Els museus no són espais neutres. Les col·leccions que custodien —especialment aquelles d’origen colonial— són testimonis materials d’una violència històrica que sovint roman invisibilitzada. Aquesta recerca etnogràfica analitza comparativament el Museu de Ciències Naturals i el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, centrant-se específicament en la producció discursiva i la pràctica institucional vinculades a les col·leccions d’origen colonial que ambdues institucions custodien.
Tot i els esforços per reconèixer i abordar el llegat colonial dels seus fons, les iniciatives dissenyades per aquestes institucions per qüestionar la seva pròpia mirada eurocèntrica i la naturalesa conflictiva de les seves col·leccions sovint es tradueixen en gestos superficials. Aquestes accions, lluny de desmuntar les lògiques colonials, es despleguen dins del mateix marc epistèmic que les ha originades, convertint-se en dispositius estètics més que transformadors.
La selecció d’aquests dos museus no és arbitrària. Malgrat els seus orígens disciplinaris diferents dins la història del museu occidental —l’un centrat en la classificació de la diferència cultural, l’altre en la classificació natural i biològica— ambdues institucions comparteixen una genealogia comuna en el si del projecte imperial europeu. Tal com assenyala Arjun Appadurai (2020), la tensió històrica entre museus etnològics i de ciències naturals revela formes específiques però complementàries de producció de l’“altre”, humà o no humà, dins del règim de la colonialitat.
En aquest sentit, l’anàlisi comparativa permet identificar les maneres diferenciades —però interrelacionades— en què es perpetuen les dinàmiques colonials des de l’àmbit de la representació cultural i des del de la classificació natural, posant en evidència els límits i contradiccions de les polítiques de descolonització impulsades des d’aquestes institucions públiques.