La barreja social es la “coexistencia en un mateix espai de grups socials dotats de caracteristiques multiples” (Selod, 2004). Aquesta mesura sembla una bona eina per millorar el benestar de les poblacions més desavantjades de les nostres urbes. No obstant això, en numerosos casos, va servir de coartada per gentrificar barris sencers.
Des de els anys 1970, s’han impulsat polítiques de reequilibri territorial en numerosos països occidentals per lluitar contra els efectes negatius de la segregació. Podem citar el programa Gautreaux d’Estats-Units, el seu objectiu era de “ubicar a familias en barrios no-segregados” (Sharkey, Simpson, 2010). Aquestes polítiques van ser las precursores a les polítiques de barreja social que tenen com objectiu erradicar la exclusió social. En Regne Unit, una commissió d’exclusió social, Social Exclusió Unit, va ser creada al 1998. “Argumentava a favor dels barris que contenía una barreja de persones treballadores amb les persones a l’atur” (Cole, Goodchild, 2001). A Francia, es va aprovar la Lei d’Orientació sobre la Ciutat al 1991. El seu objectiu era crear diversitat, barris heterogenis, barrejats socialment amb la obligació d’un 20% d’habitatges socials. Més recentemente, a Barcelona, es va aprobar la MPGM al 2018 que obliga als promotors d’habitatge a reservar un 30% de la superficie de les promocions de més de 600 m2 para habitatges de protecció official. En realitat, si analitzem els barris on hi ha més promocions d’aquests tipus, com als barris del Poblenou, ens confrontem a situacions de gentrificació. Les raons son diverses però en molts casos reflecteixen una estrategia neocapitalista dels agents de la ciutat, tan públics com privats. “El procés de relocació en el sistema urbà va servir més a millorar les opcions dels rics suburbans i retallar les possibilitats de les families amb baixos ingressos” (Harvey, 1988).