“No viatjo per anar enlloc, sinó per anar. Viatjo per viatjar.” A finals del segle XIX, Robert Louis Stevenson romantitzava, al seu llibre Viatges amb una burra pels monts de Cévennes, el desig de vagar, moure’s, voltajar. Una actitud resumida en la paraula d’origen alemany Wanderlust, que indica precisament el plaer de caminar. Inicialment, el terme s’associa amb la literatura de formació romà ntica, que celebra el desig de perdre’s per la natura per tal de retrobar-se amb un mateix. No obstant això, aquest significat no es manté estable al llarg de les dècades.
Ja a principis del segle XX, el sociòleg Robert E. Park interpreta el wanderlust com un impuls antiestructural, caracterÃstic de subjectes marginals i marginalitzats, sinònim de vici i manca de vocació, resultat d’una passió romà ntica per la llibertat individual. Anys més tard, és apropiat per la tradició postmoderna dels estudis culturals, que el defineix com una força empoderadora. En èpoques més recents, Rebecca Solnit l’interpreta com una acció polÃtica, estètica i de significat social.
Hi ha un moment, tanmateix, en què la força subversiva del wanderlust és adoptada i domesticada pel llenguatge del mà rqueting turÃstic i de la premsa popular. Es tracta d’una narrativa que el converteix en un “sÃndrome”, en una pulsió i una necessitat urgent. El viatge, diuen els psicòlegs, no són només unes vacances, sinó un nutrient essencial per a l’esperit.
Aquesta comunicació proposa una genealogia crÃtica de l’evolució del concepte de wanderlust, des de l’expressió fonamental de la conducta exploratòria humana fins a esdevenir un concepte de moda, on el desig és manipulat per justificar la construcció social del viatge com a fenomen de consum i distinció.