A l’inici del segle XXI s’han establert polítiques de conservació que apliquen l’ecologia (en tant que racionalitat) i la tecnologia (com a implementació d’aquesta racionalitat) no tant per crear ‘subjectivitats ambientals’ (Agrawal 2005) com per, exercint el poder de manera indirecta, ‘recuperar i (re)dissenyar paisatges’ (Beltran i Vaccaro 2019). Ja no cal educar ni disciplinar, sinó definir els atributs de la natura, per tal que els ‘subjectes’ pensin i actuïn d’acord amb les principals lògiques d’explotació política, econòmica i ecològica (Foucault 2008; Fletcher 2010; Arregui 2015). Sovint, aquestes definicions tecno-polítiques acompanyen distincions bàsiques de la modernitat, com natura-cultura (Descola 2005) o camp-ciutat (Williams 1973). En els últims anys, però, la pròpia narrativa tecnocientífica ha fet un viratge radical contra les pròpies premisses de la modernitat, establint l’inici d’una nova era geològica, l’Antropocè (Steffen et. al. 2007), en que la natura perd la seva suposada puresa i passa a ser vista com a fruit de l’acció humana (Escobar 1999). Dels múltiples híbrids que han sorgit en aquest nou marc de pensament ambiental —l’Antropocè— aquest simposi pretén prestar especial atenció a les tensions, purificacions i hibridacions que sorgeixen entre la urbanitat i la ruralitat. En particular, convidem presentacions que adrecin els rols que representen els programes de conservació ambiental en l’adjudicació de paisatges i éssers vius a dos àmbits geogràfics que es recombinen de manera recalcitrant: el camp i la ciutat.
Simposi
El darrer quart del segle XX va assentar les bases polítiques i institucionals d’una ‘ambientalitat’ que demanava noves disciplines i subjectivitats dòcils amb els principals dogmes eco-polítics i tecnocientífics (Agrawal 2005). Amb l’establiment de lleis de protecció ambiental i organismes encarregats de vetllar pel seu compliment, l’arribada del segle XXI ha suposat un canvi substancial en els programes de conservació, els quals apliquen l’ecologia (en tant que racionalitat) i la tecnologia (com a implementació d’aquesta racionalitat ambiental) no tant per crear subjectivitats com per, exercint el poder de manera indirecta, ‘recuperar i (re)dissenyar paisatges’ (Beltran i Vaccaro 2019). Així, en l’actual marc neoliberal, la natura esdevé un focus de poder en sí mateixa: ja no cal educar ni disciplinar, sinó definir els atributs de la natura, per tal que els ‘subjectes’ pensin i actuïn d’acord amb les principals lògiques d’explotació política i econòmica existents (Foucault 2008; Fletcher 2010; Arregui 2015). Sovint, aquestes definicions tecno-polítiques acompanyen distincions bàsiques de la modernitat, com natura-cultura (Descola 2005) o camp-ciutat (Williams 1973). Així, la conservació de la natura desenvolupa un rol crucial en l’establiment de pureses, essències i distincions (Douglas 2003). En la seva conjunció amb el capitalisme i el desenvolupament, la conservació ambiental no és només un producte de la modernitat (Brockington i Duffy 2011), sinó que ella mateixa produeix aquest procés de ‘purificació’ que fa de la modernitat un projecte de separacions suposadament netes, ontològiques i incontestables (Latour 1991). En els últims anys, però, la pròpia narrativa tecnocientífica ha fet un viratge radical contra les pròpies premisses de la modernitat, establint l’inici d’una nova era geològica: l’Antropocè (Steffen et. al. 2007), en què la natura perd la seva suposada puresa i esdevé fruit de l’acció humana (Escobar 1999). Dels múltiples híbrids que han sorgit en aquest nou marc de pensament ambiental —l’Antropocè— aquest simposi pretén prestar especial atenció a les tensions, purificacions i hibridacions que sorgeixen entre la urbanitat i la ruralitat. En particular, convidem presentacions que adrecin el rol que representen polítiques i programes de conservació ambiental en l’establiment de nous paràmetres per distribuir paisatges i éssers vius en dos àmbits geogràfics que es recombinen indefinidament: el camp i la ciutat. Partint de la premissa que la conservació ambiental no s’hauria de concebre com un fi estàtic i inequívoc, sinó com un procés polític de caràcter dinàmic i relacional en què múltiples actors socials amb relacions de poder asimètriques competeixen per l’accés i control sobre un mateix recurs natural (Biersack 2006; Brockington 2002; Bryant i Bailey; Neumann 1992; Orlove 1980; Vaccaro et al. 2013), l’objectiu general d’aquest simposi consisteix en reunir la major varietat de casos etnogràfics que permetin desgranar les lògiques i conseqüències de les polítiques de conservació ambiental en la redefinició de les relacions entre el camp i la ciutat (Williams 1973). En el marc de la recuperació i (re)disseny de paisatges, una de les arenes més candents és la conservació de l’anomenada fauna salvatge. Des de les acaballes del segle XX, les relacions humanes amb la fauna no domesticada han experimentat un procés paradoxal basat en la seva progressiva i expansiva monitorització, sovint associades al concepte de renaturalització o rewilding. La irrupció, retorn, reintroducció i canvis de comportament d’ossos, llops, senglars, cèrvids i voltors, per anomenar alguns exemples, comporten una conflictivitat territorial que és inherent a aquests processos, que podem situar en el camp de l’enginyeria ambiental (Vaccaro i Beltran 2009). Així mateix, la fauna salvatge (re)connecta territoris rurals i urbans ja que és presentada pels impulsors de la conservació ambiental com una contribució fonamental a la valoració estètica del paisatge i una oportunitat de desenvolupament per a aquests territoris. Des d’aquest punt de vista, aquest simposi pretén explorar dues esferes que destaquen pel seu potencial etnogràfic: a) l’econòmica, ja que sovint la devaluació d’un determinat territori resulta ser un procés previ i necessari per a la seva posterior revalorització (Franquesa 2018); i b) la patrimonial, ja que en aquest trànsit de valors els processos de patrimonialització solen desenvolupar un rol decisiu associat a la noció de recuperació (Del Mármol 2012; Pons Raga 2015). En les relacions entre el camp i la ciutat és imprescindible abordar tals processos de buidatge/devaluació i (re)ompliment/revalorització d’un i altra per tal de copsar les lògiques de valor(s) que sustenten les polítiques ambientals en el nou marc de l’Antropocè. Els canvis que es van produir a partir de la segona meitat del segle XX en les relacions entre els mons urbà i rural poden ser concebuts com una “gran transformació” (Polanyi 1944), en què el despoblament de la perifèria rural acompanyada de l’augment demogràfic de les grans ciutats durant la dècada de 1960 va donar peu a la irrupció de les polítiques ambientals de caràcter institucional als anys 1980. En un procés de distanciament i difusió espacial i jeràrquica del poder, la presa de decisió d’aquestes polítiques ambientals s’ha acostat progressivament als centres del poder polític i econòmic, cada vegada més allunyats geogràficament i humana de les zones d’implantació d’aquestes polítiques. La figura dels estats, les directrius de la Unió Europea, els objectius d’empreses multinacionals, els dictàmens de grans ONGs, o fins i tot els paràmetres establerts pel Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional tenen una afectació directa sobre poblacions urbanes i rurals concretes, així com sobre les relacions que s’estableixen entre ambdues. Des d’aquesta òptica, en el marc d’aquest simposi ens interessa identificar quins són els agents socials, polítics i econòmics que impulsen, produeixen, reben, consumeixen i/o s’oposen a aquestes polítiques ambientals. Si des de l’antropologia com a disciplina hi ha hagut un interès per l’anàlisi del canvi des de com a mínim mitjan segle XX, i així mateix s’ha defensat oportunament el dinamisme, l’heterogeneïtat o la recalcitrancia tant de les comunitats rurals (Agrawal i Gibson 1999) com urbanes (Stoetzer 2018), considerem imprescindible determinar les característiques específiques de les transformacions actuals respecte a les anteriors en el nou marc narratiu de l’Antropocè. En altres paraules, què distingeix les polítiques de conservació ambiental actuals de les passades? En quina mesura aquestes particularitats estan afectant la configuració dels paisatges urbans i rurals, i la relació entre ells? Per a comprendre les transformacions de la urbanitat i la ruralitat, dos conceptes analítics apareixen entrellaçats, esdevenint elements claus en la majoria d’estudis de cas: el temps i l’espai. Si bé és cert que l’antropologia ha transformat la seva mirada, des d’una posició d‘urgència vers al passat, sovint nostàlgica, cap a una d’emergència vers al futur, de vegades propositiva (Bryant and Knight 2019), també ho és que les problemàtiques i els conflictes ambientals han augmentat en els darrers anys i no s’espera revertir aquesta dinàmica a curt termini. Problemàtiques relacionades amb plagues, pol·lució, extinció d’espècies, contaminació ambiental estan a primera plana de l’agenda mundial, sovint emparades pel marc difús i difós del canvi climàtic, i més recentment l’Antropocè. En aquest sentit creiem que no només l’antropologia ha d’afrontar el repte d’aproximar-se al temps i l’espai com a fenòmens socials (Lefèbvre 2013; Ringel 2016), sinó també com a fenòmens pre-constituents dels futurs inevitablement entrellaçats d’humans i no humans. És aquí on la idea de paisatge com a ‘palimpsest’ (Ingold 1993; Nogué 2007) resulta especialment rellevant a nivell etnogràfic. La superposició de capes que romanen en els paisatges rurals i urbans actuals esdevenen elements etnogràfics imprescindibles per tal de revelar les continuïtats temporals i les hibridacions geogràfiques. Aquest projecte resulta indestriable de l’aproximació antropològica de la noció de conservació, ja que és en aquesta on es revelen les tensions eco-polítiques entre el manteniment de les diferències i la recombinació d’éssers, paisatges i formes de vida.
Bibliografia
Agrawal, A. (2005). Environmentality: Technologies of Government and the Making of Subjects. Durham: Duke University Press.
Agrawal, A., & Gibson, C. C. (1999). Enchantment and disenchantment: the role of community in natural resource conservation. World development, 27(4), 629-649.
Arregui, A. G. (2015). Amazonian Quilombolas and the Technopolitics of Aluminum. Journal of Material Culture. 20(3):149-172.
Beltran, O. i Vaccaro, I. (2019) [en premsa]. La conservación de la naturaleza como diseño del paisaje. El proceso de renaturalización de la montaña en el Pirineo Central. A Ferrero, B.; Santos, C.; Gómez, E. (Coord.): Naturalezas de conservación. Políticas, territorios y áreas protegidas desde perspectivas antropológicas. Universidad Nacional de Misiones (Posadas, Argentina).
Biersack, A. (2006). Reimagining Political Ecology: Culture/Power/History/Nature. A A. Biersack and J. Greenberg (eds). Reimagining Political Ecology. Durham: Duke University Press.
Brockington, D. & Duffy, R. (2011). Capitalism and conservation. Londres: Willey-Blackwell
Brockington, D. (2002). Fortress Conservation. The Preservation of the Mkomazi Game Reserve, Tanzania. Indiana: Indiana University Press.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Bryant, R., & Knight, D. M. (2019). The Anthropology of the Future. Cambridge University Press.
Escobar, A. (1999). After nature: steps to an antiessentialist political ecology. Journal of Political Ecology 5: 53-82.
Del Mármol, C. (2012). Pasados locales, políticas globales. Procesos de patrimonialización en un valle del Pirineo catalán. Alzira: Germania.
Descola, P. (2005). Par-delà nature et culture. Editorial Gallimard.
Douglas, M. (2003). Purity and danger: An analysis of concepts of pollution and taboo. Routledge.
Fletcher R (2010) Neoliberal environmentality: Towards a poststructuralist political ecology of the conservation debate. Conservation and Society 8(3): 171–181.
Foucault M (2008[1978]) The Birth of Biopolitics: Lecture at the Collège de France, 1978–79, ed. M Senellart, New York: Palgrave Macmillan.
Franquesa, J. (2018). Power struggles: dignity, value, and the renewable energy frontier in Spain. Indiana University Press.
Ingold, T. (1993). The temporality of the landscapes. World Archaelogy, 25 (2): 152-174.
Latour, B. (1991). Nous n’avons jamais été modernes. Editions La Decouverte.
Lefèbvre, H. (2013) [1974]. La producción del espacio. Madrid: Capitán Swing.
Neumann, R. P. (1992). Political ecology of wildlife conservation in the Mt. Meru area of Northeast Tanzania. Land Degradation & Development, 3(2), 85-98.
Nogué, J. (Ed.) 2007. La construcción social del paisaje. Madrid: Biblioteca Nueva
Orlove, B. (1980). Ecological Anthropology. Annual Review of Anthropology 9: 235-273.
Polanyi, K. (1944). The great transformation. Beacon press.
Pons Raga, F. (2015). Mines, boscos i hotels. Peguera: usos i representacions d’un poble abandonat. Alzira: Neopàtria Editorial.
Ringel, F. (2016). Beyond temporality: Notes on the anthropology of time from a shrinking fieldsite. Anthropological Theory 16(4), 390-412.
Steffen, W., Crutzen, P. J., & McNeill, J. R. (2007). The Anthropocene: are humans now overwhelming the great forces of nature. AMBIO: A Journal of the Human Environment, 36(8), 614-622.
Stoetzer, B. (2018) Ruderal Ecologies: Rethinking Nature, Migration, and the Urban Landscape in Berlin. Cultural Anthropology, 33: 295-323. doi:10.14506/ca33.2.09
Vaccaro, I. & Beltran, O. (2009). Livestock versus “wild beasts”: Contradictions in the natural patrimonialization of the Pyrenees. Geographical Review, 99(4), 499-516.
Vaccaro, I., Beltran, O., & Paquet, P. A. (2013). Political ecology and conservation policies: some theoretical genealogies. Journal of Political Ecology, 20(1), 255-272.
Williams, R. (1973). The city and the country. Chatto and Windus Publisher.