18. Pandèmia, cures i crisi de reproducció social

Coordinació:

Sílvia Bofill-Poch
UB
bofill@ub.edu
Carlos Chirinos
URV
carlosalonso.chirinos@urv.cat

Resum

La pandèmia de la COVID-19 ha posat en evidència la fragilitat del nostre model d’organització social de les cures. Si bé la crisi sociosanitària ha posat al centre del debat social la qüestió de les cures, aquestes han rebut escassa o insuficient atenció per part de les administracions públiques, deixant amplis sectors socials i professionals desatesos. La crisi de les residències ha estat el cas més evident –la OMS la qualificava de tragèdia humanitària–, però també altres sectors i agents socials n’han patit les conseqüències: treballadores del servei d’atenció domiciliària, treballadores de la llar i les cures, assistents personals, cuidadors/es familiars, etc. qui han estat en primera línia de la pandèmia, sense les mesures de protecció adequades i sovint en condicions de molta precarietat i desprotecció social. Tot plegat en el context d’una crisi de reproducció social, que aguditza les desigualtats socials i de gènere, i vulnera drets socials fonamentals. Partint del plantejament i resultats del projecte El cuidado importa. Impacto de género en las cuidadoras/es de mayores y dependientes en tiempos de la Covid-19 (CUMADE) [Fondo Supera COVID-19 Santander-CSIC-CRUE-Universidades Españolas] dirigit per la Dra. Dolors Comas d’Argemir de la Universitat Rovira i Virgili, ens plantegem, des d’una perspectiva de gènere i feminista: a) reflexionar sobre com l’impacte de la pandèmia sobre el model de provisió de cures ha aguditzat desigualtats socials i de gènere preexistents; b) analitzar les respostes, estratègies i demandes ciutadanes davant la crisi sociosanitària (incidint aquí en l’eix comunitari); c) obrir un debat sobre alternatives al nostre actual model de provisió de cures i possibles trànsits cap a una societat cuidadora.
Paraules clau: COVID-19, organització social de la cura; crisi de reproducció social.

 

La pandèmia de la COVID-19 ens obliga a mirar les cures sota un nou prisma: obre nous interrogants i produeix noves situacions que hem d’analitzar; però també ens planteja nous reptes que hem d’afrontar, tant a nivell acadèmic com polític. Quin impacte ha tingut la pandèmia sobre l’organització social de les cures? Com i amb quins criteris han estat repartits els costos? És aquest el model de cures que volem? Cap a on haurien de dirigir-se les polítiques públiques? En quina mesura aguditza la crisi de reproducció social? Quin paper ens correspon com acadèmics i acadèmiques? Aquestes són algunes de les preguntes que han emergit en el projecte El cuidado importa. Impacto de género en las cuidadoras/es de mayores y dependientes en tiempos de la Covid-19 (CUMADE), dirigit per la Dolors Comas d’Argemir (URV) i que motiven el simposi.

La pandèmia de la COVID-19 ha deixat en evidència la fragilitat del nostre sistema de cures. Ha posat en evidència la crisi de la cura. Una crisi que no es nova, que ha havia estat identificada i problematitzada des de fa dècades per la teoria política (Fraser, 1997; Tronto, 2013), l’economia feminista (Durán, 1988, 2018; Carrasco, 2006; Pérez-Orozco, 2006), la sociologia (Glenn, 2000; Federici, 2013) o la pròpia antropologia (Thelen, 2015; Esteban, 2017; Comas-d’Argemir, 2020; Bofill-Poch, 2021). Una crisi de cura que la crisi financera de 2008 no fa més que aprofundir amb  les polítiques de retallada i austeritat (la pròpia Llei de dependència va quedar reduïda al mínim, buida de contingut i amb escassa dotació pressupostària; però també les polítiques de conciliació, de por sí escasses, es van veure profundament afectades). La crisi sanitària impacta sobre un sistema de cures fràgil i infrafinançat i posa en evidència les enormes deficiències del nostre Estat del Benestar. Com ens recordava el politòleg Vicenç Navarro en la seva presentació de l’Informe sobre el quart pilar de l‘Estat del Benestar a la Comissió per la Reconstrucció social i econòmica del Congrés el juny de 2020, l’elevadíssima mortalitat per coronavirus en les residències (una de les més elevades de la UE-15) és també conseqüència del dèficit de despesa pública en serveis d’atenció a la dependència (Navarro i Pazos, 2020). Hi ha doncs una qüestió de responsabilitat pública ineludible en les xifres de mortalitat de la pandèmia.

La pandèmia ha tingut un fort impacte econòmic i laboral sobre el sector dels i les treballadores de la cura; un sector feminitzat i estratificat per raó de gènere, classe, raça i estrangeria. El cert és que, si bé la crisi sanitària ha posat de manifest la centralitat de la cura social en el sosteniment de la vida, aquesta ha rebut escassa o insuficient atenció per part de les administracions públiques, deixant amplis sectors socials i professionals desatesos. El cas més evident ha estat el de les residències de persones grans; però altres sectors laborals de la cura s’han vist profundament afectats per la crisi: treballadors/es de Serveis d’Atenció Domiciliària i Centres de dia; assistents personals; treballadores de la llar i les cures; cuidadores familiars no remunerades, etc. Sectors que s’han vist obligats a treballar i gestionar situacions de risc sense les mesures de protecció amb les que comptava el sector sanitari; quan no han perdut la seva feina; que s’han vist sotmeses a processos de reorganització i rotació permanents (pel nombre elevat de baixes); que han estat i estan en la primera línia de l’atenció a persones afectades pel virus, amb costos emocionals i de salut elevats. Ens preocupa com la crisi ha impactat econòmica i laboralment sobre uns sectors de per sí molt precaritzats; com estan gestionant els riscos les persones que cuiden; també quines són les seves demandes i reivindicacions. I com la pandèmia està modificant les formes, les possibilitats i els significats mateixos del cuidar.

La pandèmia ha evidenciat i aprofundit, per altra banda, les desigualtats socials, de gènere i de classe sobre les que es resolen les necessitats de cura, tant en els àmbits remunerats com no remunerats. Hem mencionat els sectors professionalitzats; però ¿què ha passat a les llars? La crisi ha rellaritzat moltes funcions socials: educativa, sanitària, etc. En situacions de dependència aquest retraïment de la cura més social i compartida ha aguditzat les dependències (sobretot durant l’Estat d‘alarma), afectant els mosaics de recursos de cura construïts per les famílies amb altres agents socials (Comas-d’Argemir y Chirinos, 2017), incrementant la càrrega sobre unes poques persones dins la llar i obligant, conseqüentment, a renegociar rols i responsabilitats entre gèneres i generacions. En un debat recent organitzat per Emakunde al País Basc, M. Ángeles Durán argumentava que els costos socials de la pandèmia estan generitzats. La crisi evidencia, novament, fins a quin punt sobre aquestes desigualtats en la cura, pivoten altres moltes expressions de la bretxa de gènere. La sortida de la crisi no pot fer-se aprofundint les desigualtats de gènere. Cal revisar les agendes publiques, també amb  perspectiva de gènere.

En definitiva, la crisi sociosanitària ha situat la qüestió de les cures en el debat públic. Cal veure si aquesta visibilitat comportarà o impulsarà canvis reals en l’actual model d’organització social de les cures o si, pel contrari, la tendència seguirà sent el model de la precarització, del infra-reconeixement del treball de cures i de la seva relegació a l’àmbit privat. “Si som activitat essencial, els nostres drets també ho són”, reivindicaven les treballadores de la llar davant unes  mesures adoptades pel govern (el subsidi extraordinari) que es percep del tot insuficient. ¿Es  dignificaran les condicions laborals de les treballadores? ¿Es promourà un repartiment equitatiu de les responsabilitats de la cura dins les llars? ¿Prioritzaran les administracions –afectat els pressupostos– les nostres necessitats de cura? ¿S’enfortirà l’anomenat quart pilar del nostre  Estat del Benestar? ¿Com afrontar aquest repte en un moment de fort recessió econòmica? ¿Quin rol ha de jugar la comunitat i els models alternatius de cura (un agent, per cert, que ha emergit amb força durant la pandèmia)? ¿Quins són els canvis que com acadèmiques percebem como urgents i necessaris per garantir el dret a cuidar i a ser cuidat de manera justa i equitativa?

Cal veure si estem en condicions d’avançar cap al que antropòlogues com Tatjana Thelen (2015) han anomenat la cura com a organització social (care as social organization), politòlogues com Joan Tronto (2013) democràcies cuidadores (caring democracies) o sociòlogues com Evelyn N. Glenn (2000) societat cuidadora (caring society). El dèficit de cures és també un dèficit democràtic i s’hi relaciona amb una crisi de reproducció social d’abast ampli. Introduir la cura a l’agenda pública pot ser un catalitzador per a un model de societat més democràtic, més just. Un canvi de paradigma que ens recondueixi a una revolució de la cura, que és alhora una revolució democràtica. En una obra prèvia (Moral boundaries, 1993) Tronto reflexionava sobre la manera en què el context (referint-se al context polític) torna rellevant o irrellevant un argument moral, al·ludint precisament a la falta de centralitat de la cura en la tradició filosòfica i política occidental. Potser el context actual afavoreixi l’argument moral de la cura, i la crisi tingui “la virtut” de treure les cures del lloc marginal que sempre ha ocupat. En definitiva, pensem que la pandèmia incideix sobre les nostres agendes d’investigació i que és necessari obrir espais de diàleg per a reflexionar conjuntament sobre totes aquestes qüestions.

 

Referències

Bofill-Poch, Sílvia (2021). Joint struggle for care and social reproduction in Spain: contested boundaries and solidarities. En Pine, F. y Haukanes, H. (Eds.), Gender, reproduction, regulation: gender, intimacy, and mobility in the era of hardening borders. Manchester: Manchester University Press.

Carrasco, Cristina (2006). La paradoja del cuidado: necesario pero invisible. Revista de economía crítica, 5, 39-64.

Comas-d’Argemir, Dolors (2020). Cuidados, derechos y justicia. En Aramburu, M. y Bofill-Poch, S. (Eds.), Crisis y sentidos de injusticia: tensiones conceptuales y aproximaciones etnográficas. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona.

Comas-d’Argemir, Dolors y Chirinos, Carlos (2017). Cuidados no pagados: Experiencias y percepciones de los hombres cuidadores en contextos familiares. Revista Murciana de Antropología, 24: 65-86.

Durán, María Ángeles (1988). De puertas adentro. Madrid: Ministerio de Cultura, Instituto de la Mujer.

Durán, María Ángeles (2018). La riqueza invisible del cuidado. Valencia: Universitat de València. Esteban, Mari Luz (2017). Los cuidados, un concepto central en la teoría feminista: aportaciones, riesgos y diálogos con la antropología. Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 22(2): 33-48.

Esteban, Mari Luz (2017). Los cuidados, un concepto central en la teoría feminista: aportaciones, riesgos y diálogos con la antropología. Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 22(2): 33-48.

Federici, Silvia (2013). Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas. Madrid: Traficantes de Sueños.

Fraser, Nancy (1997). Después del salario familiar. Un experimento conceptual posindustrial. En Iustitia Interrupta. Reflexiones críticas desde la posición ‘postsocialista’. Bogotá: Siglo del Hombre Editores, Universidad de los Andes.

Glenn, Evelyn Nakano (2000). Creating a caring society. Contemporary sociology, 29(1): 84-94.

Navarro, Vicenç y Pazos, María (2020). El cuarto pilar del Estado del Bienestar. https://www.upf.edu/documents/3943251/0/INFORME++4%C2%BA+Pilar+del+Estado+del+Bienestar/80828c07-ae14-8419-2225-f18c2744fb93

Pérez-Orozco, Amaia (2006), Perspectivas feministas en torno a la economía: el caso de los cuidados. Madrid: Consejo Económico y Social.

Thelen, Tatjana (2015). Care as social organization: Creating, maintaining, and dissolving significant relations. Anthropological Theory, 15(4): 497-515.

Tronto, Joan (1993). Moral boundaries: A political argument for an ethic of care. New York: Routledge.

Tronto, Joan (2013). Caring democracy: Markets, equality, and justice. New York: NYU Press.