La narrativa de l’emergència ambiental que genera el canvi climàtic ha servit com a justificació per repensar el conservacionisme en general i les polítiques de restauració ecològica en particular. Des d’alguns estaments científics s’està assumint que algunes espècies no tindran la capacitat d’adaptar-se als ràpids canvis ecològics que esta provocant l’escalfament planetari. No podran desplaçar-se amb prou velocitat i podrien arribar a desaparèixer. S’han buscat alternatives. Una proposta que ha emergit amb força es la migració assistida: el moure espècies, principalment d’arbres, fora del seu àmbit territorial actual, cap a zones, normalment més cap al nord o major altitud, que en el futur immediat esdevindran més hospitalàries per als organismes en qüestió. El tipus de pensament implícit en la migració assistida representa un canvi total de paradigma per a la restauració ecològica que passaria de intentar recuperar el que s’ha perdut, a planificar nou futurs paisatges adequats a noves condicions climàtiques. Aquest tipus de canvis també s’aprecien en la reinvenció d’altres pràctiques restauratives com el rewilding que ha passat de voler recuperar els grups d’espècies que habitaven un ecosistema, a voler recuperar la funcionalitat de l’ecosistema independentment de les espècies que l’habitin. Aquest tipus de desenvolupaments desvirtuen estructures classificatòries que, fins fa poc havien sostingut i legitimat l’edifici intel·lectual del conservacionisme: espècies autòctones, invasores, endèmiques, natives,…
Aquestes transformacions de la narrativa conservacionisme ens permet continuar desenvolupant la noció de que l’afany conservacionista implica uns marcs culturals que actuen de context a un esforç dedicat al redisseny del paisatge.
