26. Cura i habitatge: drets, tensions i alternatives

En aquest simposi volem obrir el debat a l’entorn de la cura i l’habitatge, posant l’èmfasi en la manera com els règims o models de provisió de cura (Lutz, 2017) es veuen afectats i/o configurats pels models de provisió d’habitatge. Partim de la base que la cura i l’habitatge són sistemes clau de provisió, que estan entrellaçats i que es constitueixen mútuament (Baumgartner et al., 2021). El simposi es planteja en el marc de dos projectes de recerca I+D: ALTERCARE i TEVIPROP.

La cura és un aspecte fonamental de l’organització social. Les pràctiques de cura (re)produeixen relacions que són essencials per l’existència de les persones i per a la reproducció social (Thelen, 2015). La forma en què es proveeix la cura respon a una constel·lació canviant de recursos canalitzats a través de les famílies, l’Estat, el mercat i la comunitat, els quals conformen l’estructura institucional de la cura social (Daily y Lewis 2000; Razavi 2007). És l’organització dels entorns, les institucions i els actors on es revelen els compromisos negociats en relació amb la cura i les cultures que les orienten. Així mateix, la cura es brinda en entorns específics, a través de distintes configuracions habitacionals, dependents d’infraestructures, edificis, comerços i serveis. L’habitatge ofereix l’espai sociomaterial per a diverses tasques reproductives, de manera que la falta d’habitatge adequat afecta de manera directa la provisió de cura, precaritzant-la i/o tornant-la inassequible en alguns casos (Sabaté, 2024). L’habitatge entès com a infraestructura de cura (Power i Mee, 2019) posa l’èmfasi en la manera com aquest modela l’organització de la cura a escala domèstica i social; com les polítiques d’habitatge configuren models de cura; i on i com s’ubica la cura dins la llar. Tot plegat, presentant l’habitatge com a constitutiu de la cura.

A la nostra societat, la llar ha estat tradicionalment l’espai privilegiat per a la cura. Tot i això, l’accés i provisió de cura a l’esfera domèstica estan travessats per múltiples desigualtats socials i de gènere. A la llar, gènere i parentiu es combinen construint les obligacions morals i afectives a partir de les quals es distribueixen desigualment les responsabilitats de cura (Comas d’Argemir i Soronellas, 2019), recaient abans en les dones –en la seva qualitat de mares, esposes i filles– que en els homes– tot i ser-ne esposos, pares i fills de les persones receptores de cura. Els canvis en els rols de gènere i en l’organització de les famílies, juntament amb altres factors, incideixen en la capacitat de les famílies –i sobretot de les dones– per tenir cura. És per això que l’atenció de les cures a l’àmbit domèstic té lloc dins un model tipus mosaic en què s’articulen els recursos familiars, públics i comunitaris disponibles, a més dels proveïts pel mercat (Soronellas et al., 2021). En un context en què els recursos públics són un bé escàs, la classe social i la condició econòmica condicionen l’accés als recursos de cura, aprofundint les desigualtats socials existents.

A més, la llar com a espai de cura suposa que es realitzi en habitatges i barris que no necessàriament s’adapten a les necessitats de les persones cuidades, cosa que dificulta que la  seva vida quotidiana. La manca de recursos econòmics en la població més vulnerable i de polítiques socials específiques, impedeix  –en el cas, per exemple, de la cura de llarga durada– que es puguin resoldre les deficiències que presenten els habitatges i realitzar les adaptacions necessàries (Chirinos et al., 2025). Aquests obstacles poden coartar l’autonomia personal, accelerant els processos de dependència i exposant les persones a situacions d’aïllament social. En l’actual context d’emergència habitacional, la manca de recursos provoca també vulnerabilitat i exclusió residencial, afectant la pròpia cura i/o la cura de persones a càrrec. Alhora vides i trajectòries lligades al treball reproductiu (en el cas de les dones) i a l’economia de les cures (molt especialment en el cas de dones migrades), explica aquesta mateixa vulnerabilitat, afectant igualment les capacitats de cura i autocura. D’aquesta manera, les polítiques de provisió de cura i d’habitatge s’entrellacen, reconfigurant les formes de desigualtat social (i de gènere), essent ambdós models objecte de controvèrsia i contestació social.

Davant les tendències mercantilitzadores i individualitzadores, els darrers anys han emergit iniciatives que proposen formes alternatives en relació amb la cura i l’habitatge. Exemple d’això són els habitatges col·laboratius, que en les seves múltiples modalitats (autogestionades o gestionades amb participació pública i/o privada; sèniors, intergeneracionals o multigeneracionals) s’assenten generalment en fórmules cooperatives pel que fa a la propietat i es basen en valors de solidaritat, ajuda mútua i reciprocitat per a la provisió de cura. Tanmateix, també s’ha assenyalat com aquest tipus d’iniciatives no aconsegueixen subvertir les desigualtats de classe en el seu accés, ni tampoc aquelles de gènere en relació amb la prestació de la cura. La dimensió comunitària inclou un repertori de pràctiques diverses, amb confins difusos en la seva articulació amb la tríada Estat-família-mercat. En aquest sentit, cal continuar reflexionant sobre el lloc d’allò comunitari, tenint en compte que comú no és sinònim d’universal (Vega et al., 2018). Això posa de manifest la importància que tenen les polítiques públiques per tal de garantir el dret d’accés a la cura i l’habitatge. Sobre això, cal assenyalar, que també hi ha experiències impulsades des de les administracions públiques, com poden ser els pisos tutelats o els habitatges amb serveis, si bé són fórmules que han rebut menys atenció des de les investigacions.

L’atenció a la interrelació entre cura i habitatge adquireix una importància especial tenint en compte l’actual política de desinstitucionalització que s’està impulsant a nivell polític i que es materialitza en l’Estratègia Europea de Cures i l’Estratègia de Desinstitucionalització del govern espanyol, des d’on s’impulsa que la llar sigui un espai privilegiat per a la cura, evitant o retardant la institucionalització. La desinstitucionalització posa en dubte els models d’intervenció basats en centres on allò normatiu limita la capacitat de decisió. Si bé les llars poden ser un recurs social de gran envergadura per a la cura quotidiana, també són un espai de reproducció de desigualtats en la mesura que estan intrínsecament vinculades a les condicions socials i territorials en què s’insereixen. Només una política pública robusta serà capaç de contribuir a una articulació més justa entre les famílies, l’Estat i la societat civil, que també pot incloure el mercat, però on la participació del mercat no suposi reproduir les actuals desigualtats socials existents.

Des d’aquestes premisses, en aquest simposi ens proposem abordar com el dret a la cura i el dret a l’habitatge es configuren mútuament, prenent en compte les tensions que generen, però també les possibles alternatives per avançar en fórmules més inclusives, innovadores i socialment sostenibles. Convidem a enviar comunicacions, en les que des de la reflexió teòrica i/o empírica s’abordin aspectes que ens permetin pensar la cura en relació a l’habitatge, prestant especial atenció a les següents qüestions:

• De quina manera la falta d’accés a un habitatge adequat afecta/limita les pràctiques, experiències i estratègies de cura a nivell individual i familiar? I en estreta relació, com la cura afecta i/o es veu afectada en situacions de vulnerabilitat i exclusió residencial?
• En quins sentits la cura es configura com un eix clau en la definició, projecció i accés a solucions habitacionals alternatives; i quins reptes/límits es plantegen?
• Quin rol juguen les polítiques públiques d’habitatge en la definició de les polítiques de cura, i a l’inrevés? De quines maneres s’entrellacen?