Què passaria si deixéssim de considerar la humanitat com la única mesura de totes les coses i comencessin a incorporar en la disciplina del disseny (a tots els nivells, com més millor) l’avaluació d’altres espècies no humanes (animals, plantes, bacteris, etc.) per allò que són en si mateixes? Els professionals de l’educació en disseny hem d’introduir en l’àmbit acadèmic i professional una sèrie de conceptes (que podem considerar ja tradicionals, ja que fa dècades que estan inserits en les narratives del disseny), com ara la sostenibilitat, l’ecologia o el social, que han experimentat canvis profunds a causa de la deriva (necro)capitalista o a l’acceleracionisme tecnològic de les últimes dècades.
Aquestes catàstrofes, cada vegada més accelerades i provocades per la humanitat, fan que sigui vital, per a la supervivència del món, que els dissenyadors, des de les seves àrees particulars de coneixement i influència, s’uneixin a altres disciplines com la xenoantropologia, s’involucrin en qüestions ambientals i es posicionin en contextos més amplis sobre ecologia, equilibri ambiental i les realitats vitals més enllà de les tradicionals. Educar en el disseny centrat en “no humans” és essencial per afrontar el quimèric futur que ja ens ha atrapat. Aquest dilema és especialment rellevant en el camp especulatiu de la xenoantropologia, on l’observació (o investigació experimental) de cultures i societats alienígenes imaginades ens ofereix la possibilitat de repensar l’essència mateixa de la ideació d’objectes innovadors, construcció d’àmbits experimentals i l’organització de l’espai. La investigació en disseny des de la xenoantropologia ens empeny a explorar no només el disseny com a expressió cultural, sinó també la seva possible aplicación en contextos on la materialitat i la funcionalitat poden respondre a lògiques totalment alienes a les nostres, oferint-nos una serie de resultats i oportunitats que el disseny no pot obviar.