L’antropologia catalana ha construït la seva història a partir d’una separació clara entre la disciplina sorgida als anys setanta i un passat reduït a “folklorismes” sovint infravalorats. Aquesta comunicació proposa revisar aquesta frontera analitzant la trajectòria d’Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) (Salat, 2001).
Tot i ser reconegut més com a historiador, arxiver, arqueòleg o museòleg, la seva contribució a l’antropologia catalana és fonamental (Abella, 1996; Calvo i Calvo, 1997; Costa, 2005; Llopart, 1993). Va ser fundador del CSIC Barcelona-Centre d’Etnografia Peninsular, del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Barcelona i del Museu del Blat i la Pagesia de Cervera; president de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya; i membre fundador de l’Arxiu d‟Etnografia i Folklore de la Universitat de Barcelona, de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, i de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya.
Des d’una pràctica transdisciplinària (etnologia, arqueologia, història, art, arxivística i museologia), va desenvolupar un model de treball centrat en la investigació de camp, la interpretació i la divulgació popular del coneixement cultural (Arrieta Urtizberea et al., 2020; Duran i Sanpere, 1958, 1972). A través de la direcció d’institucions com l’Institut d’Història de Barcelona o el Centre Comarcal de Cultura de Cervera, va articular xarxes de recerca i acció que anticipen formes actuals d’antropologia pública (Lamphere, 2004).
Encara que va treballar en un context de forta repressió franquista, la seva obra de gestió pública es pot rellegir avui com una forma de resistència cultural i a la vegada de producció científica similar als seus contemporanis europeus. Reivindicar a Duran i Sanpere permet qüestionar límits autoimposats a la disciplina antropològica catalana i alhora fer aflorar una nova visió dins la història de les ciències socials i humanes al país dins i fora de l’acadèmia.