Resum
Aquest simposi planteja analitzar les conseqüències de la pandèmia en l’actual model d’atenció a persones grans i dependents, per visualitzar-ne les limitacions i contradiccions però també per oferir noves fórmules des de les quals configurar mecanismes que avancin en la interdependència i la democratització de la cura. En concret proposem explorar els efectes de la crisi sanitària sobre l’organització i la redistribució familiar de la cura a la llar i en la seva provisió per part dels diferents agents que hi intervenen (política pública, mercat i comunitat). Partim de la consideració que les dificultats provocades per la pandèmia han alterat significativament els complexos “mosaics de cura” que construeixen les famílies amb recursos proveïts des de l’Estat, el mercat i la comunitat, i que també han contribuït a la refamiliarització de la cura, fins i tot a la desinstitucionalització de persones en situació de cura de llarga durada. En aquest simposi volem reflexionar sobre els límits, les contradiccions però també les potencialitats del model d’envelliment a casa. El nostre punt de partida és que la llar és l’espai desitjat per a l’envelliment i la cura, però, tanmateix, calen fórmules alternatives que puguin afavorir la redistribució social dels treballs i les responsabilitats de cura, posant en valor els recursos assistencials, i desplaçant el paper central de la família i de les dones en la gestió i la prestació diària dels serveis d’atenció a la gent gran.
Proposta simposi
A Espanya, envellir a casa constitueix una aspiració cultural, sustentada per la feblesa de les polítiques públiques. De fet, l’atenció a la gent gran es fa principalment a casa en el marc d’un sistema de benestar marcadament orientat des de la família. Les famílies s’organitzen per atendre les cures seguint els dictats de gènere i parentiu, dos sistemes d’adscripció social pels quals hi ha un repartiment desigual i injust de les responsabilitats que corresponen principalment a les dones més que als homes. Tanmateix, els canvis en els valors normatius de gènere i en l’organització de les famílies, juntament amb els desequilibris demogràfics han afectat les formes tradicionals d’atenció a la llar. A més, en un context caracteritzat per les retallades de la despesa pública, la comercialització dels serveis assistencials s’ha expandit. Ens trobem, doncs, davant una “crisi de la cura” que expressa el col·lapse de les capacitats de les famílies per organitzar la cura i que té una forta repercussió social. La resposta de les llars de classe mitjana i alta ha estat l’externalització del treball de cura, una demanda que en bona part ha estat coberta per dones d’origen migrant que treballen en condicions laborals molt precàries (Offenhenden, 2017). La mercantilització de la cura no és una solució perquè incrementa les desigualtats socioeconòmiques i no modifica els patrons de gènere, accentuant les bases de la “reproducció estratificada” (Colen, 1995). A més, els sectors socials més vulnerables acumulen més problemes de salut i dependències i tenen menys capacitat econòmica per recórrer al mercat.
Els espais on es du a terme la cura i les relacions socials que s’hi generen varien segons els moments històrics i els contextos socioculturals. A l’espai de la llar i en les relacions familiars, es revelen els compromisos socials negociats (Finch, 1989) en relació a la cura i les cultures que l’orienten i són escenaris essencials per observar aquesta negociació. Gènere i parentiu es combinen i interactuen en la gestió i provisió de la cura. Amb la cura construïm gènere (doing gender) i parentiu (doing kinship) (Comas d’Argemir & Soronellas, 2019). Per tant, la cura familiar es desplega des de les obligacions morals del parentiu, les quals produeixen i construeixen les relacions amb els parents (Carsten, 2004). Estem assistint a una transformació de les solidaritats des de les quals les famílies exerceixen la cura. El model intergeneracional basat en un patró circular segons el qual la cura circula en tots els sentits ha tendit a adoptar un patró més lineal segons el qual una generació té cura de la següent, cosa que ha afavorit, per exemple, la incorporació dels homes als treballs de cura (Comas d’Argemir & Chirinos, 2017). Observem que les famílies (i les dones) han passat de la disponibilitat total per cuidar a una situació on aquesta disponibilitat està condicionada per les situacions laborals, econòmiques i familiars dels seus membres. D’altra banda, l’envelliment de la població incideix de manera significativa en la reestructuració de les relacions intergeneracionals. Els efectes de la longevitat, combinats amb la baixa natalitat, modifiquen les relacions entre generacions i les fan més complexes (Saraceno, 2010). Les polítiques públiques parteixen de la idea que tant homes com dones fan feines remunerades. Tot i això, ha estat menor la seva atenció respecte a l’altra cara de la divisió social del treball: la que perpetua la dona com a cuidadora que, fins i tot, aquestes mateixes polítiques tendeixen a reproduir.
L’escassetat i la fragmentació dels recursos disponibles i la menor disposició i disponibilitat de les famílies i de les dones per a la prestació d’atenció xoquen amb les creixents necessitats de la cura de llarga durada. Per això, l’atenció en l’àmbit domèstic es desenvolupa dins d’un model de mosaic que combina els recursos familiars, públics, privats i comunitaris disponibles (Soronellas i Comas d’Argemir, 2017). Aquest model és enormement injust i està marcat per les desigualtats de gènere, classe i estatus migratori. L’esclat de la pandèmia va engrandir encara més el paper de les llars com a espais d’atenció i va transformar les estratègies desplegades per les famílies, i especialment les dones, en la seva prestació.
En aquest simposi volem reflexionar sobre els límits, les contradiccions però també les potencialitats del model d’envelliment a casa. El nostre punt de partida és que la llar és l’espai més desitjat per a l’envelliment i la cura però que, tanmateix, és important trobar fórmules alternatives que puguin afavorir la redistribució social dels treballs de cura, revalorant el mosaic de recursos assistencials, i desplaçant el paper central de la família i de les dones en la gestió i la prestació diària de l’atenció a la gent gran.
Concretament ens interessa situar-nos en eixos de reflexió: 1) observar si la pandèmia ha impulsat el retorn de la llar a causa de la desinstitucionalització de les persones cuidades i la implementació de noves alternatives a la cura familiar; 2) indagar com es produeix l’articulació de les famílies amb la resta d’agents proveïdors de cura; 3) reflexionar sobre els significats de la llar com a espai de cura; i 4) analitzar l’impacte que pot tenir la reorientació de la política pública cap a una lògica desinstitucionalitzadora i cap a un sistema més centrat en la cura de la gent gran a la llar (incorporació de tecnologies o condicions laborals de les i els treballadors de la cura a la llar). Ens interessa indagar en l’equilibri entre el paper de les famílies i el paper de les polítiques públiques en el suport i també en l’atenció de les necessitats de cura sense família i, alhora, analitzar el compromís de dones i homes com a cuidadors.
Bibliografia
Carsten, J. (2004) After Kinship. Cambridge: Cambridge University Press.
Colen, S. (1995). Like a Mother to them: Stratified Reproduction and West Indian Childcare Workers and Employers in New York. En Ginsburg, F. y Rapp, R. (eds.), Conceiving the New World Order. The Global Politics of Reproduction. Berkeley: University of California Press, 78-102
Comas d’Argemir, D. & Soronellas M. (2019). Men as Carers in Long-Term Caring: Doing Gender and Doing Kinship. Journal of Family Issues, 40(3):315-339
Comas d’Argemir, D. & Chirinos, C. (2017). Cuidados no pagados: Experiencias y
percepciones de los hombres cuidadores en contextos familiares. Revista Murciana de
Antropología, 24:65-86
Finch, J. (1989). Family Obligations and Social Change. Cambirdge: Polity Press.
Offenhenden, M. (2017). “Si hay que romperse una, se rompe”. El trabajo del hogar y la reproducción estratificada. Tesis doctoral. Universitat Rovira i Virgili
Saraceno, C. (2010). Social Inequalities in Facing Old-Age Dependency: A Bi-Generational Perspective. Journal of European Social Policy, 20(1), 32-44
Soronellas, M. & Comas d’Argemir, D. (2017). Hombres cuidadores de personas adultas dependientes, ¿Estrategias ante la crisis o nuevos agentes en los trabajos de cuidados? VI Congreso REPS, Sevilla, Universidad Pablo de Olavide: 2221-2239.
Soronellas-Masdeu, Montserrat; Chirinos, Carlos; Natalia Alonso y Comas d´Argemir, Dolors. (2021) “Hombres, cuidados y ancianidad: un bricolaje de ayudas, un mosaico de recursos de cuidados (Cataluña, España)”. Ana B. Pérez Castro.; Raúl H. Contreras Román y Jessica I. Contreras Vargas, (eds.) 2021. Ganarse la vida. La reproducción social en el mundo contemporáneo. México, UNAM. Pág. 209-235.