26. Museus i col·leccions etnològiques a Catalunya: cap a una descolonització?

Coordinació:

Jordi Tomàs Aguilera
Universitat de Barcelona
Alba Valenciano-Mañé
Universitat Autònoma de Madrid
albavama@gmail.com

Resum

Des de fa anys, i dins dels contextos revisionistes del llegat colonial i post-colonial, diversos col·lectius i entitats estan repensant les col·leccions dels museus etnològics -algunes d’elles amb desenes de milers d’objectes. De Berlin a Londres, de París a Brussel·les, les iniciatives sobre el patrimoni cultural espoliat, robat o comprat durant la colonització s’han anat multiplicant especialment al llarg de la darrera dècada. Aquest procés implica governs, direccions de museus, persones de l’acadèmia i, molt especialment, els descendents d’aquelles societats que van patir l’espoli, així com les seves comunitats diaspòriques.

Catalunya tot just comença a replantejar-se el seu vincle amb un passat colonial sovint silenciat o minimitzat. Aquest passat inclou, com a la resta d’Europa, un patrimoni cultural vingut de tots els continents -especialment de les excolònies espanyoles- format per milers d’objectes que s’exposen en museus o s’apilonen als seus magatzems, sense oblidar aquells que sobreviuen en col·leccions particulars.

L’objectiu d’aquest simposi és presentar recerques en curs sobre aquest fenomen, tant en l’àmbit dels museus com a través d’iniciatives de les diferents entitats i col·lectius que s’hi senten interpel·lats. Les comunicacions respondran a preguntes com: Quines son les particularitats de les col·leccions museístiques de Catalunya com a resultat dels processos històrics que les han produït? Quins son els actors implicats en la revisió de les col·leccions colonials a Catalunya? Quins son els aprenentatges i influències d’altres processos memorials de passats violents? En quins paràmetres s’està plantejant la recerca sobre la traçabilitat de les col·leccions (provenance research)?

Proposta simposi

Els museus etnològics d’arreu es troben en un procés crític des de fa temps. Per una banda, fa dècades que la major part dels seus visitants els han abandonat. Cada cop son menys les persones que cerquen l’exotisme i l’excepcionalitat en les peces dels museus etnològics que han esdevingut edificis pràcticament buits, llevat de moments puntuals quan alguna visita escolar anima els espais i es reflexa al vidre de les vitrines. D’altra banda, les disciplines acadèmiques que els produïren, fa temps que, en general, també hi van renunciar. L’interès de l’arqueologia i l’antropologia per les peces acumulades als magatzems dels museus ha minvat de manera inversament proporcional al replantejament profund dels principis ètics, epistemològics i de les metodologies de recerca d’aquestes disciplines.

Davant d’aquest panorama desolador, a inicis dels 2000, els museus etnològics van viure un procés de reconstrucció desesperada en un intent d’actualitzar les seves infraestructures i de tornar a fer atractives les seves col·leccions. Un intent de re-significar les col·leccions que dona lloc, per exemple, a la reconversió de Le Musée de l’Homme en el Quay Branly, al del Musée Royale de l’Afrique Centrale (avui Africa Museum) a Tervuren, Bèlgica, o a menor escala a Catalunya, a la reconversió del Museu Etnològic de Barcelona amb l’obertura de la seu del carrer Montcada. Aquestes remodelacions, però, no han aconseguit deslligar aquestes institucions dels debats més profunds i generalitzats sobre la necessitat de repensar-los posant de manifest el seu paper fonamental com a instruments colonials de ‘despossessió cultural’ (Mbembe, 2018; Sarr & Savoy, 2018; Hicks, 2020). Els museus etnològics i de ‘cultures del món’, doncs, s’han situat al centre de reivindicacions, debats i polítiques de reparació i restitució, que formen part d’un procés memorial a escala global (de Jong, 2022; Zolkos, 2020; Van Geert et al., 2016; Roigé, 2007; Clifford, 1999). Un procés memorial que, d’altra banda, pren forma sota la influència d’altres desenvolupaments que s’han produït en institucions museístiques d’arreu després de la Resolució dels Principis de Washington de 1998, per la que s’estableixen direccions específiques sobre la detecció i retorn de peces espoliades durant el nazisme.

De la voluntat de traçar les històries de la vida social dels objectes en sorgeixen iniciatives de recerca com la provenance research i que, en certa manera, han retornat a professionals de l’antropologia, la història i l’arqueologia a les dependències dels museus. El que va començar com a iniciativa per adreçar la violència d’un període específic, s’ha traslladat a d’altres contextos i sobretot al context de les col·leccions d’origen colonial (Förster, et al. 2018; von Oswald i Tinius, 2020). Els debats sobre la traçabilitat dels objectes d’origen colonial, en aquest cas, van més enllà del traçat de l’historial de propietaris de les peces. Les col·leccions etnològiques representen la violència racista colonial però també la història espoliada de les persones i grups socials que van produir i animar els objectes abans de ser traslladats als museus. La traçabilitat de les peces, doncs, suposa tenir en compte el compromís de les institucions ex-metropolitanes de compartir el coneixement sobre el procés de despossessió cultural que va suposar el colonialisme i entendre els museus etnològics com a espais públics fonamentals des d’on plantejar projectes de descolonització del coneixement. En aquest sentit, l’acte de reparar i restituir pot representar la fi del museu tal i com l’entenem actualment. Per Achille Mbembe, ‘ne resterait plus que l’antimusé, non point le musée sans objets ou la demeure fugitive des objets sans musée, mais une sorte de grenier du futur dont la fonction serait d’accueillir ce qui doit naître, mais n’est pas encore là” (Mbembe, 2022: 29)

Catalunya tot just comença a replantejar-se el seu vincle amb un passat colonial sovint silenciat o minimitzat. Aquest passat inclou, com a la resta d’Europa, un patrimoni cultural vingut de tots els continents -especialment de les excolònies espanyoles- format per milers d’objectes que s’exposen en museus o s’apilonen als seus magatzems, sense oblidar aquells que sobreviuen en col·leccions particulars. A diferència d’altres contextos, la recerca sobre les col·leccions etnològiques catalanes és incipient i el coneixement en profunditat de l’origen de les col·leccions encara queda molt lluny del que se sap, per exemple, d’altres col·leccions europees (Steiner, 1994; Kingdon, 2019). Darrerament, però, han sorgit iniciatives que repensen les relacions colonials, sobretot entre Catalunya i els antics territoris espanyols del continent africà, a partir de les col·leccions i els arxius disponibles al Museu Etnològic de Barcelona (ex. VVAA., 2017; Celigueta i Izard, 2022).

L’objectiu d’aquest simposi és presentar recerques en curs sobre els processos de revisió del patrimoni d’origen colonial, tant en l’àmbit dels museus com més enllà, a través d’iniciatives de les diferents entitats i col·lectius que s’hi senten interpel·lats. Les comunicacions respondran a preguntes com: Quines son les particularitats de les col·leccions museístiques de Catalunya com a resultat dels processos històrics que les han produït? Quins son els actors (persones, institucions, col·lectius) implicats en la revisió de les col·leccions colonials a Catalunya? Estem vivint un veritable replantejament dels museus de forma total, i incorporant tota la diversitat que hi ha a casa nostra, especialment dels col·lectius originaris de les antigues colònies que se senten interpel·lats pels objectes que hi ha als museus catalans? Quins son els aprenentatges i influències d’altres processos memorials de passats violents, com per exemple, l’exhumació de fosses comunes de la Guerra Civil? En quins paràmetres s’està plantejant la recerca sobre la traçabilitat de les col·leccions (provenance research)?

 

Bibliografia:

Binter, J. (ed.) (2016) Der blinde Fleck. Bremen und die Kunst in der Kolonialzeit. Ausstellungskatalog. Berlin.

Clifford, James (1999) “Los museos como zonas de contacto”. Itinerarios transculturales. Barcelona: Gedisa. Pàg. 233-270.

De Jong, F. (2022) Decolonizing Heritage. Time to Repair in Senegal. Londres: Cambridge University Press

Förster, L.; Edenheiser, I.; Fründt, S. (2018) A conference on postcolonial provenance research. Introduction to the conference athology. Introducció a les actes de la conferència “Provenienzforschung in ethnologischen Sammlungen der Kolonialzeit” (Berlin 7-8 Abril de 2017)

Hicks, D. (2020) The Brutish Museums: The Benin Bronzes, Colonial Violence and Cultural Restitution.Londres: Pluto Press.

Izard, Gabriel i Gemma Celigueta (2022): Migrant Heritage: A dialogue of Objects and Memories in a Barcelona Ethnographic Museum. Museum Anthropology, Vol 45: 140-152.

Kingdon, Z. (2019) Ethnographic Collecting and African Agency in Early colonial West Africa. A Study of Trans-Imperial Cultural Flows. Londres: Bloomsbury.

Mbembe, A. (2018) Necropolotics. Durham i Londres: Duke University Press.

Mbembe, A (2022) Brutalisme. Paris: La Découverte

Roigé, X. (2007) “Museos etnológicos: entre la crisis y la redefinición”. Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia 9: en línia.•

Van gert, F.; Arrieta Urtizberea, Iñaki i Roigé, Xavier (2016): “Los museos de antropología: del colonialismo al multiculturalismo. Debates y estrategias de adaptación ante los nuevos retos políticos, científicos y sociales”. OPSIS 16(2): 342-360.

VV.AA (2017) Ikunde. Barcelona Metròpoli Colonial. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Zolkos, M. (2020) Restitution and the Politics of Repair: Tropes, Imaginaries, Theory. Edinburgh University Press