Resum
Les cultures populars i tradicionals han estat objecte d’estudi per part de l’antropologia i de les ciències socials en general amb una diversitat de perspectives gens menyspreable. A Catalunya, tanmateix, sembla que això s’hagi circumscrit els darrers anys a l’estudi del patrimoni etnològic i els processos de patrimonialització, trencant una dinàmica d’investigacions on només s’assenyalava la seva condició de mite o invenció o, en sentit contrari, com una continuïtat i/o pervivència producte d’una visió profundament romàntica i essencialista. Malgrat que evidentment existeixen estudis allunyats d’aquests paràmetres, especialment notables en el camp de l’etnomusicologia, ens preguntem per què tot un conjunt de manifestacions culturals molt dinàmiques i amb una rellevància social evident no desperten l’interès de l’antropologia catalana provinent d’altres camps i en canvi sí que ho fa dels i les nostres col·legues de fora. Un cop superats els prejudicis i les temptacions essencialitzadores i exotitzants, proposem anar un pas més enllà en aquesta reflexió al voltant de les cultures populars i tradicionals i, des d’una perspectiva crítica, analitzar les diferents definicions que se’n fan en funció del règim discursiu i del relat en què s’insereixen; atendre als processos viscuts i a les resignificacions que es produeixen; a la dialèctica hegemonia/subalternitat; a les relacions de poder i dominació; a les relacions de classe, els moviments de masses i la globalització; etc. En aquest simposi convidem a participar totes aquelles persones que, a Catalunya o en altres indrets, treballen des d’una perspectiva crítica en l’àmbit de les cultures populars i tradicionals.
La tradició perd sentit quan res no la desafia o modifica. Una cultura que només es preserva no és cultura en absolut.
Mark Fisher. “Realisme capitalista: No hi ha alternativa?”
D’uns anys ençà, cada vegada que en antropologia parlem de cultura popular i tradicional necessàriament ens hem de remetre al debat sobre l’invent de la tradició: moltes de les tradicions a Europa, tal com va mostrar Eric Hobsbawm, van ser construïdes entre 1870 i 1914 i, per tant, poden o fins i tot han de ser de-construïdes. Aquest plantejament portat a les seves darreres conseqüències va ser la causa d’un subtil però profund desprestigi acadèmic de les tradicions i va dur a una revisió sovint més inquisitiva que crítica per part de l’antropologia postmoderna. Fou així com els estudiosos del folklore, com a ciència de la tradició, hagueren de buscar refugi en l’estudi del patrimoni immaterial, tal com explica Kirshenblatt-Gimblett (1995). Els termes “tradició” i “folklore” van ser ràpidament substituïts els anys noranta en els documents oficials de la UNESCO per “patrimoni cultural immaterial” (Santamarina, 2013). Però com han demostrat diferents antropòlegs i estudiosos, el concepte de “tradició”, i particularment el de “cultura popular”, segueixen ben vius. De fet, conserven el potencial expressiu i subversiu que li atribuïa Gramsci i després van incorporar l’antropologia i la recerca popular italianes (De Martino, 2008; Bosio, 1975; Portelli, 1985), la tradició historiogràfica marxista britànica (Thompson, 1991; Samuel, 1984) o, més recentment, el malaguanyat teòric radical i crític de la cultura contemporani Mark Fisher (2019, 2017).
Aquest simposi es proposa com una ocasió per revisitar i debatre els termes tradició i cultura popular, obrint el ventall a tants aspectes com sigui possible. Per començar hi ha la història de l’antropologia catalana, el seu lligam o no-lligam amb el folklorisme, de Pau Piferrer a Joan Amades, i la seva relació o no-relació amb el món de l’associacionisme cultural. No han mancat estudis sobre aquesta temàtica històrica en l’antropologia contemporània, des de la publicació el 1982 de La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i institucions 1853-1981 de Llorenç Prats, Dolors Llopart i Joan Prat, passant pels treballs de Josefina Roma, Josep Martí, Carme Oriol, Josep Maria Pujol, Jaume Ayats, Salvador Palomar i tants d’altres. Ara bé, sense restar-los cap mèrit, aquests treballs són només un petit testimoni si ho comparem amb la presència central i sostinguda dels estudis sobre cultura popular en els esmentats casos italià i britànic. En un context epistemològic poc afí a tot allò que fes olor de “tradició” com fou el postmodernisme, els estudis antropològics sobre cultura popular es mantenien marginals a Catalunya, mentre els esforços es decantaven cap a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), impulsat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC). Fora del prisma del patrimoni i els processos de patrimonialització, és a dir, fora del prisma de l’IPEC, els pocs treballs d’antropologia duts a terme els darrers anys sobre expressions de la cultura popular en el context català són en bona part obra d’antropòlogues estrangeres, com l’estudi de la Patum de Dorothy Noyes (2003), la jota ebrenca de Claire Guiu (2009), els geganters de Nina Kammerer (2014) o els castellers de Mariam Vaczi (2020). Un altre tema és la persistent i esforçada aproximació que s’ha fet des del món local —i sovint localista—, d’erudits i cronistes, d’estudiosos amateur i activistes culturals, etc., al món de les tradicions. Hi podem trobar aproximacions serioses i precises a la cultura popular, però també treballs superficials i essencialistes, sovint travessats per dinàmiques endogàmiques, processos fossilitzants i estratègies polítiques, econòmiques i turístiques i de tota mena. Fora bo provar d’abordar aquestes qüestions d’una forma radicalment crítica, és a dir, des de la complexitat que ofereix l’anàlisi, superant els prejudicis cap a la cultura popular i tradicional, evidentment, però també analitzant-los com a part d’un relat. També evitar essencialismes i exotitzacions, veure el “mite” i també “l’invent” de la tradició, atendre als processos viscuts, les resignificacions i als processos. Atendre a hegemonies i subalternitats, a relacions de poder i dominació, a classes, a liberalismes i globalitzacions.
Sorprèn per tant la manca de treballs de recerca antropològics de recerca al voltant de la cultura popular —de les culturals populars, si es vol, en plural—, sobretot tenint en compte la rellevància social que moltes de les seves manifestacions tenen a Catalunya o el potencial que ofereixen de ser aplicats a camps d’estudi ben actuals, com ara l’antropologia del cos o de la salut. Sorprèn que acabin atraient l’atenció d’antropòlegs estrangers però en canvi no dels locals. Per altra banda, en els graus actuals d’antropologia, l’etnologia de Catalunya té ben poca presència. Sembla com si les cultures populars presents a Catalunya només puguin ser una invenció, un mite o una manipulació. Per descomptat, el conflicte polític existent a Catalunya, molt aguditzat durant la darrera dècada, no n’és aliè. Una excepció potser serien les aproximacions a la cultura popular des de l’antropologia de la música, on les investigacions sobre la música popular catalana són molt més plurals. Curiosament, la majoria dels seus investigadors són musicòlegs que han buscat en l’antropologia un suport per respondre les moltes preguntes que es feien. Intuïm que hi ha una resposta menys acomplexada per part de tothom (músics, públic i acadèmics) a observar la música en el seu dinamisme, en la seva condició d’element viu i per tant canviant, sense essencialismes petrificadors, sense vergonya dels canvis ni les continuïtats.
I és que a Catalunya sembla que hi hagi un cert rebuig per la cultura popular, que faci vergonya, que fins i tot de vegades es vegi com un llast tradicionalista i carca. Una pregunta que podríem fer-nos tots plegats és per què a Catalunya no hi ha tant d’interès, no hi ha la passió i l’orgull per la “cultura popular i tradicional” que s’observa al País Basc, a Sardenya, a Grècia, a Còrsega o fins i tot al País Valencià, per esmentar alguns casos. Allà, per exemple, la música alternativa i la cultura underground incorporen d’una forma més “natural” les tradicions locals i la cultura popular, de manera que és fàcil trobar grups punk tocant cançons i utilitzant instruments tradicionals o iconografia d’arrel tradicional en les arts visuals. La pregunta seria, per què a Catalunya això és més difícil de trobar? És un tema “fora de lloc”? A Catalunya així ho sembla, i potser una mica a tot arreu. Per què? Què ha passat socialment? I a l’antropologia què ens passa? Ja no és possible estudiar “la tradició”? La “cultura popular tradicional” ja no existeix? Tot és cultura pop? O ja només es pot observar des del punt de vista del patrimoni i la patrimonialització?
En aquest simposi proposem debatre sobre totes aquestes qüestions i convidem a la participació de comunicacions que abordin l’estudi de les cultures populars i les tradicions, a partir de casos d’estudi o bé d’anàlisi teòrica, tant a Catalunya com en d’altres indrets, i que es plantegin o donin resposta a preguntes com les següents: Què entenem per cultura popular avui? Hi ha una visió essencialista de la cultura popular? Quin és avui el vincle entre les tradicions locals i la cultura de masses, entre la cultura popular i la cultura pop globalitzada? Barcelona, com a node connectat a una xarxa de metròpolis i productora i reproductora de cultures hegemòniques, quina actitud té respecte a les cultures populars a la resta del país? Fins a quin punt amaga o invisibilitza, quan no converteix en producte de consum, aquestes cultures? Per què no hi ha gaire interès a estudiar la cultura popular en antropologia? Per què no s’aprofiten aquests fenòmens per estudiar altres camps de l’antropologia? Hi ha un excessiu predomini dels enfocaments patrimonialistes sobre l’àmbit de la cultura popular? Fins a quin punt les cultures populars han perdut vida i s’han reclòs en museus o s’han reconvertit en un producte per al mercat cultural? Per què la cultura popular no s’ensenya a les escoles i, si s’ensenya, per què després no s’utilitza en els espais de sociabilitat juvenil? Sobre el punt anterior, hi ha diferència entre el que passa a Barcelona i la resta del país? Són els ateneus populars una excepció? Què se n’ha fet del component subversiu del folklore? Hi ha un problema evident de visualització de la cultura popular en els mitjans de comunicació catalans. Per què passa això? La investigació-acció està molt ben vista amb els moviments socials, però no en la cultura popular, per què? No és possible fer una aproximació complexa a la cultura popular i a la tradició? Podem els i les antropòlogues de Catalunya acceptar aquest desafiament?
Referències
BOSIO, Gianni (1975) L’intellettuale rovesciato. Interventi e ricerche sulla emergenza di interessi verso le forme di espressione e di organizzazione «spontanee» nel mondo popolare e proletario
DE MARTINO, Ernesto (2008) El folclore progresivo y otros ensayos, Barcelona: MACBA.
FEIXA, Carles (2008) «Más allá de Éboli: Gramsci, De Martino y el debate sobre la cultura subalterna en Italia».
FISHER, Mark (2019) Los fantasmas de mi vida. Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos, Buenos Aires: Caja negra.
— (2017) Realismo capitalista. ¿No hay alternativa?, Buenos Aires: Caja negra.
GUIU, Claire (2009) Naissance d’una autre Catalogne, Paris, CTHS. Comité des travaux historiques et scientifiques.
KAMMERER, Nina (2014) “Catalan Festival Culture, Identities, and Independentism”. Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 19 (2): 58-78.
KIRSHENBLATT-GIMBLETT, Barbara (1995) “Theorizing heritage”, Ethnomusicology, 39(3): 367-380
NOYES, Dorothy (2003) Fire in the Plaça: Catalan Festival Politics after Franco. Pennsylvania: UPP
PORTELLI, Alessando (1985) Biografia di una città. Torino: Enaudi.
SAMUEL, Raphael (ed.) (1984) Historia popular y teoría socialista, Barcelona: Crítica.
SANTAMARINA, Beatriz (2013) “Los mapas geopolíticos de la UNESCO: entre la distinción y la diferencia están las asimetrías”, Revista de Antropología Social 22: 263-286.
THOMPSON, Edward P. (1991) Customs in Common: Studies in Traditional Popular Culture. London: Merlin P.
VACZI, Mariam (2020) “Death in the town square: body performance and community healing in a Catalan traditional sport”. Jornal of the Royal Anthropological Institute, 26: 533-553.