El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera d’entendre el subjecte humà, i ofereix, per tant, noves possibilitats de recerca per a l’antropologia. El gran potencial innovador del posthumanisme és que no estem parlant d’un nou objecte de coneixement sinó d’una nova manera de conceptualitzar el coneixement. Es mostra extremadament crític amb la idea d’entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià. Les aproximacions teòriques posthumanistes intenten superar el tradicional binarisme que ha caracteritzat el pensament a Occident. Això facilita la tasca de deconstruir sòlides jerarquies sorgides arran del binarisme humanista que, entre moltes altres conseqüències, han donat peu a conglomerats ideològics amarats de sexisme, racisme o especisme. Dins de l’ontologia de caire no dualista pròpia del posthumanisme, és a les relacions abans que a les entitats a allò que s’atorga una major importància. S’entén que les entitats o categories elementals no antecedeixen les relacions sinó que es constitueixen a partir de relacions.
La idea fonamental d’aquest panel és sotmetre a discussió temes de recerca en curs o realitzats, caracteritzats per haver estat concebuts dins del marc conceptual de les aproximacions teòriques de tall posthumanista.
Simposi
Si avui parlem de posthumanisme és per la senzilla raó de la necessitat d’adequar els coneixements, les metodologies i l’ètica de la investigació al món actual. El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera d’entendre el subjecte humà. No s’ha de confondre amb “transhumanisme”. Tot i que el posthumanisme i el transhumanisme comparteixen espais en allò que s’ha anomenat la “condició posthumana” (Pepperell, 2003), el primer es basa en una crítica deconstructiva de l’ontologia i valors humanistes mentre que el segon consisteix en aquella filosofia que advoca per l’ús de les noves tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans. Tot continuant amb la línia de l’antihumanisme i del postestructuralisme (Heiddeger, Althusser, Foucault, etc.), el posthumanisme fa del descentrament del subjecte un dels seus principals punts de partença. Hi conflueixen diferents corrents derivats del gir ontològic de les humanitats que també tenen a veure amb les teories no representacionals (Thrift, 2007) i amb el gir afectiu (Clough i Halley, 2007), tot enllaçant així mateix amb propostes teòriques prou diverses com l’actor-network theory (Latour, 2005), el perspectivisme (Viveiros de Castro, 2010), aportacions de la filosofia de la tecnologia (Verbeek, 2011), del corrent filosòfic de l’Object-Oriented Ontology (Harman, 2018), els estudis inter-espècies (Livingston i Puar, 2011), o el corrent feminista dels nous materialismes (Coole i Frost, 2010), entre d’altres.
Hom parla del posthumanisme com d’una onto-epistemologia perquè representa un posicionament ontològic particular i implica una diferent manera d’accedir al coneixement; té conseqüències pràctiques sobre com s’entén la realitat empírica i, per tant, sobre l’orientació de la recerca. El gran potencial innovador del posthumanisme és que no estem parlant d’un nou objecte de coneixement sinó d’una nova manera de conceptualitzar el coneixement. Es mostra extremadament crític amb la idea d’entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià.
Amb aquests enfocaments, la visió que tenim de l’ésser humà experimenta una profunda transformació. Dins de l’ontologia de caire no dualista que caracteritza el posthumanisme, és a les relacions abans que a les entitats a allò que s’atorga una major importància. Relacionalitat, doncs, és una paraula clau. S’entén que les entitats o categories elementals no antecedeixen les relacions sinó que es constitueixen a partir de relacions. De fet, no som essències, som el resultat d’un joc infinit de relacions. Les entitats són moments concrets d’un constant fluir que es va construint en un complex espai relacional. D’aquesta manera, el posthumanisme ens ajuda a entendre’ns dins d’un contínuum amb tot el que ens envolta, totalment interrelacionats, més que no pas com a unitats discretes i desconnectades. Això té repercussions en com abordem tot allò que no és humà –orgànic o inorgànic. Ja no ens entenem “en oposició a” sinó “juntament amb”. No ens considerem el centre i reis de la creació, i s’entén com a superada aquella màxima de Protàgores segons la qual l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Intentem superar l’antropocentrisme propi del pensament humanista de la mateixa manera que ja fa temps maldem per superar l’etnocentrisme i l’androcentrisme.
Això ens duu també a un pensament més ecològic i més conseqüent amb les circumstàncies mediambientals actuals derivades de l’activitat antropogènica. Els éssers humans, al llarg de la seva existència han modificat i continuen modificant les condicions geològiques del planeta. Això és el que defineix l’era que anomenem “antropocè”. Aquest concepte ens ajuda a ésser conscients dels excessos antròpics que posen en perill la continuïtat del planeta. Talment com la filòsofa posthumanista Rosi Braidotti escrigué, l’antropocè implica un temps de profunda crisis de valors ètics i epistemològics (Braidotti, 2013: 79). Una qüestió central dins de les perspectives teòriques posthumanistes és el fet de reconsiderar què significa ésser humà, tot ressituant la nostra posició dins del món, al mateix temps que es reclama un canvi d’actituds (Taylor, 2017). La crítica posthumanista aporta importants elements de reflexió per afrontar els reptes de l’antropocè. En primer lloc per la seva crítica a la concepció d’ésser humà pròpia de l’humanisme, amarada d’antropocentrisme i individualisme. En segon lloc, per la importància que atorga a la relacionalitat per capir el món. Dins d’aquesta perspectiva, s’entén l’ésser humà completament entortolligat amb tot allò que l’envolta i, per tant, el posthumanisme clama per canviar un tipus de relació marcat per l’ontologia de l’explotació.
El pensament posthumanista intenta superar el tradicional binarisme de natura cartesiana, no en va, a través de pensadors com Gilles Deleuze, cerca en el monisme de Baruch Spinoza i la filosofia de Friedrich Nietzsche alternatives epistèmiques. Això li facilita la tasca de deconstruir sòlides jerarquies sorgides arran del binarisme humanista que, entre moltes altres conseqüències, han donat peu a conglomerats ideològics amarats de sexisme, racisme o especisme.
El futur de les humanitats demana una reformulació, replantejament o àdhuc superació del mateix pensament humanista del qual han sorgit. El posthumanisme constitueix una resposta a la denominada crisi i inherent pèrdua de rellevància de les humanitats (Braidotti, 2013: 147). Constitueix un important repte epistemològic per a les ciències socials i humanes pels esquemes alternatius de pensament que desenvolupa. Els seus principals vectors de força es mouen de forma transversal per les diferents disciplines de les humanitats i ciències socials en general, fet que facilita la consiliència. El potencial d’aquesta línia de pensament resulta cada cop més evident, de manera que les posthumanitats, en els darrers anys, estan experimentant una creixent institucionalització i reconeixement en els principals àmbits del món acadèmic.
Bibliografia
Braidotti, Rosi, The Posthuman, Malden: Polity Press, 2013
Clough, P. T., & Halley, J. (eds.), The affective turn: Theorizing the social, Durham: Duke University Press, 2007
Coole, Diana; Samantha Frost (editors), New Materialisms: Ontology, Agency, and Politics, Durkham & London: Duke University Press, 2010
Harman, Graham, Object-oriented ontology. A new theory of everything, London: Penguin Books, 2018
Latour, Bruno, Reassembling the Social. An Introduction to Actor-Network-Theory, Oxford: Oxford University Press, 2005
Livingston, Julie & Jasbir K. Puar, “Interspecies”, Social Text 29 1/106, pp. 3-14, 2011
Pepperell, Robert, The post-human condition, Bristol: Intellect Books, 2003 [1995]
Taylor, A., “Beyond stewardship: Common world pedagogies for the Anthropocene. Environmental Education Research”, 23/10, 1448-1461, 2017
Thrift, Nigel, Non-Representational Theory: Space, Politics, Affect, London i New York: Routledge, 2007
Verbeek, P.-P., Moralizing technology: Understanding and designing the morality of things, Chicago: Chicago University Press, 2011
Viveiros de Castro, Eduardo Metafisicas canibales: Lineas de antropologia postestructural, Buenos Aires: Katz, 2010.