Gestió de simposis

La relació entre l’antropologia com a disciplina científica i la sexualitat humana com a pràctica social i cultural ha generat tensions, debats i canvis que s’estenen fins als nostres dies. Si bé a l’antropologia més primerenca la sexualitat va rebre poca atenció, el desenvolupament de l’estudi de la sexualitat de la disciplina ha permès abordar-la com a fenomen universal que vertebra i travessa la diversitat humana, donant peu a anar molt més enllà de les etnocartografies o simples cerques de pràctiques sexuals subalternes pel món. Així, l’antropologia de la sexualitat ha anat obrint fronts on estudiar no només els fets socials i culturals relacionats amb la sexualitat, sinó també debaten sobre el rol de la sexualitat en el treball de camp, en l’escriptura etnogràfica i presentant la sexualitat com a quelcom inherent i transversal a les relacions socials i culturals que ha d’interpel·lar a l’antropologia. En aquest clima, cal considerar que la relació entre sexualitat i antropologia no és igual als contexts anglosaxons i a Catalunya, i per això resulta rellevant reconèixer-ne aquesta particularitat.

Aquest simposi es presenta com un espai on poder generar de forma col·lectiva un estat de la qüestió de l’antropologia de la sexualitat a Catalunya, a partir d’obrir-se com a punt de trobada i diàleg intergeneracional, obert a perspectives diferents i a comunicacions fetes des de diferents etapes de la vida acadèmica. Les propostes podran estar orientades tant a qüestions metodològiques, genealògiques de l’estudi de la sexualitat a Catalunya, com a anàlisis i estudis empírics.

La antropología carga con un legado colonial que las prácticas contemporáneas buscan redimir (Ingold 2020). Las formas en que realizamos trabajo de campo, enfocamos las etnografías y situamos la observación participante no son neutrales, sino que responden a un legado disciplinar y se enmarcan dentro de una matriz de relaciones jerárquicas y jerarquizantes que deben ser interrogadas críticamente.
Este simposio se plantea como un espacio de reflexión sobre los desafíos epistemológicos y metodológicos de la disciplina, a partir de tres preguntas fundamentales:
● ¿Cómo incorporamos los marcos de conocimiento de las comunidades con las que trabajamos en nuestras preguntas, metodologías y forma de abordar la investigación?
● ¿De qué manera, desde Europa, incorporamos la producción académica de los territorios donde se ubican estas comunidades?
● ¿Qué metodologías o herramientas de investigación para producir conocimiento y de exposición de resultados podemos usar e incorporar para compartir conocimientos desde el aprendizaje mutuo?
A través de estas cuestiones, buscamos problematizar la producción de conocimiento antropológico y sus formas de circulación, evitando prácticas extractivistas y reconociendo la agencia epistémica de las comunidades. Nos interesa generar un diálogo sobre la coproducción del saber y las estrategias para la devolución de los resultados de investigación, promoviendo metodologías accesibles, horizontales y comprometidas.
Convocamos a estudiantes, antropólogas/os e investigadores sociales que trabajen con metodologías etnográficas a compartir sus experiencias y aprendizajes, contribuyendo a la construcción de un conocimiento situado, corresponsable y dialógico.

D’ençà el desenvolupament de l’agroindústria i la globalització de l’alimentació, s’han desencadenat una sèrie d’impactes ambientals, socials i econòmics que dificulten la sostenibilitat dels sistemes alimentaris. En aquest sentit, diverses veus alerten de la necessitat de transformar els sistemes alimentaris cap a relacions més sostenibles i justes entre les persones i els territoris.
Aquest simposi té com a objectiu obrir un debat sobre les vulnerabilitats socials, ambientals i econòmiques presents al llarg de totes les fases del circuit alimentari (producció, distribució, transformació, consum) i recollir pràctiques que busquen restablir relacions més sostenibles i justes en alguna de les baules del sistema.
Aquest simposi vol crear un espai d’intercanvi i debat sobre recerques etnogràfiques que aborden les vulnerabilitats i tensions del sistema alimentari agroindustrial (salut, drets, condicions laborals, processos de desagrarització i despoblació, accés a una alimentació saludable, malbaratament, etc.). Així com un espai per compartir projectes transformadors que contribueixen a una major sostenibilitat, justícia ambiental i social de l’alimentació (reaprofitament alimentari, xarxes d’aprovisionament agroecològic, iniciatives solidàries alimentàries, menjadors col·lectius sostenibles i saludables, mercats de pagès, relacions justes entre el Nord i el Sud global, etc.).

Què podem dir els antropòlegs sobre la consciència? Normalment definim la consciència com a la part no material dels éssers humans i de qualsevol entitat, humana o no, a la que atribuïm algun tipus de subjectivitat i capacitat d’abstracció. Com es realitza aquesta atribució i en quines condicions? Filòsofs i neurocientífics neguen que existeixi res no material. Però societats d’arreu del món han considerat tradicionalment que els humans (i altres entitats) són quelcom més que mera matèria. Com es produeix l’atribució d’ànima a la matèria? Busquem etnografies o contribucions teòriques que mostrin els contexts culturals en els que es produeix aquesta atribució de consciència: cultures animistes, estats alterats de consciència, cultes de possessió, fetitxes i ídols, animals no humans, esperits, estàtues sagrades, fetus, intel·ligència artificial, …

What can anthropologists say about consciousness? We usually define consciousness as the non-material part of human beings and of any entity, human or not, to which we attribute some kind of subjectivity and power of abstraction. How is this attribution made and under what conditions? Philosophers and neuroscientists deny that anything non-material exists. But societies around the world have traditionally considered that humans (and other entities) are more than mere matter. How does the attribution of soul to matter occur? We look for ethnographies or theoretical contributions that show the cultural contexts in which this attribution of consciousness occurs: animist cultures, altered states of consciousness, possession cults, fetishes and idols, non-human animals, spirits, sacred statues, fetuses, artificial intelligence…

Des del Grup d’Antropologia dels Mars i Oceans de l’ICA, proposem un simposi per abordar la consolidació de les ciències socials marines dins de l’antropologia, reconeixent la seva naturalesa interdisciplinària. A través d’estudis sobre maritinisme, observem la necessitat de col·laboració entre disciplines com l’oceanografia, la biologia marina, l’economia, la història, la pesca, el transport, la seguretat marítima, el patrimoni cultural, la literatura, les qüestions de gènere, la geografia i la normativa internacional per afrontar els reptes globals de la conservació i gestió dels recursos marins. L’objectiu del simposi és analitzar com l’antropologia pot contribuir a aquests intercanvis tot afirmant les seves pròpies metodologies i enfocaments teòrics. Tot i que la interacció humana amb els ecosistemes marins ha estat abordada des de diverses perspectives, sovint l’antropologia ha quedat al marge dels debats globals sobre la conservació marina i altres qüestions com la biodiversitat més enllà de les fronteres nacionals i la transició ecològica marina.

Aquest simposi reflexiona sobre com les ciències socials marines poden integrar-se millor als debats sobre seguretat marítima sota la normativa internacional (UNCLOS) i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU (ODS 2030 i 2050). També tracta el repte de la biodiversitat més enllà de les fronteres nacionals, necessitant una governança global que combini l’exploració científica amb les narratives culturals i polítiques. Finalment, es vol fomentar la col·laboració interdisciplinària per afrontar la degradació dels oceans, sensibilitzant la societat a través de l’art, la cultura i la ciència.

Aquesta panel s’argumenta sota les premisses de donar pes a la centralitat del bosc en les investigacions qualitatives per tal d’explicar l’estat actual dels mateixos en interacció amb problemàtiques socioambientals. Tot dialogant amb les condicions socioeconòmiques que els recursos extractius dels nostres boscos han aportat al desenvolupament històric desigual de la urbanitat / ruralitat. Sense obviar les polítiques i els discursos vers la conservació, gestió i extracció i com aquestes categories poden utilitzar-se amb finalitats contràries a les premisses sota les quals s’elaboren. També, creiem oportú, nodrir-nos d’altres disciplines per tal d’arribar a una construcció del coneixement conjunt on l’eix principal sigui el coneixement situat amb la finalitat d’interpretar les lògiques que estructuren i conformen tant l’estat actual dels boscos com les professions i els discursos dels diferents actors socials que tenen com a medi d’obtenció de valor i plusvàlua les zones boscoses, o, si més no, les conceben com a fonamentals dins les biografies.

El sistema biomèdic és un dels dispositius a través del qual s’exerceix el Biopoder (Foucault, 1976). Aquest poder segueix els paràmetres i paradigmes que estableix l’status quo i es posa al servei del mateix reproduint tots els eixos d’opressió sobre els cossos individuals, com poden ser el capitalisme, el racisme o el patriarcat.
A més, el saber biomèdic continua essent androgènic i medicalitzador, cosificant i reificant els cossos, sobre tot els de les dones.
Tot plegat, genera violències dins del sistema des de diferents perspectives. La que genera la pròpia institució com a totalitzant (Goffman, 1961), la produïda per els processos terapèutics o dins de la relació professional/usuari i la que reben els i les professionals (tant per part de la població que atenen com de les diferents jerarquies del sistema)

Aquest simposi vol reunir treballs que abordin, des de diferents disciplines, enfocaments teòrics i metodologies, l’estudi antropològic del dret. A partir de recerques que emprin l’etnografia i/o l’anàlisi teòrica o documental com a metodologies, vol interpel·lar investigadors/es que explorin, entre altres temes: els elements culturals i filosòfics que configuren el dret estatal; els biaixos subjectius (de classe, gènere, origen, ideologia, moralitat, etc.) que influeixen en la comprensió i aplicació de les lleis; l’impacte social i personal dels dispositius legals i la judicialització dels conflictes; els múltiples eixos de desigualtat i discriminació que afecten el funcionament de la justícia estatal; o les diferents experiències de indefensió i injustícia que poden patir les persones.

Aquest panel té com a objectiu obrir un debat sobre les relacions entre desig, identitat, drets, normes i cos, des d’una perspectiva interseccional i interdisciplinària. Partint de la necessitat de desplaçar el desig cap a les seves regions limítrofes, explorarem les seves fronteres en àrees com el parentesc i la maternitat, els processos migratoris i l’amor, el treball i el mercat. Aquest panel es una proposta que sorgeix dins del Grup de Recerca en Gènere, Identitat i Diversitat de la Universitat de Barcelona, arran de la coordinació del volum “Deseos [re]negados. Cartografiando relaciones, contradicciones y utopías”. El seu propòsit és convidar al debat sobre com els subjectes interactuen amb les estructures de poder que regulen el desig, com aquestes dinàmiques configuren les relacions socials i quines tensions emergeixen entre el desig personal i col·lectiu. Seran benvingudes les propostes que enriqueixin aquestes discussions acadèmiques des d’una mirada antropològica.

Aquest simposi proposa un espai de reflexió etnogràfica i teòrica sobre la presència de l’espiritualitat en tres experiències vinculades a la salut: els processos d’emmalaltir i sanar, la pràctica terapèutica (biomèdica i no biomèdica) i les pràctiques de cura.
Considerant les múltiples formes en què el sagrat es manifesta en pràctiques terapèutiques diverses, analitzarem com els sistemes mèdics, les institucions sanitàries i les experiències individuals entorn de la malaltia i la cura es veuen travessades per elements ontològics, simbòlics, rituals i de transcendència espiritual.
A partir d’estudis etnogràfics i teories antropològiques, aquest simposi explorarà com la dimensió espiritual influeix en la percepció del cos, la salut i el benestar, així com en les pràctiques de sanació i cura en diferents contextos socioculturals. Algunes de les qüestions clau són: com es manifesta el sagrat en les experiències de malaltia i sanació? Quines tensions i interaccions sorgeixen entre biomedicina i pràctiques espirituals? Com contribueixen els rituals a la construcció de significats en els processos de salut i malaltia? Quina relació hi ha entre benestar mental, emocional i espiritual en la curació?
Aquest simposi proposa abordar la intersecció entre espiritualitat i salut, analitzant la construcció i significació ontològica, les narratives dels pacients i professionals implicats, els discursos hegemònics i perifèrics, així com les pràctiques terapèutiques i de cura en la seva dimensió simbòlica i ritual

L’interès pels residus i la seva gestió ha crescut exponencialment en els darrers anys. Fenòmens com els plàstics als oceans, els abocaments tòxics o les restes nuclears han esdevingut preocupacions centrals que requereixen una intervenció tecnològica, social i política. Paral·lelament, augmenten les regulacions sobre la gestió de residus i les crítiques a les desigualtats globals en aquest àmbit, com l’exportació de deixalles electròniques cap a països del Sud Global, conceptualitzada com una “colonització dels residus”.
Davant d’aquesta problemàtica, l’economia circular s’ha erigit com una alternativa que busca canviar les regles del joc. En contrast amb el model lineal de producció, distribució i consum que genera deixalles, l’economia circular proposa un sistema en què els objectes no “morin” al final de la seva vida útil, sinó que siguin recuperats i reutilitzats contínuament.
L’antropologia, amb una llarga trajectòria en l’estudi de la relació entre persones i deixalles i en el desenvolupament de teories sobre el valor, ofereix eines fonamentals per entendre aquest concepte emergent i la pràctica de la circularitat. Aquest simposi vol explorar com els enfocaments antropològics poden contribuir a la comprensió de l’economia circular, analitzant la generació, circulació i reapropiació de les deixalles i la seva relació amb les nocions de valor, contaminació i sostenibilitat. A través d’estudis de cas i reflexions teòriques, aquest espai de debat busca aprofundir en el paper de l’antropologia en la transició cap a models econòmics més circulars.

Aquest simposi parteix de la constatació que la cronificació de la crisi de l’habitatge és fruit d’una aposta política per mantenir el contrast entre un dret “tou”, el dret a l’habitatge, enfront del predomini del dret a la propietat, com a dret “dur”. La propietat privada conservaria la seva posició nuclear en un model societari que, tot i travessar múltiples crisis, es resisteix a limitar les potestats dels propietaris pel compliment de la funció social de la propietat. Aquesta asimetria entre el dret a l’habitatge i el dret a la propietat es desprèn d’una multiplicitat de factors: de la configuració constitucional del dret a l’habitatge com a mer principi rector de la política social i econòmica; dels bloquejos i contrareformes que limiten l’aplicació de les lleis que garanteixen certs aspectes del dret a l’habitatge; però també de les pràctiques i experiències quotidianes dels i de les habitants, així com de les seves lluites contra els desnonaments, la criminalització de l’ocupació o el racisme immobiliari.

Així doncs, aquest simposi planteja la necessitat de concebre el dret a l’habitatge com un camp de forces complex, on les prerrogatives propietàries entren en contradicció i s’oposen a la construcció del dret a l’habitatge, mantenint la seva subordinació. Per tot l’anterior, aquest simposi vol acollir treballs etnogràfics i de caire més teòric que parteixin d’una mirada antropològica sobre com es desenvolupa aquest camp de forces, tot detectant protagonismes i processos que apuntin a transformacions de la concepció social de com enfrontar una necessitat col·lectiva amenaçada.

En aquest simposi volem obrir el debat a l’entorn de la cura i l’habitatge, posant l’èmfasi en la manera com els règims o models de provisió de cura es veuen afectats i/o configurats pels models de provisió d’habitatge. Partim de la base que la cura i l’habitatge són sistemes clau de provisió, que estan entrellaçats i que es constitueixen mútuament. En particular, ens interessa abordar la manera com el dret a cura i el dret a l’habitatge es configuren mútuament, prenent en compte les tensions que generen, però també les possibles alternatives per avançar en fórmules més inclusives, innovadores i socialment sostenibles. Convidem a enviar comunicacions en les que des de la reflexió teòrica i/o empírica s’abordin qüestions com ara: 1) De quina manera la falta d’accés a un habitatge adequat afecta/limita les pràctiques, experiències i estratègies de cura a nivell individual i familiar? I en estreta relació, com la cura afecta i es veu afectada en situacions de vulnerabilitat i exclusió residencial? 2) En quins sentits la cura es configura com un eix clau en la definició, projecció i accés a solucions habitacionals alternatives; i quins reptes/límits es plantegen en aquest sentit? 3) Quin rol juguen les polítiques públiques d’habitatge en la definició de les polítiques de cura, i a l’inrevés? De quines maneres s’entrellacen? El simposi es planteja en el marc de dos projectes de recerca: ALTERCARE i TEVIPROP.

Les múltiples crisis ambientals induïdes per l’activitat humana –del canvi climàtic a la contaminació o la pèrdua de biodiversitat– amenacen no tan sols la continuïtat dels ecosistemes terrestres i aquàtics, sinó també la capacitat humana d’imaginar futurs sostenibles. Aquest simposi es presenta com un espai per compartir plantejaments teòrics i coneixement etnogràfic sobre com la representació d’un futur tenyit per aquestes crisis ambientals està impactant les comunitats locals i, sobretot, com aquestes hi reaccionen. Quins projectes de cura de la biodiversitat, de conservació, restauració, reparació, etc., posen en marxa aquestes comunitats? Busquem reflexionar conjuntament sobre diverses formes d’intervenció sobre el futur orientades cap al que Bird-Rose (2017) anomena “multispecies conviviality”, i que podríem traduir per una alegre companyonia multiespècie. Convidem a treballs que abordin com les poblacions locals actuen davant de la disminució o la desaparició de determinades espècies animals o vegetals que els eren familiars, com actuen davant dels efectes visibles de la contaminació de l’aigua, l’aire i el subsòl, la degradació dels boscos i el litoral, la sequera, plagues i malures, així com dels anuncis i activació de nous macro-projectes d’infraestructures, la urbanització descontrolada, etc. Quines respostes es donen a la sobreexplotació de recursos naturals, els riscos alimentaris, la crisi pesquera, etc., des de l’activisme local? Com s’actua davant de la circulació de plantejaments negacionistes del canvi climàtic? Ens interessem per iniciatives que, més enllà del conservacionisme tradicional i de l’antagonisme entre discurs científic i població local, cerquen construir un futur alternatiu basat en la cooperació multiespècie.

The UNESCO Convention on the Safeguarding of the Intangible Cultural Heritage (ICH) in 2003 was a cornerstone that led to the rethinking of culture on a global level. Heritage – according to the convention – includes a variety of immaterial cultural expressions, such as practices, knowledge, expressions recognized as part of identity by communities, and concepts attached to objects and spaces among others. It is transmitted through generations, adapts over time, is able to reinforce identity and diversity and needs to be safeguarded for future generations. Another term often interchangeably used for Intangible Cultural Heritage and preferably applied by communities from Africa, Asia and Latin America is “Living Heritage”. Living Heritage defines cultural heritage as something dynamic and in constant development. In some states it is linked with political agenda and the idea that, for example, it may promote cultural diversity, social cohesion, reconciliation and peace. UNESCO has taken up this idea and dedicated a number of webpages to the Living Heritage. Interestingly more than 60% of the Living Heritage either consists of musical items or is based on music or in some way linked with it.
Since the ratification of the convention in 2003 the concept Intangible Cultural Heritage has been approached by scholars from different angles paying specific attention to safeguarding, policies, copy rights, its impact on society, peace building and conflict resolution. The panel therefore invites anthropologists, ethno-/musicologists and practitioners dealing with music and/as Living Heritage to discuss their experiences, findings, projects and strategies.

Els bolets són un grup d’organismes que juguen un paper important en els ecosistemes gràcies als processos bioquímics que realitzen. A més, aquestes màquines metabòliques produeixen una gran quantitat de metabòlits que els atorguen propietats tan particulars que han motivat el seu ús per diferents grups humans al llarg del temps i amb diverses finalitats. Hi ha evidències que demostren com el nostre llinatge ha consumit diferents espècies de bolets com a aliment, de possibles usos de bolets psicotròpics, així com de l’ús d’espècies per combatre malalties. Tanmateix, també s’han trobat exemples de com aquests organismes han generat creences i pràctiques que denoten sentiments de fàstic, d’aversió i fins i tot de por.
A partir de la dècada de 1950, Robert Wasson i Valentina Pavlovna es van adonar d’aquestes actituds cap als bolets i van formular els conceptes de micofília i micofòbia per categoritzar, respectivament, aquells pobles on hi ha sentiments de simpatia i d’apreciació pels bolets i aquells on hi ha una aversió cap a ells. Amb aquestes categories, s’han caracteritzat diferents pobles com a micòfils o micòfobs. Malgrat aquest esforç, actualment no tenim gaire informació etnogràfica sobre com es relacionen diferents pobles amb els bolets al món, ni sobre les bases culturals i/o ecològiques d’aquestes actituds. Aquest simposi es proposa com un espai que reuneixi experiències etnogràfiques de grups humans de diferents continents per ajudar-nos a reflexionar sobre la pertinència d’aquests conceptes i les raons que hi subjeuen.

Les relacions intergeneracionals són un àmbit que abasta diverses temàtiques d’interès per a l’antropologia social, en especial tot allò relacionat amb la reproducció social. Es tracta, però, d’uns vincles que s’han transformat de forma significativa des de mitjans del segle passat. Els canvis socioculturals han capgirat unes relacions jeràrquiques que havien estat marcades pel predomini de les persones més grans sobre les més joves i per la continuïtat dels ideals i els valors d’una generació a la següent. En aquest sentit, la velocitat i l’abast de les transformacions de la societat contemporània fan que coneixements, pràctiques i formes de veure el món d’una generació quedin obsoletes ràpidament. D’altra banda, els canvis demogràfics, econòmics i polítics afecten directament la solidaritat intergeneracional en àmbits com les cures, el suport econòmic o l’accés a l’habitatge entre altres.
En aquest simposi proposem analitzar les relacions entre persones de diferents generacions des d’un punt de vista obert, permetent acollir aportacions diverses sobre qüestions com ara les relacions familiars, l’ús de la tecnologia, la globalització, les ideologies polítiques, el concepte d’edatisme, les diferents etapes del cicle vital (infància, vellesa…), des de la perspectiva de gènere en diferents períodes, de les cures al llarg del cicle vital, o del relleu entre generacions. L’objectiu és establir un diàleg sobre la realitat de les persones en la societat actual i els seus vincles intergeneracionals, entenent que aquestes relacions no només transmeten memòria i coneixement, sinó que també modelen i construeixen el futur.

Tot i que a la dècada de 1970 ja hi havia presència africana, és sobre tot des dels inicis de la dècada dels 2000, que Catalunya es consolida com a punt d’arribada i assentament de fluxos migratoris procedents de l’Àfrica. Les circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques de les presències africanes i afrodescendents a Catalunya són alhora diverses i complexes, com ho és la història de la relació de Catalunya amb el continent. Ho són també les trajectòries migratòries i d’assentament, així com les violències i exclusions de què són objecte les persones migrades des de l’Àfrica o afrodescendents residents a Catalunya i les estratègies de lluita i resistència que s’articulen des de diferents àmbits, ja sigui religiós, comunitari o des de l’activisme i la lluita antiracista i pels drets de les persones migrades. Així doncs, el present simposi abordarà aquesta complexitat de manera comparada amb l’objectiu de copsar la diversitat de les diàspores africanes i les experiències afrodescents a Catalunya i els debats de què participen.

El filòsof japonès Kohei Saito adverteix, en el seu conegut llibre El capital en la era del Antropoceno (2022), que no podem deixar les solucions a les crisis ambientals actuals només en mans d’especialistes i de polítics sinó que aquestes han d’implicar tothom. Aquest simposi s’inspira en les respostes creatives que poblacions del Pirineu i pobles indígenes d’Amèrica Llatina estan donant a aquest desafiament global. Des d’una perspectiva a la vegada etnogràfica i comparativa, volem conèixer casos de poblacions d’arreu del planeta que plantegin resistències i alternatives front a les amenaces que comprometen el seu territori. Ens interessa conèixer reaccions, respostes i solucions “des de baix” a diferents conflictes mediambientals que afecten qüestions com la propietat, l’aigua, el sanejament, els residus i les escombraries, l’extractivisme energètic, el turisme o l’agricultura intensiva, per citar-ne només alguns. Són també benvinguts treballs que abordin tant la diversitat dels usos i els significats de l’entorn que envolta aquestes poblacions (rius, boscos…) com la multiplicitat de relacions que es mantenen amb i a través d’aquest. Busquem, així, comunicacions que integrin aspectes polítics, ecològics, socials, simbòlics i culturals per abordar les amenaces, els conflictes i les respostes des d’una perspectiva múltiple i holística.

La antropología del parentesco había considerado que la díada madre-bebé era la unidad esencial e irreductible del parentesco, además de algo natural, privado, femenino y no político. La incorporación de la perspectiva crítica colonial y la perspectiva feminista coincidió con el nacimiento de la antropología médica, que analizaba como los conceptos de la salud, la medicina y el cuerpo son modulados por las relaciones políticas, sociales y económicas. Así, los cuerpos, las sexualidades y los procesos reproductivos y de crianza se constituyeron como campos propios de la antropología contemporánea.
Actualmente, nuestra disciplina enfrenta desafíos teóricos, metodológicos, éticos y políticos en un escenario que exige una conversación con otras disciplinas que estudian e intervienen en el ámbito de la salud sexual y reproductiva de personas de diferentes géneros y edades. La antropología debe articular enfoques y metodologías con otras profesiones, hacer campo en situaciones determinadas por factores político-institucionales, y entender las demandas y la incidencia de esa multiplicidad de sujetos e instituciones que regulan el contexto donde las personas experimentan y toman sus decisiones sobre su sexualidad, reproducción y crianza. Al mismo tiempo, el impacto de discursos institucionales y mediáticos sobre cuidados, género, maternidad, fertilidad, familia y sexualidad instan a mirar estos fenómenos desde una perspectiva interseccional.
Invitamos a proponer trabajos centrados en procesos vinculados a la salud sexual y reproductiva, que incluyen tanto la percepción del impacto de la crisis medioambiental, las políticas públicas, las movilidades, las redes de apoyo y los cuidados o la educación en sexualidad y reproducción.

D’entre tots els objectes, temps, espais, paraules i éssers que componen el món físic, alguns estan investits d’un valor especial perquè se’ls atribueix la virtut de fer manifestes les instàncies invisibles de què depenem els mortals. És el sagrat. A allò sagrat se li depara un tracte singular fet de respecte, veneració o por, però de vegades també de rancúnia i d’odi per allò que és o representa. És adorat, però també, i potser per les mateixes raons, pot ser insultat, destruït, vexat, objecte de burla i, si té forma humana, abatussat, martiritzat o assassinat. La violència pot cabre en sistemes religiosos que atorguen a l’agressió ritual contra les seves pròpies coses santificades un paper central. També s’ofèn o agredeix allò sant per a grups o pobles a sotmetre, ja que en allò adorat està resumit el seu ordre i el del món. Des d’aquesta perspectiva, el greuge, la irreverència i el dany passen a reclamar un lloc protagonista als estudis sobre la institució religiosa de la cultura sota les figures del sacrilegi, la blasfèmia, la iconoclàstia o la profanació.

El simposi pretén informar sobre recerques centrades a la violència infringida contra persones, objectes, espais o moments considerats sagrats per comunitats humanes estigmatitzades per les majories socials, per altres col·lectius o per l’Estat. A la nostra societat, aquesta agressivitat religiosa és col·loca a l’empara d’ideologies com la islamofòbia, l’antisemitisme o l’anticlericalisme, les expressions de les quals revisaren en les seves expressions actuals.

L’objectivació del territori en les economies industrials, que naturalitzen, mercantilitzen, s’apropien i exploten els ecosistemes, contrasta amb les diverses formes de subjectivar i de personificar l’entorn i certs llocs d’altres regions, tal i com han demostrat nombroses etnografies i més recentment, autors de l’anomenat «gir ontològic».
Les formes específiques que pren aquesta concepció deriven de la noció de persona i d’humanitat, i el tipus de relació pot variar en funció de la jerarquia, el parentiu, els afectes, o bé els “esquemes de la pràctica” . Aquestes formes de relació són les que s’articulen en litigis que recentment busquen atorgar personalitat jurídica als espais naturals, i que fan urgent un treball comparatiu i una perspectiva antropològica.
En aquest simposi voldríem parlar de llocs, tal i com els descriuen i els analitzen els seus habitants. Llocs en sentit col·lectiu, i sobretot llocs humanitzats, personificats i antropomorfitzats, tant en ells mateixos com en la relació que mantenen amb les persones que l’habiten. A partir d’aquesta posició relacional, ecocèntrica, i de la comparació de casos, volem reflexionar doncs sobre els llocs amb personalitat, ja sigui metafòrica, literal o legal, tal i com s’està plantejant en els litigis actuals sobre la personalitat jurídica d’espais naturals.
Esperem que, de la diversitat de casos, en surtin pistes per establir com es fa per personificar un espai. En aquesta comparació també voldríem plantejar l’existència de patrons, de continuïtats o d’agrupaments, i valorar el pes de la concepció de persona i de «personalitat».

Aquest simposi convida a la discussió, a partir de contribucions basades en recerques empíriques, sobre la participació de diversos agents provinents de diferents sectors en la configuració de formes d’acció pública estatal. Els processos d’intervenció pública es caracteritzen per la implicació de múltiples agents més enllà dels actors públics directament responsables: experts, juristes, representants sectorials, delegats sindicals i patronals, organitzacions de base i grups de pressió participen en diversos moments de la producció de polítiques públiques i en la configuració de cursos d’acció pública específics. Aquestes dinàmiques es manifesten en les lluites per definir un problema social, en com s’incorpora en les agendes polítiques com a objecte d’intervenció estatal, i en la negociació, contestació o implementació de polítiques a través de diferents nivells administratius. El simposi anima a presentar treballs que analitzin aquests processos, centrant-se en el paper d’agents no governamentals com ara experts, científics, periodistes, empresaris, think tanks i altres. També convida a repensar qüestions clàssiques de l’antropologia política, com la condició porosa de les fronteres estatals, el paper dels agents en l’acció estatal, i la relació entre l’Estat, el mercat i els espais socials en què intervé, analitzant els efectes mutus i les tensions existents.

Aquest simposi proposa una revisió crítica de les nostres pràctiques acadèmiques, és a dir, una “antropologia de l’antropologia” en què l’anàlisi etnogràfica es dirigeixi cap a les lògiques de funcionament de la nostra disciplina. Tot i que l’antropologia s’ha abocat a estudiar relacions de poder i desigualtat en altres grups, s’ha prestat menys atenció a la producció de coneixement sobre el nostre gremi, particularment des de perspectives autoetnogràfiques. Des de les crítiques interpretativistes dels anys vuitanta i el gir hermenèutic, s’assumeix la importància de fer visible la posició de l’antropòloga en la construcció de l’objecte d’estudi, però encara són poques les recerques que dirigeixen aquesta mirada auto-reflexiva cap al qüestionament de les jerarquies acadèmiques internes. En aquest panell, convidem a tota mena de comunicacions que problematitzin el camp acadèmic i els seus eixos de poder i desigualtat: des d’una perspectiva de gènere, classe, decolonial o d’origen nacional, fins a l’examen de la precarietat en les universitats públiques (i les noves precarietats en universitats privades), així com els obstacles per conciliar la vida professional i personal en un entorn cada vegada més competitiu. Entre els aspectes que ens interessa problematitzar es troben la tensió creixent entre vocació i facturació, la necessitat de publicar o “morir” —o, de vegades, “publicar i morir”— i els reptes del context específic català, que tot sovint es debat entre la lògica productivista anglosaxona, les dinàmiques burocratitzadores de distintes administracions de l’Estat i unes lògiques internes departamentals marcades per afinitats selectives.