Immaterial: de les polítiques patrimonials als usos polítics del patrimoni, una mirada des de l’antropologia

Coordinació:

Alejandra Canals
UB
Mireia Guil
UB
mguil@ub.edu

Resum

Aquest simposi pretén contribuir a una reflexió, des de l’antropologia, sobre l’aplicació de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (2003) de la UNESCO a les polítiques culturals actuals, els usos polítics d’aquest concepte i les iniciatives de gestió i salvaguarda que s’han dut a terme arran de la ratificació de la convenció a l’Estat espanyol i, més específicament, a Catalunya. Així doncs, aquest simposi pretén oferir un espai de debat sobre les tensions i conflictes que es deriven de la conceptualització, normalització i gestió dels coneixements i les pràctiques reconegudes com a patrimoni cultural immaterial (PCI), tot fent èmfasi en els seus usos polítics.

 

Delimitació del tema

Aquest simposi s’emmarca en els debats actuals sobre l’aplicació de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (2003) en l’àmbit estatal. Com és ben sabut, la ratificació d’aquest text implica que els Estats part es comprometin a adoptar una sèrie de mesures per a gestionar i salvaguarda el seu PCI. Aquest procés genera una sèrie de tensions fruit de les interpretacions diverses que els Estats efectuen respecte a la Convenció i els seus postulats i les accions concretes que se’n deriven. El que proposem, per tant, és propiciar un espai de divulgació i debat de recerques que s’orientin a comprendre les diferents problemàtiques que sorgeixen d’aquests processos.

Breu panoràmica del camp

La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultura Immaterial de la UNESCO instaura una nova categoria patrimonial, la de “PCI”, que tendeix a substituir termes diversos, però complementaris, com patrimoni etnològic, cultura popular o folklore, arts i tradicions populars, prèviament emprats en les diverses legislacions estatals i regionals/locals. La valorització del que ara es coneix com a PCI és anterior a aquesta convenció i cal situar-la a mitjans dels anys 50, moment en què l’abast del que es considera patrimoni s’amplia significativament. Aquest procés ha estat qualificats amb expressions com “eclosió patrimonial” (Prats, 2011), “obsessió patrimonial” (Jeudy 2001), “obsessió per preservar” (Holtorf, 2012), entre d’altres. Seguint Heinich (2009), aquest procés d’inflació patrimonial implica la “desartificació” del patrimoni, en tant que el patrimoni deixa d’estar format exclusivament per les considerades “obres d’art” i s’obre a altres elements, entre aquests, l’anomenat PCI. Dins d’aquest procés de valorització del PCI, la Convenció de 2003 marca una fita important que cal llegir en clau internacional. El procés que va conduir a l’elaboració d’aquest document es va caracteritzar per intensos debats sobre el concepte de PCI, els mecanismes per a la seva salvaguarda, la pertinença o no d’un sistema de reconeixement internacional —en la mateixa línia del que s’estava fent amb les llistes de la convenció del 1972—, entre d’altres (Hafstein, 2009; Aikawa- Faure, 2009; Bortolotto, 2014; Arizpe, 2013). Precisament, arran de totes aquestes qüestions, el resultat final és una convenció ambigua i general pel que fa a algunes definicions i procediments, fet que ha provocat l’elaboració posterior de documents orientatius o comissions d’experts per part de la Unesco.

La Convenció de 2003 també ha motivat una profusa producció acadèmica —particularment des de l’antropologia social i amb una perspectiva crítica — que, de manera sintètica, gira al voltant dels següents temes:

• La feblesa teòrica i ambigüitat política del concepte de PCI (Santamarina,2013) , la seva relació no resolta amb altres conceptes del qual n’és hereu — com a folklore, cultura popular o patrimoni etnològic — (Derèze, 2005) i l’arbitrarietat i interrelació entre les categories de patrimoni material i immaterial (Kirshenblatt Gimblett, 2004; Van Zanten, 2004; Turgeon, 2010).
• Les problemàtiques teòriques i metodològiques que emanen de l’imperatiu de la participació de les “comunitats, grups i individus”(CGI) en els diferents processos per a la salvaguarda i el reconeixement del PCI (Sánchez-Carretero et al.,2019; Blake, 2019, Labadi, 2013).
• La creació de “llistes” de reconeixement/salvaguarda de PCI que reprodueixen l’enfocament metacultural de les llistes de Patrimoni Mundial (Kirshenblatt Gimblett, 2004), i jerarquitzen la cultura (Hafstein, 2009).
• La instrumentalització política del PCI per a la creació de discursos identitaris nacionals o regionals, la territorialització del PCI i els conflictes nacionals i ètnics que se’n deriven (Noyes, 2011; Hertz, 2013).
• La mercantilització i expropiació del PCI amb finalitats econòmiques i turístiques i el debat sobre la seva protecció en tant que propietat intel·lectual (Van Zanten, 2004; Deacon & Smeets, 2019 ; Hafstein, 2004; Kirshenblatt-Gimblett, 2006).
• Un debat sobre si és possible (i necessari) tractar les pràctiques i coneixements des d’una perspectiva patrimonial sense caure en el tradicionalisme i exotització de la cultura i en la fossilització d’elements caracteritzats pel seu dinamisme (Kirshenblatt-Gimblett, 2004; Del Mármol i Estrada, 2014).

Tot i les crítiques, la Convenció de 2003 va ser aprovada per unanimitat. Fins avui, el document ha estat ratificat per 180 països, els quals, amb la seva ratificació, s’han compromès a l’adopció de polítiques i estructures per a la gestió i salvaguarda del PCI, així com a la creació d’inventaris, condició necessària per a optar a inscriure elements a qualsevol de les tres llistes que es deriven d’aquesta convenció. No hi ha cap mena de dubte que la Convenció de 2003 ha impactat significativament dins de les polítiques culturals i ha provocat la confrontació entre els diversos règims patrimonials (Bendix, Eggert i Peselmann, 2013; Lixinski, 2013; Bortolotto, 2014).

Tenint en compte el que s’acaba de dir, en aquest cas, ens interessen comunicacions que girin al voltant de l’aplicació de la Convenció de 2003 en contextos concrets: en primer lloc, la revisió de les polítiques públiques a nivell nacional i regional/local a Espanya i, especialment, a Catalunya, determinant els seus eixos, prioritats i accions portades a terme; en segon lloc, els processos de candidatura a qualsevol de les tres llistes del PCI i les problemàtiques inherents a aquest procés; en tercer lloc, el procés d’elaboració d’inventaris basats en la “participació”; i finalment, totes aquelles qüestions vinculades a la construcció de discursos identitaris a través de la patrimonialització de la cultura.

 

Referències

Arizpe, L., & Amescua, C. (Ed.). (2013). Anthropological perspectives on intangible cultural heritage. Basel: Springer International Publishing.

Bendix, R., Eggert, A., & Peselmann, A. (Ed.). (2013). Heritage Regimes and the State. Universitätsverlag Göttingen.

Blake, J. (2009). UNESCO’s 2003 Convention on Intangible Cultural Heritage. The implications of Community Involvement in «Safeguarding». En L. Smith & N. Akagawa (Ed.), Intangible Heritage (p. 45–73). London, New York: Routledge.

Blake, J. (2019). Engaging “Communities, Groups and Individuals” in the International Mechanisms of the 2003 Intangible Heritage Convention. International Journal of Cultural Property, 26, 113–137.

Bortolotto, C. (2014). La problemática del patrimonio cultural inmaterial. Culturas. Revista de Gestión Cultural, 1(1), 1–22.

Brumann, C. (2012). Multilateral Ethnography: Entering the World Heritage arena. Max Planck Institute for Social Anthropology Working Papers, 49(0), 0–17.

Deacon, H.; Smeets, R. (2019). Intangible heritage safeguarding and intellectual property protection in the context of implementing the UNESCO ICH Convention. En N. Akagawa & L. Smith Safeguarding Intangible Heritage. Practices and Politics. Nueva York: Routledge, 36-53.

Derèze, 2005 Derèze, G. (2005). De la culture populaire au patrimoine immatériel. Hermès, 42, 47-53.

Estrada, F., & Del Mármol, C. (2014). Inventaris de PCI. L’aplicació de la Convenció de la UNESCO. Revista d’Etnologia de Catalunya, 39, 41-56.

Hafstein, V. T. (2004). The politics of origins: Collective creation revisited. Journal of American Folklore, 117(465), 300-315.

Hafstein, V. T. (2009). Intangible heritage as a list. From masterpieces to representation. En L. Smith & N. Akagawa (Ed.), Intangible Heritage (p. 93– 111). New York: Routledge.

Hertz, E. (2015). Bottoms, Genuine and Spurious. En N. Adell, R. Bendix, C. Bortolotto, & M. Tauschek (Ed.), Between Imagined Communities and Communities of Practice. Participation, Territory and the Making of Heritage (p. 25-58). Universitätsverlag Göttingen.

Holtorf, C. (2012) Heritage of heritage. Heritage and society. Vol.5, 2012, num. 2, 153-174

Jeudy, H.-P. (2001). La machinerie patrimoniale. Circé.

Kirshemblatt Gimblet, B (2006). World heritage and cultural economics. En: I. Karp, C. A. Kratz , L. Szwaja and T. Ybarra- Frausto Museum Frictions. Duke University Press, 161-202.

Kirshenblatt-Gimblett, 2004 Kirshenblatt-Gimblett, B. (2004). Intangible heritage as metacultural production. Museum International, 66(1-4), 163-174.

Labadi, S. (2013 ) UNESCO, Cultural Heritage, and Outstanding Universal Value. Value-based Analyses of the World Heritage and Intangible Cultural Heritage Conventions. Altamira Press.

Lixinski, L. (2013). Intangible cultural heritage in international law. Oxford : Oxford University Press.

Noyes, D. (2011). La fête ou le fétiche, le geste ou la gestion: Du patrimoine culturel immatériel comme effet pervers de la démocratisation. En Le patrimoine culturel immatériel: Enjeux d’une nouvelle catégorie (p. 125-144). Éditons de la Maison des Sciences de l’Homme et Publications de la Sorbonne.

Prats, Ll. (2011) “El patrimonio en tiempos de crisis”. En Revista Andaluza de Antropología, núm, 68-85.

Sánchez-Carretero, C., Muñoz-Albaladejo, J., Ruiz-Blanch, A., & Roura-Expósito, J. (Ed.). (2019). El imperativo de la participación. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Smith, L., & Akagawa, N. (Ed.). (2009). Intangible Heritage. Oxon: Routledge.

Turgeon, L. (2010). Introduction. Du matériel à l’immatériel. Nouveaux défis, nouveaux enjeux. Ethnologie française, 40(3),
389-399.