23. Ruptures, Dilemes i Textualitats Islàmiques

Coordinació:

Pol Llopart
Københavns Universitet
pol@llopart.biz

Resum

Aquest simposi pretén recollir diverses recerques sobre processos de canvi i reconfiguració en distintes comunitats musulmanes al navegar per moments de ruptura social. Concretament en l’anàlisi de com aquests canvis, habitualment, es basen en la tradició textual per subsequentment informar pràctiques socials (Bowen 2012). El punt de partida són els dilemes personals i comunitaris a l’hora d’accedir a la submissió a Déu en contextos de ruptura i recreació del teixit social (processos migratoris i diàspores, post-socialisme, conflictes, revoltes, etc). S’ha argumentat que davant d’aquestes situacions es desnaturalitzen certs aspectes i el seu restabliment necessita tant una avaluació de les condicions socials, com una recerca de les tradicions textuals per reformular, aplicar, i autentificar la “correcte” pràctica religiosa. Si bé aquests processos d’adaptació a valors, restriccions locals i contextos canviants, ha estat habitualment acompanyat d’una negociació i interpretació per assolir una “correcte” pràctica islàmica. També han estat la causa de debats vigorosos entre els musulmans sobre el que és, i el que no és correctament islàmic. En definitiva, l’interès del simposi recau en els dilemes amb relació al compliment de la pràctica islàmica, i els debats i interpretacions entorn de les tradicions textuals. Tant en l’àmbit de les exegesis comunitàries, a l’hora d’adaptar el compliment de ritualitats enfront de situacions canviants, com amb l’autenticació de pràctiques a través de diferents dispositius textuals, polítics i legals.

 

La fe es recolza en l’adoració a l’eternitat i la celebració de la permanència, argumentar que les religions són flexibles, canvien, es transformen, podria semblar una heretgia. No obstant això, la religió obra una finestra privilegiada a l’hora d’observar el canvi social (Geertz 1968). La recent literatura antropológica sobre Islam(s) ha analitzat distintes maneres en què, musulmans, es basen en tradicions textuals per informar pràctiques socials canviants (Bowen 2012; veure també Agrama 2010; Clarke 2007). La intenció d’aquest simposi és partir d’aquesta literatura antropològica i contextualitzar-la en moments de ruptura moral i social (vegeu Cherstich et al. 2020; Holbraad et al. 2019). Si tradicionalment l’antropologia dels mons musulmans dividia l’estudi de la textualitat universal i de les particularitats contextualitzades, avui en dia hi ha un esforç a l’hora de comprendre les pràctiques islàmiques amb relació a la tradició textual. Com s’interrelacionen, es complementen, s’informen, i fins i tot, com diferents interpretacions competeixen entre elles (Bowen 2012).

Aquest simposi parteix del dubte, el dilema i la incertesa a l’hora d’accedir a la submissió a Déu en contextos de ruptura i recreació del teixit social. Dilema es entès com una situació d’incertesa, on la pràctica islàmica necessita ser adaptada a la situació social canviant o viceversa, i per tant es genera un procés de re-configuració activa o tria entre alternatives per resoldre “el problema”. Zigon (2007) ha argumentat que les coordenades morals, soterrades i no-reflexives, es desconnecten de les relacions habituals en moments de ruptura social. Quan les relacions es fracturen són presentades com objectes necessitats de ser reintegrats en el món (2007:137). En l’antropologia de l’Islam aquest fenomen social s’ha anomenat “objectivació”, i succeeix quan les pràctiques musulmanes que havien observat sense molta reflexió crítica es converteixen en objecte d’un intens debat i debat públic (Eickelman i Piscatori 1996:38). En altres paraules, l’Islam s’extreu de les seves arrels locals i es converteix en un conjunt d’idees sistematitzades que es distingeixen d’aquelles pensades com a no-religioses, herètiques o incorrectes. Aquests moments habitualment comporten l’avaluació de les condicions socials per reformular i autentificar la pràctica religiosa. En aquest context la pràctica islàmica és modelada al voltant de diverses infusions històriques que han marcat els debats entorn la “correcte” interpretació del que es considera islàmic. En aquest procés de re-configuració, diferents corrents religioses competeixen per la instal·lació d’una particular forma de pràctica i creença. Les pràctiques són avaluades i discutides per diferents agents que classifiquen diferents expressions islàmiques com a autèntiques, locals i tradicionals o com a incorrectes, parroquials i no-modernes (Lubanska 2016; Henig 2020). A Catalunya, per altra banda, processos similars de desnaturalització i re-territorialització han estat estudiats en relació amb les ruptures que conformen el procés migratori i context de la diàspora. Les etnografies es preocupen dels processos d’adequació correcta de les ritualitats islàmiques en una societat majoritàriament no-Musulmana (Moreras et al. 2017; Alonso Cabré et al. 2018).

Per Zigon, l’ètica és una resposta tàctica per solucionar el dilema creat per la ruptura moral (2007:139). Així i tot, la resolució ètica no està desproveïda de referències, ni tampoc ha de ser necessàriament concebuda des de la incertesa total necessitada d’innovació i creativitat. Al contrari, hi acostuma a trobar-se un èmfasi que fa referència a la tradició textual. Per exemple, Lara Deeb (2011) analitza els processos d’autenticació del discurs islàmic en moments de ruptura que tenen com a objectiu establir el significat veritable o correcte de l’Islam. Aquests processos legitimen les noves pràctiques com a textualment precises i adaptades a la modernitat, i es defineixen en oposició a la cultura vernacular titllada d’innovacions o de pràctiques no-reflexives (vegeu també Ghodsee 2010; Henig 2020). Més enllà d’estudiar aquests processos com a innovacions o, per contra, retorns a formes “correctes” i “ortodoxes” de la pràctica islàmica, hi ha un interès a relacionar aquestes preocupacions amb nocions ètiques i amb una especial atenció a l’estudi sobre el rol de les tradicions textuals i la seva interpretació. En aquesta línia, Agrama (2010) proposa una antropologia de la fatwa, tradicionalment estudiada com a figura de creativitat i innovació contraposada a la imitació i la tradició. Ell proposa que la innovació i la vitalitat de la fatwa no rau en la reforma de la doctrina per adaptar-se a circumstàncies noves, sinó que cal explorar les formes en què connecta i fa avançar l’individu, i la comunitat en general (2010:5). Aquest és un clar exemple de la perpètua re-configuració de la vida social i de les diverses formes interpretatives que sorgeixen quan s’aboca a la tradició textual.

Delimitació del tema

La idea fonamental d’aquest ‘panel’ és sotmetre a discussió temes de recerca en curs o realitzats, caracteritzats per preocupar-se sobre els següents eixos claus: (1) el sorgiment de dubtes i dilemes en moments de ruptura social; (2) l’objectivació i desnaturalització de la pràctica islàmica durant i després de tals ruptures; (3) els processos de re-configuració i/o re-territorialització que es basen en la tradició textual per informar pràctiques socials; (4) els processos d’autentificació o de contestació dels “nous” discursos. Les recerques hauran de situar un o més d’aquests aquests claus en contextos històrics i socials de ruptura i reorganització del teixit social, per exemple: comunitats en diàspora, processos migratoris, canvis polítics sobtats, conflictes religiosos dins d’una certa comunitat musulmana, conflictes armats, guerres i contextos de postguerra, estats post socialistes, processos revolucionaris, etc.

 

Referències

AGRAMA, H. 2010. Ethics, Tradition, Authority: Toward an Anthropology of the Fatwa. American Ethnologist, 37(1), 2–18.

ALONSO CABRÉ, M.; GHALI, K.; LÓPEZ BARGADOS, A.; MORERAS, J.; SOLÉ, A. 2018. “Invisible Rituals: Islamic Religious Acts in Catalan Public Space”. A PLANET CONTRERAS, A. (ed.) Observing Islam in Spain. Contemporary Politics and Social Dynamics. Leiden: Brill, pàg. 85-112.

ASAD, T. 1993. Genealogies of Religion Discipline and Reasons of Power in Christianity and Islam. Baltimore: Johns Hopkins University Press.

BOWEN, J. 2013. A new anthropology of Islam. London: Cambridge University Press.

CHERSTICH, I., HOLBRAAD, M., & TASSI, N. 2020. Anthropologies of Revolution. University of California Press.

CLARKE, M. 2007. The Modernity of Milk Kinship. Social Anthropology, 15(3), 287–304.

DEEB, L. 2011. An Enchanted Modern : Gender and Public Piety in Shi’i Lebanon. New Jersey: Princeton University Press.

EICKELMAN, D., PISCATORI, J. 1996. Muslim politics. New Jersey: Princeton University Press.

GEERTZ, C. 1968. Islam observed : Religious development in Morocco and Indonesia. New Haven: Yale University Press.

GHODSEE, K. 2010. Muslim lives in Eastern Europe: Gender, Ethnicity, and the Transformation of Islam in postsocialist Bulgaria. New Jersey: Princeton University Press.

HENIG, D. 2020. Remaking Muslim lives : Everyday Islam in Postwar Bosnia and Herzegovina. Champaign: University of Illinois Press.

HOLBRAAD, M., KAPFERER, B., i SAUMA, J. 2019. Ruptures: Anthropologies of Discontinuity in Times of Turmoil. UCL Press.

LUBANSKA, M. 2016. Muslims and Christians in the Bulgarian Rhodopes : Studies on Religious (anti)syncretism . De Gruyter Open Poland.

MORERAS, J.; ALONSO CABRÉ, M.; GHALI, K.; LÓPEZ BARGADOS, A.; SOLÉ, A. 2017. Diàspores i rituals. El cicle festiu dels musulmans de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

ZIGON J. 2007. Moral breakdown and the ethical demand: A theoretical framework for the anthropology of moralities. Anthropological Theory, 7(2): 131–150