El simposi pretén debatre els efectes de l’aplicació de les polítiques sobre patrimoni immaterial, en especial a Catalunya, i veure les controvèrsies i debats que la seva aplicació ha generat des de l’Antropologia. L’aplicació de les polítiques de PCI ha tingut una forta incidència en les polítiques públiques, en les accions museístiques i en la gestió cultural en general. Es tracta de revisar com s’ha realitzat aquesta aplicació de polítiques de PCI en l’àmbit nacional i local i analitzar la implicació i visió de l’antropologia en aquestes polítiques. S’accepten comunicacions que facin referència a aplicació de polítiques de PCI, conflicte i PCI, PCI i identitats locals i nacionals, i d’altres temàtiques similars.
Simposi
Aquest simposi té per objectiu reflexionar al voltant de l’aplicació de la Convenció de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (d’ara en endavant Convenció), concretament, sobre els canvis que ha generat la ratificació d’aquest text per part dels Estats membres en la gestió del patrimoni local. La Convenció no només instaura un nou terme “Patrimoni Cultural Immaterial” (d’ara en endavant PCI), que implica una nova manera de pensar el patrimoni; sinó que també estableix una nova manera de gestionar-lo en què els inventaris i les candidatures esdevenen instruments fonamentals.
El camí fins a arribar a la Convenció per a la Salvaguarda de Patrimoni Cultural Immaterial ha estat llarg, després de diverses declaracions, recomanacions i reunions, la UNESCO va donar a conèixer aquest text el 2003. Amb aquesta Convenció es reconeixia l’absència dels elements intangibles dins de la Llista de Patrimoni Mundial, però també el desequilibri entre països en relació als bens inscrits dins de mateixa (Arizpe & Amescua, 2013; Bortolotto, 2015; Meskell & Brumann, 2015; Schmitt, 2008). De fet, en gran mesura, aquesta Convenció va néixer per fer front a les crítiques a la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural i Natural de 1972, marcada per una visió eurocèntrica del patrimoni (Bortolotto, 2010; Smith, 2006; Turgeon, 2010). En efecte, en un marge d’uns trenta anys, hem passat d’un règim patrimonial basat en el culte a la materialitat, l’autenticitat i la conservació a un altre interessat en les pràctiques en transformació, el registre de les seves formes i la valorització dels seus actors.
La influència de la Convenció s’ha deixat sentir en diversos elements de les polítiques públiques. D’una banda, ha comportat que s’hagin creat noves estructures per a la gestió del PCI, ja sigui com a organismes específics de PCI o com a organismes interrelacionats amb el patrimoni en general. De fet, en la majoria de casos, són aquests organismes els que assumeixen les tasques de gestió dels inventaris i candidatures per a les llistes. D’altra banda, en molts casos s’han creat nous plans de preservació o gestió del PCI que coincideixen amb la necessitat d’investigació, promoció, suport i disseny d’estratègies de museïtzació, difusió escolar o elaboració d’inventaris i candidatures. Aquestes polítiques cerquen la participació activa dels actors amb la voluntat de fer-los participar i dur a terme polítiques al costat de la comunitat, que no sempre s’assoleixen. De fet, la Convenció ni tan sols defineix què entén per comunitat ni quines estratègies de participació seguir (Bendix, Eggert, & Peselmann, 2012; Blake, 2009; Bortolotto, 2014; Smith, 2014).
Amb aquestes l’adopció de la nova normativa sobre PCI i la creació o adaptació d’estructures per a la gestió del PCI, el nombre de propostes en matèria de PCI ha incrementat els darrers anys. Els inventaris es fan, generalment, a imatge i semblança dels inventaris de patrimoni material d’objectes artístics i arquitectònics, fet que genera dos problemes metodològics bàsics: la concepció del patrimoni manera de procedir: la concepció del patrimoni immaterial com una col·lecció d’elements culturals i la problemàtica per a restituir els inventaris a la comunitat (Bortolotto & Severo, 2011; Estrada & Del Mármol, 2014).
L’impacte de la Convenció sobre les polítiques estatals i nacionals ha generat una sèrie de relacions entre polítiques globals-locals però també locals-globals. De la mateixa manera que la Convenció pot haver condicionat l’estandarització en la gestió del patrimoni, les especificitats locals influeixen en l’aplicació de categories globals i determinen la posada en funcionament dins dels contextos locals, uns contextos específics que cal conèixer. De fet, l’anàlisi del procés d’elaboració d’inventaris i candidatures permet analitzar les interrelacions, no sempre fàcils, entre el text estàndard de la Convenció i les realitats locals amb que es troba (Bendix, Eggert, & Peselmann, 2013; Brumann, 2012; Leblon, 2012; Lixinski, 2013). En aquest anàlisi emergeixen aspectes tals com la relació entre actors existents, locals i globals; però també la posada en escena de nous actors patrimonials, com els antropòlegs que han de fer front a qüestions intrínseques a la disciplina el concepte de comunitat, les formes que adopta la participació, la propietat intel·lectual, el concepte d’autenticitat, entre d’altres aspectes.
Amb tot, el desplegament de la Convenció́ a diferents països ha demostrat les contradiccions inherents a la de noció́ del patrimoni immaterial, i això̀ fa que s’imposi com a urgent una reflexió́ des de la disciplina. Per això, el simposi vol incidir en quatre eixos fonamentals a l’entorn de les quals s’espera que s’articulin les propostes de comunicacions:
– Revisió de les polítiques públiques a nivell nacional i local que s’han portat a terme a Espanya i en especial a Catalunya, determinant els seus eixos, prioritats i accions portades a terme.
– Revisió de les candidatures relacionades amb el PCI (Llista representativa, Bones Pràctiques, etc.), en especial les que fan referència a Catalunya. Efectes econòmics, socials i polítics.
– Usos polítics, socials i econòmics del PCI, en especial en relació al turisme, la identitat local i nacional i la dinamització sòcio-econòmica.
– Posicions i debats de l’antropologia catalana a l’entorn del PCI. Paper de la disciplina respecte a les polítiques de PCI.
Bibliografia
Arizpe, L., & Amescua, C. (Ed.). (2013). Anthropological perspectives on intangible cultural heritage. Basel: Springer International Publishing.
Bendix, R., Eggert, A., & Peselmann, A. (2012). Introduction: Heritage Regim and the State. En R. Bendix, A. Eggert, & A. Peselmann (Ed.), Heritage Regimes and the State (p. 11–20). Göttingen: Universitätsverlag Göttingen.
Bendix, R., Eggert, A., & Peselmann, A. (Ed.). (2013). Heritage Regimes and the State. https://doi.org/10.4000/books.gup.348
Blake, J. (2009). UNESCO’s 2003 Convention on Intangible Cultural Heritage. The implications of Community Involvement in «Safeguarding». En L. Smith & N. Akagawa (Ed.), Intangible Heritage (p. 45–73). London, New York: Routledge.
Bortolotto, C. (2014). La problemática del patrimonio cultural inmaterial. Culturas. Revista de Gestión Cultural, 1(1), 1–22. https://doi.org/10.4995/cs.2014.3162
Bortolotto, C. (2015). UNESCO and Heritage Self-Determination: Negotiating Meaning in the Intergovernmental Committee for the Safeguarding of the ICH. En N. Adell, R. Bendix, C. Bortolotto, & M. Tauschek (Ed.), Between Imagined Communities and Communities of Practice. Participation, Territory and the Making of Heritage (p. 249–272). Göttingen: Universitätsverlag Göttingen.
Bortolotto, C., & Severo, M. (2011). Inventario del patrimonio immateriale: Top-down o bottom-up? Antropologia Museale, 9(28-29), 24–32.
Brumann, C. (2012). Multilateral Ethnography: Entering the World Heritage arena. Max Planck Institute for Social Anthropology Working Papers, 49(0), 0–17.
Estrada, F., & Del Mármol, C. (2014). Inventaris de PCI. L’aplicació de la Convenció de la UNESCO. Revista d’Etnologia de Catalunya, (39), 41–56.
Hafstein, V. T. (2009). Intangible heritage as a list. From masterpieces to representation. En L. Smith & N. Akagawa (Ed.), Intangible Heritage (p. 93–111). New York: Routledge.
Leblon, A. (2012). A Policy of Intangible Cultural Heritage between Local Constraints and International Standards: «The Cultural Space of the yaraal and the degal». En R. Bendix, A. Eggert, & A. Peselmann (Ed.), Heritage Regimes and the States (p. 97-120). Göttingen: Universitätsverlag Göttingen.
Lixinski, L. (2013). Intangible cultural heritage in international law. Oxford : Oxford University Press.
Meskell, L., & Brumann, C. (2015). UNESCO and New World Orders. Global Heritage: A Reader, (Chichester: Wiley Blackwel), 22–42.
Schmitt, T. M. (2008). The UNESCO concept of safeguarding intangible cultural heritage: Its background and Marrakchi roots. International Journal of Heritage Studies, 14(2), 95–111. https://doi.org/10.1080/13527250701844019
Smith, L. (2014). Patrimoni immaterial: Un repte per al discurs de patrimoni autoritzat? Revista d’etnologia de Catalunya, (39), 12–22.
Smith, L., & Akagawa, N. (Ed.). (2009). Intangible Heritage. Oxon: Routledge.