Present i futurs d’una “arquitectura curativa”. Revisió conceptual i aproximació teòrica a la cura i l’habitatge des de la disciplina arquitectònica.

El 2026, Barcelona acollirà per segona vegada el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes, el comissariat del qual ha reparat en la cura en dues de les sis línies de recerca proposades: “Esdevenir-se més enllà de l’humà: com podem incloure [els arquitectes] el conflicte, l’empatia, la solidaritat i la cura com a factors clau per millorar les relacions interpersonals i cíviques?”, i a “Esdevenir-se interdependent: com podem estimular [els arquitectes] una major consciència i acció per cuidar la coexistència planetària humana i no humana?”. Tres dècades enrere, tanmateix, al Congrés Mundial d’Arquitectes de 1996, aquest tema ben just s’apuntava al fòrum ”Habitacions”, quan Fernández-Galiano defensava la necessitat d’una “construcció curativa” ja que “con demasiada frecuencia los edificios atentan contra el entorno urbano o paisajístico, contra la comodidad y convivencia de los usuarios o contra la lógica y la economía constructivas” (UIA, 1996).

Aquesta comunicació vol ser una aproximació teòrica a la cura i l’habitatge mitjançant la revisió dels conceptes predominants en l’arquitectura i l’urbanisme, els darrers trenta anys. Així per exemple, als anys 1990 i 2000, l’espai domèstic era adjectivat per idees com perfectibilitat, flexibilitat, domòtica o sostenibilitat. A partir dels anys 2010, però, la “crisi del totxo” —derivada espanyola de la crisi econòmica global de 2008— propiciaria l’esbós d’un nou paradigma en què l’habitatge i la ciutat adoptarien nocions com comunitat, cooperativisme i participació ciutadana. A manera d’hipòtesi, es planteja que, lluny de la indefinició del lema escollit pel congrés, “Un avui. Un demà”, l’arquitectura no només condiciona la vida de les persones segons siguin els criteris formals i tipològics i l’aplicació de normatives, també prefigura els discursos que esdevenen hegemònics socialment. Altra cosa és que les construccions resultants s’ajustin a les necessitats programades d’inici… perquè, què passaria si allò domèstic recuperés certa “arquitectura sense arquitectes” (Rudofsky, 2020)?