Les categories són, abans que res, instruments del procés cognitiu, necessàries per al pensament humà per ordenar i pensar el món. No obstant això, les categories no són processos autònoms del pensament, sinó que emergeixen a partir de la correspondència entre realitats concretes, definides en l’espai i en el temps, i intel·lectes humans definits per circumstàncies socioculturals específiques, les quals utilitzen per pensar el món però també per obrir-s’hi pas. La temàtica d’aquest simposi s’insereix en aquesta necessària articulació entre ordre cognoscitiu i ordre normatiu, amb l’objectiu de provocar i continuar el debat sobre com s’acoblen i desacoblen les categories necessàries per al pensament i les de necessàries per a l’acció. Concretament, el simposi vol reunir debats sobre el límit que uneix i separa la teoria de la pràctica social, i busca dirimir les confusions, tensions i sinergies que sorgeixen quan instruments cognitius, individuals i col·lectius, com ara les categories, es tradueixen en eines polítiques, sistemes subjacents de drets, jerarquies, relacions de poder i processos d’inclusió i exclusió. Per assolir aquest objectiu, aquest simposi coordinat des del Grup de Recerca en Gènere, Identitat i Diversitat de la Universitat de Barcelona convida a la presentació de casos d’estudi i de reflexions procedents d’àmbits diversos, però que exploren categories de diferència, i com són emprades en diversos contextos i discursos. Dins d’aquest marc comú, el simposi aspira a reunir aportacions teòriques i empíriques que busquen desplaçar les línies de les classificacions acadèmiques, qüestionant l’estabilitat o la permanència de les categories.
Proposta simposi
Les categories són, en primer lloc, eines del procés cognitiu, necessàries per al pensament humà per ordenar i pensar el món. En agrupar coses, atributs i fenòmens segons criteris de semblança i diferència, les categories serveixen per donar sentit a la diversitat de formes de la realitat, traduint la unicitat de cada experiència en un conjunt més limitat d’elements significatius, apresos i compartibles per altres éssers humans (Varela, Thompson, & Rosch, 1991). Per aquest motiu, les categories no són processos autònoms del pensament, sinó que es formulen a partir d’inputs culturals derivats de contextos socials (Ellen, 2008: 1). Dit altrament, emergeixen a partir de la correspondència entre realitats concretes, definides en l’espai i en el temps, i intel·lectes humans definits per circumstàncies socioculturals específiques, les quals utilitzen per pensar el món i també per obrir-s’hi pas. Són, tot plegat, recursos classificatoris que poden esdevenir una mena de manual, en conjugar tot allò que Berger i Luckmann (1988: 161) qualifiquen d’ordre cognoscitiu i normatiu, atès que serveixen per percebre, explicar i entendre la realitat i per conduir i orientar l’acció. Constitueixen un element més de l’ordre social, i descriuen la societat i exposen pretensions empíriques sobre la seva condició i direcció, assumint també un caràcter formatiu (Geertz, 1989: 113, 201-202). En aquest sentit, assumeixen de certa manera la funció de representar, interpretar, organitzar i legitimar la realitat social, i revesteixen l’ordre establert d’una evidència inqüestionable a fi de prevenir possibles dissidències (Godelier, 1989: 181-182).
El simposi s’insereix dins aquesta necessària articulació, amb l’objectiu de provocar el debat sobre com s’acoblen i desacoblen les categories necessàries per al pensament i les de necessàries per a l’acció. Concretament, el simposi vol reunir contribucions que se situïn en el límit que uneix la teoria de la pràctica social, intentant dirimir les confusions, tensions i sinergies que sorgeixen quan instruments cognitius, individuals i col·lectius, com ara les categories, es tradueixen en eines polítiques, subjacents sistemes de drets, jerarquies, relacions de poder i processos d’inclusió i exclusió. Mitjançant un exercici de desconstrucció que vol qüestionar les disciplines acadèmiques com a etiquetes o jerarquies inicials davant les quals ens trobem, el simposi vol reunir aproximacions diverses que comparteixin l’objectiu de voler distingir i qüestionar el funcionament de les categories, com a entitats d’emmagatzematge d’informació, representacions i coneixement abstracte del món, per una banda, i esquemes pragmàtics que influencien i determinen la posició, les conductes i els drets d’éssers humans, per l’altra. També les qüestiona pel fet que, malgrat la pretensió d’exhaustivitat, exclusivitat, objectivitat i independència, esdevenen errades que volen encapsular i objectivar realitats de caràcter dinàmic, canviant i subjectiu que descossen continuadament les costures de la categorització.
Dins l’àmbit de la disciplina antropològica des dels anys 1960, la inquietud per desxifrar el pensament a través de sistemes de classificació simbòlica va posar èmfasi en la centralitat de les oposicions binàries com a principi bàsic d’organització. Influenciat per la lingüística, l’impulsor més influent del paradigma estructuralista, Claude Lévi-Strauss, va comprendre i sistematitzar la peculiar tendència del pensament humà a funcionar segons una lògica binària: dit altrament, col·locant dues idees o conceptes en pols oposats, pars antagònics exclusius i excloents. El binarisme estableix que tots els elements de la cultura humana sols poden entendre’s en relació amb d’altres, i d’aquesta manera funcionen dins el sistema més general del pensament. No obstant això, segons Lévi-Strauss el binarisme no és únicament un atribut del funcionament de la ment, sinó també una propietat de la realitat física i social (Lévi-Strauss, 1971; 1987). Encara que la diferència entre pars oposats sigui essencial per a la creació i comprensió de significats culturals, suposa també una separació i un contrast d’identitats (cru/cuinat, masculí/femení, blanc/negre, nosaltres/altri) que condueix a privilegiar o jerarquitzar un terme sobre l’altre (Derrida, 1977). Això pot portar a generar una lògica maniquea, on la jerarquia entre polaritats esdevé oposició valorativa que valida i exclou. Com va assenyalar Mary Douglas (1966) en la seva reflexió sobre les fronteres entre categories socials i el seu grau de rigidesa, marca la diferència i mantenir l’estabilitat dels significats culturals implica assenyalar límits, establir fronteres, estigmatitzar i excloure qualsevol element que estigui “fora de lloc”, o que no encaixi “naturalment” amb el sistema binari de categories.
La jerarquia implícita en l’ús de categories binàries va ser un dels elements clau de la crítica epistemològica postestructuralista, la qual, a través d’autors pioners com ara Michel Foucault i Jacques Derrida, va donar rellevància al discurs i a les estructures de poder, efecte de circumstàncies historicoculturals específiques, les quals influencien la producció i, en conseqüència, la posició dels subjectes agents. Per als postestructuralistes, les categories mentals no es limiten a representar la realitat, sinó que tenen també una força productiva i constitutiva que s’afirma en les formacions discursives. Com ens recorda Montserrat Rifa Valls (2003), Derrida i Foucault reforcen mútuament les crítiques a l’estructuralisme, en destacar, per una banda, com temps i espai influencien la definició dels significats i, per l’altra, en desvelar la inestabilitat analítica de qualsevol mena d’escriptura, la qual depèn sempre de l’exercici del poder i de la influència de les ideologies. Malgrat això, la proposta estructuralista no descobreix la tendència al pensament binari sinó, en canvi, recull una tradició que es vincula al principi aristotèlic del tertium non datur i reflecteix una actitud generalitzada en la construcció de les identitats del pensament occidental, siguin identitats de gènere, de classe, ètniques o polítiques (Fraga, 2013).
Debatuda i criticada per visió androcèntrica i etnocèntrica, l’arbitrarietat i rigidesa del prisma epistemològic binari implica el risc de reduccionisme i excessiva simplificació de la realitat per un suposat universalisme, i la possibilitat que els seus marcs es presentin com a constructes inqüestionables. Molts autors contemporanis han discutit aquests límits, en posar al centre del discurs la reivindicació de la diferència, a partir del pensament decolonial (Mbembe, 2001; Quijano, 2000; Segato, 2011; Anzaldúa, 1999; Bhabha, 2002) i de la teoria queer (Butler, 2007; 2010; Ahmed, 2019). Transversal a aquestes contribucions és la constatació, empíricament fonamentada, que les categories amb què s'(auto)representen les experiències “vessen” els límits fixos imposats per la representació dual i, per tant, obliguen a assumir la complexitat com a única norma i la construcció de la identitat com a “un experiment que mai termina” (Jubany, 2020: 15) o, dit altrament, un procés relacional, relatiu i contingent.
A partir d’aquestes premisses teòriques, aquest simposi convida comunicacions que vulguin anar més enllà del qüestionament teòric del binarisme amb casos teòricoconceptuals i empírics que explorin les categories de la diferència, tot il·lustrant com són emprades en diversos contextos i discursos, i com (re)produeixen, legitimen o desafien jerarquies de poder. Les diverses aproximacions disciplinàries de les recerques, les quals s’endinsen en diversos àmbits com ara la justícia, les migracions, les polítiques identitàries, la corporalitat i la sexualitat, i prometen nodrir de manera productiva i provocativa el debat al voltant de jerarquies i categories, tot exposant aquestes connexions i punts de sutura que articulen la seva creació i reproducció, i mitjançant el plantejament de com poden ser estudiades des de perspectives dinàmiques que evitin la reïficació l’acceptació acrítica. Les diverses contribucions que busca el simposi haurien de compartir l’objectiu d’anar més enllà d’un simple qüestionament de les jerarquies, per desenredar la seva organització social i el relativisme dels seus pressupòsits.
Ahmed, S. (2019). Fenomenología queer. Barcelona: Bellaterra.
Anzaldúa, G. (1999). Borderlands / La frontera. The new mestiza. San Francisco: Aunt Lute Books.
Berger, P. L. y Luckmann, Th. (1988.) La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.
Bhabha, H. (2002). El lugar de la cultura. Buenos Aires: Manantial.
Butler, J. (2010). Cuerpos que importan: sobre los límites materiales y discursivos del “sexo”. Buenos Aires: Paidós.
Derrida, J. (1977). Posiciones. Valencia: Pre-Textos.
Douglas, M. (1966). Purity and Danger. London: Routledge & Kegan Paul.
Ellen, R. (2008). The Categorical Impulse: Essays on the Anthropology of Classifying Behavior. Oxford: Berghahn Books.
Fraga, E. (2013). El pensamiento binario y sus salidas. Hibridez, pluricultura, paridad y mestizaje. Revista Estudios Sociales Contemporáneos, 66-75.
Geertz, C. (1989). La interpretación de las culturas. Barcelona: Gedisa.
Godelier, M. (1989). Lo ideal y lo material. Madrid: Taurus.
Jubany, O. (2020). Intersecciones encarnadas. En O. Jubany, & O. Guasch, Intersecciones encarnadas (págs. 11-30). Barcelona: Bellaterra.
Lévi-Strauss, C. (1971). L’homme nu. Paris: Plon.
Lévi-Strauss, C. (1987). Antropología estructural. Buenos Aires: Paidós.
Mbembe, A. (2001). As formas africanas de auto-inscrição. Centro de Estudos Afroasiáticos, 23(1), 171-209.
Quijano, A. (2000). Colonialidad del poder y clasificación social. Journal of World-Systems Research, 11(2), 342-386.
Rifa Valls, M. (2003). Michel Foucault y el giro postestructuralista crítico feminista en la investigación educativa. Revista Educación y Pedagogía, XV (37), 71-83.
Segato, R. (2011). Género y colonialidad: en busca de claves de lectura y de un vocabulario estratégico descolonial. En K. Bidaseca, & V. (. Vázquez Laba, Feminismos y poscolonialidad. Descolonizando el feminismo desde y en América Latina. Buenos Aires: Godot.
Varela, F. J., Thompson, E., & Rosch, E. (1991). The embodied mind: Cognitive science and human experience. Boston: The MIT Press.