25. Cultura popular, resistència i conflicte

Coordinació:

Manuel Delgado
UB
manueldelgadoruiz@gmail.com
Romina Martínez
UB
Sarai Martín
UB

Resum

Han passat algunes dècades des que la cultura popular –entesa com a cultura de les classes subalternes- ha deixat de tenir un lloc central entre els assumptes pels quals l’antropologia catalana es va considerar concernida. En el seu lloc s’han intensificat els estudis i les ofertes acadèmiques sobre l’ara anomenat patrimoni immaterial, en principi atent a uns mateixos fenòmens socials. Aquest canvi de paradigma ha implicat una problemàtica nova relativa a l’acceptabilitat moral de certes expressions culturals –festives sobre tot– que podrien catalogar-se com a cultura popular però de cap manera com erari significatiu a conservar, protegir i promocionar. El simposi planteja discutir sobre els límits que tècnics i especialistes -i els interessos mercantils i institucionals amb els que es vinculen- estableixen a l’hora d’autoritzar determinades maneres de fer col·lectives com a patrimoni i què, en canvi, es considera inacceptable per incompatible amb els valors abstractes que el capitalisme avançat imposa com hegemònics i universals. Pretenem parlar i fer parlar de costums participatives en què grups humans dipositen el seu sentit de la pròpia identitat però no es corresponen amb la imatge desconflictivitzada que es pretén oferir de determinades comunitats o territoris, el que les fa, per impertinents, objecte de qüestionament o ignorància oficials o fins i tot d’assetjament legal.

 

Aquest simposi és una iniciativa del grup de treball de l’ICA Cultura Popular i Conflicte, compromès en la revisió crítica d’un concepte, el de cultura popular, que fou clau per l’antropologia catalana i que ha quedat en bona mesura esborrat del repertori temàtic de la disciplina. Reconeixem que la noció de cultura popular és –com qualsevol altra– discutible a l’hora de reconèixer continguts i fronteres (Kingman, 2017), però la creiem encara útil per posar de relleu la qualitat crítica i antihegemònica de les seves expressions, sobre tot aquelles que difícilment meritaran l’homologació institucional en tant que patrimoni. El grup ja ha produït diverses recerques i publicacions desenvolupant aquesta perspectiva (Contijoch i Fabré, 2016; Delgado, 2019; Martínez Algueró, Delgado i Martín, 2019; Martínez Algueró, et al., 2021).

El nostre punt de partida remet a la importància que tingueren als anys 80 del segle passat i a Catalunya els debats centrats en la cultura popular (Prats, Llopart i Prat, 1982; Prat, 1983; Prats, 1989; Juliano, 1986; Prat i Contreras, 1982; Delgado, 1992). Aquest èmfasi depassava de llarg les implicacions de la identificació clàssica de la cultura popular com cultura tradicional o folklore i apareixia associat a la problemàtica de la construcció de les identitats ètniques, nacionals i locals (Cucó i Pujadas, 1990; Pujadas, i Comas d’Argemir, 1991). També derivava de la manera com la cultura popular havia estat objecte, a partir dels anys 60, de relectura i posada en valor des del marxisme gramscià (Gramsci, 2011 [1925-1935]; Lombardi Satriani, 1975 i 1978). Des d’aquesta darrera mirada, la noció de cultura popular era emprada per remarcar la capacitat creativa del poble –entès no com a objecte sinó com a posició sota i funció fora de l’esfera de poder– o de col·lectius socials obligats a sotmetre’s i obeir, que generaven produccions culturals alienes o enfrontades a la ideologia hegemònica, la pròpia dels dominants i les seves institucions. Com a sinònim de cultura subalterna, la cultura popular era considerada com a conjunt de maneres de ser, de fer i de pensar pròpies de segments socials en situació de dominats, alienes, indiferents o contràries a la ideologia dominant.

Aquesta centralitat del concepte de cultura popular –compartida a la resta de l’Estat i d’altres països– va anar esvaint-se al anys 90, com a part de la dissolució postmoderna d’allò popular com assumpte i de les categories operatives de poble i de classe Al seu lloc, va irrompre un paradigma nou, el de patrimoni (Prats, 1997). Patrimoni remetia a la institucionalització de produccions culturals acreditables com a exemplars i al seu terreny va anar a dipositar-se bona part dels materials d’estudi que havien estats etiquetats abans com cultura popular (Carvajal Contreras, 2020). A aquest nou contenidor temàtic es traspassava també la qüestió dels termes en que una identitat havia de definir-se de manera institucionalment adient, però van quedar fora del nou entorn teòric aquelles visions que havien reclamat per la cultura popular un paper alternatiu o àdhuc de resistència envers tant a una cultura oficial com la de masses amb la que mantenia relacions dinàmiques i dialèctiques.

Ubicats en aquest nou terreny –el del patrimoni– es posa sobre la taula la qüestió de què i per a qui és assenyalable una producció cultural com a eloqüent d’una determinada essència, ja sigui local, regional o nacional. O fins i tot universal, quan, de la mà de l’homologació de la UNESCO, rep el títol de màxim prestigi de patrimoni de la humanitat com a expressió dels principis ètics que substantivitzen la universalitat positiva de la condició humana (Meskell i Brumann, 2015). Dit d’una altra manera, perquè una manifestació cultural reconeguda com a tradicional o popular sigui digne de la denominació d’origen patrimoni és requisit indispensable que estigui en sintonia amb els valors morals oficialment indiscutibles en el marc de les societats postmodernes i postmaterialistes actuals, en un escenari ja global.

En funció d’aquest requisit, no tot allò que havia estat entès com a cultura popular podia ser transvasat com a patrimoni cultural intangible. D’aquesta manera, algunes expressions culturals seran enaltides, d’altres ignorades i altres perseguides per indesitjables, en la mesura que són considerades no sols improductives, sinó perjudicials per la bona imatge del producte a l’hora de col·locar-lo en el mercat de bens intangibles d’un poble o del món (Santamaría i Montcusí, 2015). Ens trobem davant la lògica del discurs autoritzat del patrimoni (Nielsen, 2011), que estableix una contraposició entre formes de diversitat cultural acceptables i inacceptables (Wright, 1998; Stowkowski, 2009; Brumann, 2018). És des dels estudis crítics sobre el patrimoni (Mármol, Frigolé i Narotzky, 2010) que s’han advertit les dimensions polèmiques de les dinàmiques de patrimonialització, que, ateses en profunditat, apareixen carregades d’escletxes, antagonismes i contradiccions, zones fosques allunyades de les visions amables i desconflictivitzades ofertes des de la seva gestió institucional o professionalitzada (Sánchez-Carretero, 2013). Davant d’això són previsibles dinàmiques d’oposició popular que qüestionen què mereix ser remarcat en tant que patrimoni immaterial i què no (Santamarina i Mármol, 2020).

A partir de l’exposat, volem parlar i fer parlar dels criteris que activen un determinat element cultural com a patrimoni intangible des d’instàncies especialitzades, que actuen en funció d’interessos polítics o privats en qüestió d’imaginaris. Ara bé, el valor patrimonial oficial es pot veure desautoritzat o ignorat per grups socials o territoris inferioritzats, que vindiquen expressions culturals en que dipositen representativitat de qui i de què són, al mateix temps que posen al servei de la denúncia del maltractament de què es consideren víctimes. És aleshores quan un àmbit que se suposaria idíl·lic i incontestable com el del patrimoni, a estalvi de gravitacions socials o polítiques, en mans exclusives de perits savis i comissions expertes, apareix vehiculant tota mena de tensions socials i fa aflorar bel·ligeràncies entre actors amb interessos i identitats en competència i, sovint, incompatibles.

 

Referències

Brumann, Ch. (2018). Anthropological Utopia, Closet Eurocentrism, and Culture Chaos in the UNESCO World Heritage Arena, Anthropological Quarterly, 91(4), 1203-1233.

Meskell, L.; Brumann, Ch. (2015). UNESCO and new world orders”. Dins L. Meskell (ed), Global Heritage: A Reader (p. 22- 42). Oxford: Blackwell.

Carvajal Contreras, M.A. (2020). El interés por la cultura popular en la antropología española durante la segunda mitad del siglo XX. De los estudios de comunidad a la perspectiva patrimonial, Revista Murciana de Antropología, 27: 73-96.

Contijoch, M. i Fabré, H. (2016). La ciutat de les fogueres. Les fogueres de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona. Barcelona: Pol·len.

Cucó, J. i Pujadas, J. (1990). Identidades colectivas, etnicidad y sociabilidad en la Península Ibéric, València: Generalitat Valenciana.

Delgado, M. (2019). Festes maleïdes: La persecució contra les expressions impertinents de la cultura popular catalana durant la transició democràtica (1975-1990), Caramella, (40), 35-41.

Delgado, M.; Martínez Algueró, R., i Martín, S. (2019). Que no ens toquin els bous!. Les festes taurines a les Terres de l’Ebre i el patrimoni dels ofesos. Revista d’Etnologia de Catalunya, (41): 200-221.

Gramsci, A. (2011 [1925-1935]. ¿Qué es la cultura popular? València: Universitat de València.

Juliano, D. (1985). Cultura popular, Barcelona: Anthropos.

Kingman, M. (2017) La noción de cultura popular: Interés de los debates entre los 80 y 90 del siglo XX para reflexionar sobre la contemporaneidad, Calle-14, 12 (22).

Lombardi Satriani, L.M. (1975). Antropología Cultural : análisis de la Cultura Subalterna, Buenos Aires: Galerna.

– Apropiación y destrucción de la cultura de las clases subalternes, México : Nueva Imagen, 1978.

Mármol, C. del; Frigolé, J.; Narotzky, S. (coords.) (2010). Los lindes del patrimonio. Consumo y valores del pasado. Barcelona: Icaria/ICA.

Martínez Algueró, R. et al. (2021). Que no ens toquis els bous! Les festes de bous a les Terres de l’Ebre, entre la identitat i el conflicte (2021), Barcelona: Bellaterra.

Prat, J.; Contreras, J. (1982), Les festes populars, Barcelona: Dopesa.

Nielsen, B. (2011). UNESCO and the ‘right’ kind of culture: Bureaucratic production and articulation, Critique of Anthropology, 31(4), 273–292.

Prat, J. (1983). “Religió popular” o “experiència religiosa ordinària”? Estat de la qüestió i hipòtesis de treball, Arxiu d’Etnografia de Catalunya. 2.

Prats, Ll.; Llopart, D.; Prat, J. La cultura popular a Catalunya, Fundació Serveis de Cultura Popular, Barcelona, 1982.

Prats, Ll. 1989. El mite de la tradició popular. Barcelona: Edicions 62.

– (1997). Antropología y patrimonio. Madrid: Ariel.

Pujadas, J.J. i Comas d’Argemir, D. 1991. Identidad catalana y símbolos naturales”. A Antropología de los pueblos de España, coord. por Joan Prat et al., 647-652. Madrid: Taurus

Sánchez-Carretero, C. (2013). Hacia una antropología del conflicto aplicada al patrimonio”. Dins B. Santamarina (Ed.). Geopolíticas patrimoniales. De culturas, naturalezas e inmaterialidades (p. 195-210), Alzira: Germania.

Santamarina, B.; Moncusí Ferré, A. (2015). El mercado de la autenticidad. Las nuevas ficciones patrimoniales, Revista de Occidente, (410-411), 93-112.

Santamarina, B. i Mármol, C. del. (2020). “Para algo que era nuestro… ahora es de toda la humanidad”: El patrimonio mundial como expresión de conflictes, Chungará, 52(1).

Stowkowski, W. (2009). UNESCO’s doctrine of human diversity: A secular soteriology?, Antrhopology Today, 25(3), 7-11.

Wright, S. (1998). The politicization of ‘Culture’, Antrhopology Today, 14(1), 7-15.