Des dels seus orígens, l’antropologia va tenir entre els seus objectius organitzar les societats que estudiava en marcs classificatoris que en permetessin la comparació. I fou a través d’aquesta comparació com es van descobrir/construir àrees culturals que fixaven geogràficament diferències i semblances entre formes culturals. Aquestes divisions no només van utilitzar-se en la disciplina sinó també en organismes acadèmics (museus, institucions de recerca, publicacions) i geopolítics (organismes internacionals, programes econòmics de desenvolupament). Malgrat les crítiques teòriques i metodològiques que els desenvolupaments posteriors de la disciplina varen fer a aquests formes de classificació, es pot constatar que segueixen molt presents dins i fora de l’acadèmia. En aquest simposi proposem reunir comunicacions que permetin realitzar una anàlisi antropològica i històrica crítica de la construcció d’àrees i fronteres culturals en diferents continents i regions de tradició antropològica, així com l’anàlisi de les conseqüències sociopolítiques d’aquestes divisions, tant en el passat com en l’actualitat (en organismes internacionals, de desenvolupament, acadèmics i museus). Es valoraran contribucions que tinguin per objectiu una anàlisi crítica de la configuració científica, històrica-antropològica, d’una regió o àrea específica, així com les seves subdivisions, especialment aquelles que la pròpia disciplina posa en qüestió. També les ponències que mostrin la seva expressió en organismes internacionals o museus.
Simposi
La necessitat de classificació ha acompanyat el desenvolupament de les societats occidentals. Però a partir del segle XV, amb l’expansió colonial europea, es va consolidar una era d’organització del món en pobles jeràrquicament classificats segons nivells de complexitat social i religiosa: pobles, races, tribus, salvatges, al costat d’una infinitat de noms de grups, s’instal·len en els mapes dibuixats des dels poders metropolitans, vinculant territoris i continents amb imaginaris de trets culturals i fenotips delimitats (Bastard & Contreras 1987). Molts d’aquests noms són invents colonials (Amselle 1989 per a l’Àfrica; Gruzinski 2000 per Amèrica; sobre el Magrib, Mateo 2017) però que les incipients ciències occidentals que es desenvolupen al costat del colonialisme contribuiran a consolidar com a etiquetes descriptives d’ús habitual.
Entre aquestes noves ciències hi ha l’antropologia naixent, que es desenvoluparà amb força des de la Il·lustració – de la mà del racionalisme i el darwinisme – amb la idea d’ordenar la diferència dins de la unitat humana. Podríem dir que les primeres categories van ser establertes durant la colonització renaixentista, la primera gran mundialització, i van sobreviure, amb les seves múltiples variacions, fins al segle passat. A finals del segle XIX i al llarg del segle XX, al principi com a marc per a classificar la cultura material dels museus, diferents paradigmes antropològics es van llançar a grans empreses classificadores, no exemptes de rerefons polític: l’evolucionisme (Trigger 1989: 155-161), el difusionisme alemany (Ratzel 1882, Frobenius 1921, W. Schmidt & W. Koppers 1924) i nord-americà (Wissler 1917, Boas 1896, Kroeber 1939), el neoevolucionisme (Steward 1945-1949), el neodifusionisme (Gordon Childe 1936) i el comparatisme positivista promogut per la universitat de Yale en el seu projecte paradigmàtic del Human Relations Area Files (Murdock 1951; cf. González 1990). D’aquesta manera es va generalitzar en la disciplina l’ús de categories d’anàlisi com cercle cultural, àrea cultural o etnologies regionals, posteriorment criticades, però algunes encara vigents al segle XXI. Molts plans d’estudi i textos antropològics contenen referències a àrees culturals com Àfrica Occidental, Sud-est Asiàtic, Melanèsia, Mediterrani, Balcans, Carib, etc., sense fer explícites mai les implicacions teòriques de l’ús d’aquests termes (Llobera, 1990: 75; Todorova 1997). D’altra banda, l’aparició d’històries crítiques de la disciplina, com les dutes a terme per David Price (2004, 2008) revelen la importància de situar els contextos de producció científica i els seus efectes a l’hora de pensar la humanitat i les seves divisions. L’anàlisi de les implicacions polítiques del projecte neo-evolucionista de Steward ha estat realitzat per diferents autors (Cavalcanti-Schiel 2014), i el mateix Price abans esmentat ha mostrat els límits del model comparatista positivista dels HRAF i les seves connexions directes amb el poder polític en el context posterior a la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, l’antiga Unió Soviètica també es va construir sobre fronteres polítiques manipulades, basades en estudis de l’etnografia soviètica dels anys 1920 i 1930 (Hirsch, 2005), pensada per dividir i fragmentar als grups ètnics. Similars processos van tenir lloc a l’Àfrica colonial i en el món àrab-musulmà, etiquetat de maneres ben diverses en els últims dos-cents anys per raons estratègiques (Eickelman, 2003).
Finalment però no menys important, en tot aquest procés hi van tenir un paper destacat els museus d’antropologia, nascuts per recollir i exhibir la cultura material resultat dels processos colonials. La necessitat dels museus de gestionar aquests objectes està en l’origen de les primeres classificacions vuitcentistes i amb les seves exposicions han creat i reforçat l’imaginari de les fronteres culturals i racials, així com la divisió en grans àrees culturals. Alguns d’aquests museus, conscients de l’origen dels objectes que encara conserven i exhibeixen, han viscut una revolució sense precedents en les últimes dècades. La major part de museus europeus han deixat la seva mirada etnogràfica regional per esdevenir espais de reflexió de processos, reconfigurant la seva estratègia (i en alguns casos fins i tot el seu nom), en un intent de “descolonitzar-se”, encara que no tots. Alguns de paradigmàtics, com l’actual Musée du Quai Branly de París, mantenen les seves exposicions segons aquelles classificacions (Thomas 2008; Muñoz 2012). En d’altres casos, com a Barcelona, la complexa gestió de les dues col·leccions i seus de l’antic Museu Etnològic de Barcelona (inicialment Museu Etnològic i Colonial) han portat a diferents processos de divisió i reunificació que no han acabat de resoldre la qüestió de fons de la divisió per àrees culturals. Un estudi actual de les fronteres culturals ha de considerar, doncs, la seva representació en els museus d’antropologia, que, amb totes les seves contradiccions, esdevenen els espais paradigmàtics de síntesi per al gran públic.
En aquest simposi es proposa reunir comunicacions que permetin realitzar una anàlisi antropològica i històrica crítica de la construcció d’aquestes fronteres culturals en diferents continents i àrees de tradició antropològica, que inclouen en el seu interior subdivisions en àrees culturals (organismes internacionals, de desenvolupament, acadèmics, i museus) i avançar en l’anàlisi de les conseqüències sociopolítiques de tals divisions. Es valoraran contribucions que tinguin per objectiu una anàlisi crítica de la configuració científica, històrica-antropològica, d’una regió o àrea específica, d’una classificació en regions culturals per un organisme internacional o d’un museu.
Bibliografia
Amselle, J.-L. & E. M’Bokolo (eds). 1989. Au Coeur de l’ethnie. Ethnies, tribalisme et état en Afrique, Paris: La découverte.
Bestard, J. & J. Contreras. 1987. Bárbaros, paganos salvajes y primitivos: una introducción a la antropología, Barcelona: Barcanova.
Boas, F. 1896. Lecture “The Races of Man”: Franz Boas Papers, American Philosophical Society.
Cavalcanti-Schiel, R. 2014. «Cómo construir y sobrepasar fronteras etnográficas. entre Andes y Amazonía, por ejemplo», Chungará 46 (3): 453-465.
Eickelman, D. F. 2003. Antropologia del mundo islámico, Barcelona: Bellaterra.
Frobenius, L. 1921. Atlantis – Volksmärchen und Volksdichtungen Afrikas. Veröffentlichungen des Instituts für Kulturmorphologie. 12 vols. Jena: Diederichs, 1921– 1928.
González Echevarría, A. 1990. Etnografía y comparación, Barcelona: Publicacions d’Antropologia Cultural UAB.
Gordon Childe, V. 1936. Los orígenes de la civilización, México: Fondo de Cultura Económica, 1996.
Gruzinski, S. 2000 (1999). El pensamiento mestizo, Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica.
Hirsch, F. 2005. Empire of Nations. Ethnographic Knowledge and the Making of the Soviet Union, Cornell UP.
Kroeber, A. 1939. Cultural and Natural Areas of Native North America, Berkeley, California: University of California Press.
Llobera, J.R. 1990. “El Mediterráneo: área cultural o espejismo antropológico”, en La identidad de la antropología, Madrid: Anagrama, pp. 63-87.
Mateo Dieste, JL. 2017. “Moros vienen”. Historia y política de un estereotipo, Melilla, Instituto de las Culturas.
Muñoz, A. 2012. From Curiosa to World Culture. A History of the South American Collections at the Museum of World Culture, GOTARC. Serie B, no58 Gothenburg Archaeological Theses / Etnologiska Studier, no 47.
Murdock, P. 1975. “Outline of World Culture”, HRAF Press.
Price, D. 2004. Threatening Anthropology. McCarthysm and the FBI’s Surveillance of Activist Anthropologists, Durham, London, Duke University Press.
Price, D. 2008. Anthropological Intelligence. The Deployment and Neglect of American Anthropology in the Second World War, Durham, London, Duke University Press.
Ratzel, F. 1882. Anthropogeographie, Stuttgart: Verlag Von J. Engelhorn, 1909.
Steward, J. 1955. “Culture area and cultural type in aboriginal america: methodological considerations”, in Theory of Culture Change: the methodology of multilinear evolution, Urbana: University of Illinois Press, 1979.
Thomas, D. 2008. “The Quai Branly Museum: Political Transition, Memory and Globalisation in Contemporary France”, French Cultural Studies 19(2):141–157.
Todorova, M. 1997. Imagining the Balkans, Oxford University Press.
Trigger, B. 1989. A history of archaeological thought, Cambridge: Cambridge University Press.
Schmidt, W. & W. Koppers. 1924. Völker und Kulturen. Erster Teil: Gesellschaft und Wirtschaft der Völker, Ragensburg: Josep Habbel.
Wissler, C. 1917. The American Indian. An Introduction to the Anthropology of the New World, New York: Douglas C. McMurtrie.