Resum
Els processos de depredació capitalista de les ciutats estan experimentant una renovació de les seves retòriques “emblanquinadores” a càrrec de l’anomenat “nou municipalisme”. Entre les obres més vistoses de les noves governances urbanes destaquen les executades com a part d’una croada contra l’automobilització, exhibides en qualitat de contribucions estratègiques per al combat contra el canvi climàtic. D’aquí l’impuls rebut per nous models de mobilitat no contaminant, com ara els basats en la proliferació de ciclovies i la implementació de superilles i de zones rescatades del trànsit motoritzat gràcies a l’urbanisme tàctic.
Aquestes infrastructures, al mateix temps materials i morals, estan sent enaltides pels especialistes oficials en “la ciutat” i mereixen tota mena d’elogis polítics i mediàtics. Però en realitat són actuacions anecdòtiques, decoratives o perifèriques, operacions sense cap implicació disruptiva per a l’urbanisme financer, inofensives per al control sobre el marc regulador que regeix l’ordenació dels territoris i per programes polítics i econòmics basats en un paper cada cop més disminuït per a allò públic i creixent per a les forces del mercat. No plantegen cap correcció per les mancances o els abusos derivats de la polarització social, la segregació socioespacial o l’escassetat d’habitatge. Ni tan sols ho fa –al contrari del que diu que pretén– respecte de la contaminació ambiental. Totes aquestes qüestions queden camuflades o desplaçades. Tot i això, la implantació de noves estructures i sistemes de mobilitat sostenibles és, avui, una de les marques comercials predilectes amb vista a promoure les ciutats com a fonts d’acumulació capitalista.
Proposta de simposi
Les dinàmiques d’apropiació capitalista de les ciutats coneixen una renovació de les seves retòriques emblanquinadores. Aquesta generació de nous llenguatges per a la depredació de les ciutats ha anat a càrrec de l’anomenat “nou municipalisme”, assumit com a nova governança urbana per restes de moviments socials esdevinguts una mena d’esquerra del capitalisme o capitalisme d’esquerres. El nou estil de gestió local va aparèixer a l’escenari polític amb la pretensió d’aplicar principis de democràcia radical als assumptes de la gestió del quotidià i combatre des de les institucions tant la mercantilització neoliberal del territori, com les conseqüències de la seva crisi. El seu discurs es va inspirar doctrinalment en una nebulosa ideològica que podríem anomenar ciutadanisme, una actualització del republicanisme clàssic i del liberalisme d’esquerres, que treballen en la perspectiva de realitzar el projecte polític de la modernitat, el qual entendria la democràcia no com una forma de govern, sinó com una manera de vida i com una associació moral, des del benentès que el ciutadanisme no convoca el desmantellament del sistema capitalista, sinó més aviat una reforma ètica i estètica que l’humanitzi i n’esmorteeixi els excessos.
Les iniciatives urbanístiques animades pel nou municipalisme ciutadanista s’estan emprenent embolcallades per valors universals abstractes, mostrant-se com a instruments de realització de grans ideals globals, com ara el capital humà, el multiculturalisme, la qualitat de vida, la inclusió social, l’humanisme tecnològic, el cosmopolitisme, la participació ciutadana, el bé comú, etc. Aquests repertoris validadors s’han vist acompanyats d’un important aparell de producció doctrinal i de publicitat que han convertit el nou estil de gestió municipal en allò que ja es coneix com internacionalisme municipalista pel seu ascendent a les polítiques públiques urbanes d’Europa, Llatinoamèrica i Estats Units.
Ara bé, més enllà de les seves proclamacions, l’“urbanisme alternatiu” s’ha concretat en actuacions anecdòtiques, decoratives o perifèriques, un seguit d’operacions sense cap implicació disruptiva per a l’urbanisme financer, inofensives per al control sobre el marc regulador que regeix l’ordenació dels territoris. Malgrat fer ostentació de rupturista, en realitat ha exercit com a camuflatge de programes polítics i econòmics basats en un paper cada cop més disminuït per a allò públic i creixent per a les forces del mercat. No planteja cap tipus de planificació que esmeni de debò cap mancança o abús, com els produïts per la polarització social, la segregació socioespacial o l’escassetat d’habitatge. Ni tan sols ho fa –al contrari del que diu que pretén– respecte de la contaminació ambiental. Totes aquestes qüestions queden encobertes o desplaçades
En el pla executiu, entre les obres més vistoses del nou municipalisme destaquen les promocionades com a part d’una autèntica croada contra l’automobilització, concretada en una planificació de l’espai urbà com a contribució estratègica al combat contra el canvi climàtic. D’aquí l’impuls rebut per nous models de mobilitat no contaminant com els basats en la proliferació de ciclovies i la implementació de superilles i zones rescatades del trànsit motoritzat gràcies a l’urbanisme tàctic. Aquestes infrastructures de suport estan mereixent tota mena d’elogis polítics i mediàtics i s’enalteixen com a vehicles de restabliment d’una mena d’autenticitat social perduda. En realitat, aquesta mena de grans apostes d’impacte en els sistemes de mobilitat presenten un fort component estètic i ètic, però sense cap implicació inquietant per a les agendes neoliberals en matèria urbana. Ben al contrari, solen tenir conseqüències gentrificadores dels barris “beneficiats”.
Aquesta trobada vol posar en relleu com l’urbanisme de la nova globalització –i en particular les seves propostes en sistemes de mobilitat– es el darrer episodi de la tecnocràcia urbanística per destruir o, almenys, sotmetre la vida urbana real. Ens interessa esbrinar què s’amaga o dissimula darrere d’actuacions de redisseny de carrers per fer-los més verds, tranquils, integradors i saludables, i per reconciliar amb la natura els nostres hàbits urbans. Sostenim que aquestes mesures de reforma son la posada al dia del paper que va prendre, a partir dels anys ‘90 del segle passat, la noció d’espai públic en la transformació dels territoris urbans. La seva tasca: convertir-los en telons de fons per a la bona ciutat i la bona ciutadania, comarques presumptament accessibles on quedaven assegurats usos adequats, significats desitjables, a més de la bona fluïdesa entre punts. Complement filosòfic per a l’espacialització del capitalisme, que reclamava espais públics “de qualitat” dels quals s’expulsés o es barrés el pas qui no fos capaç d’exhibir modals de classe mitjana.
Així doncs, volem fer avinent com les propostes per a una nova mobilitat urbana, les seves iniciatives low-cost, aquest aire com a informal que adopta i l’ethos moralitzant que desprèn, lluny de les pretensions qüestionadores amb què van poder néixer, són avui una de les marques comercials predilectes per a la promoció i venda de les ciutats-negoci.
Bibliografia
Anguelovski, Isabelle, Helen Cole, James Connolly, J. et al. 2018. Do green neighbourhoods promote urban health justice?. Lancet Public Health 3(6).
Bustamante, Xavier, Ryan Federo, i Xavier Fernández-i-Marin. “Riding the wave: Predicting the use of the bike-sharing system in Barcelona before and during COVID-19.” Sustainable Cities and Society 83 (2022): 103929.
Cardullo, Paolo, Rob Kitchin, i Cesare Di Feliciantonio, 2018. Living labs and vacancy in the neoliberal city. Cities 73:44-50.
Delgado, Manuel. 2016. Ciudadanismo. La reforma ética y estética del capitalismo. Los Libros de la Catarata.
Denis, Jérôme and Nolwenn Garnier. 2022. Une expérimentation urbaine en temps de pandémie: les coronapistes à Paris. Centre de Sociologie et d’Innovation.
Espinosa Zepeda, Horacio. 2016. Neo-higienismo y gentrificación en el discurso de la movilidad urbana: Desalojo de “tiangueros” en Guadalajara, México. In Barrios corsarios: memoria histórica, luchas urbanas y cambio social en los márgenes de la ciudad neoliberal, eds. Giuseppe Aricó, José A. Mansilla, Marco Luca Stanchieri, 173-196. Barcelona.
Franco, David. 2018. Tactical Urbanism as the Staging of Social Authenticity. In Planning for authentiCITIES, eds. Laura Tate y Brettany Shannon, 177-194, Routledge.
García-Chueca, Eva, i Lorenzo Vidal (eds) (2019). Ampliando derechos urbanos. Igualdad y diversidad en la ciudad. CIDOB.
Graziano, Teresa. 2021. Smart Technologies, Back-to-the-Village Rhetoric, and Tactical Urbanism: Post-COVID Planning Scenarios in Italy International Journal of E-Planning Research, 10(2).
Janoschka, Michael, i Mota, Fabiola. 2021. New municipalism in action or urban neoliberalisation reloaded? An analysis of governance change, stability and path dependence in Madrid (2015–2019). Urban Studies, 58(13): 2814-2830.
Landry, Charles, 2008. The creative city: A toolkit for urban innovators, Earthscan.
Lauzon, Léo-Paul. 2010. Le capitalisme de gauche. Métro, 3 de junio.
Lydon, Mike, i Anthony García. 2015. Tactical Urbanism: Short-term Action for Long-term Change. Island Press.
Mansilla, José. 2017. Los nuevos municipalismos y el fin de la historia, Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia 22(1): 1-4.
Mould, Oli (2014) Tactical Urbanism: The New Vernacular of the Creative City, Geography Compass 8(8): 529-539.
Mueller, Natalie, David Rojas-Rueda, Hannen Khreis, et al. 2020. Changing the urban design of cities for health: The superblock model, Environment International 134.
O’Callaghan, Cian, i Philip Lawton. 2016. Temporary solutions? Vacant space policy and strategies for re-use in Dublin. Irish Geography 48(1).
Romero, Joan, y Andreu Boix. 2015. Democracia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local. Universitat de València.
Smith, Neil. 2002. New Globalism, New Urbanism: Gentrification as Global Urban Strategy. Antipode, 34(3): 427-450. https://doi:10.1111/1467-8330.00249.
Sansão Fontes, Adriana (2022). O processo de autogestão de Can Batlló, em Barcelona: uma feição radical do urbanismo tático. Oculum Ensaios 19.
Zografos, Christos, Kai A. Klause, James Connolly, et al. 2020. The everyday politics of urban transformational adaptation: Struggles for authority and the Barcelona superblock project, Cities 99.