En els darrers anys, el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona ha començat a desplegar un conjunt d’iniciatives orientades a incorporar el discurs de la decolonialitat en el si de la institució. Aquest gir discursiu i pràctic s’inscriu en un context més ampli de transformacions dins la museologia europea, on la revisió crítica dels passats colonials i de les estructures de poder que els sostenen s’ha convertit en una exigència creixent. El museu ha obert línies de treball com els estudis de procedència, la reformulació museogràfica, les col·laboracions amb col·lectius antiracistes i decolonials, i l’organització de jornades de debat. En aquest marc, es poden identificar avenços significatius en la manera com la institució interroga i exposa el seu propi llegat. Tanmateix, aquests esforços es veuen tensionats per una sèrie de límits estructurals que apunten a una paradoxa més profunda: fins a quin punt una institució construïda sobre fonaments colonials pot realitzar una veritable descolonització? Com han advertit diverses veus crítiques, el terme “descolonització” corre el risc d’esdevenir buit de contingut quan és adoptat acríticament per les institucions, convertint-se en una forma simbòlica d’autolegitimació que no altera les lògiques de fons. Aquesta comunicació parteix d’un treball de camp etnogràfic sostingut al MUEC des de l’any 2020 per explorar les formes en què el museu intenta respondre a aquestes demandes de transformació. Es presentaran els resultats d’aquesta recerca amb l’objectiu de plantejar interrogants sobre els límits i les possibilitats d’una descolonització institucional en el sentit fanonià del terme, i sobre què implica, avui, parlar de descolonització en els museus d’antropologia, tot posant atenció a les condicions materials, històriques i polítiques que la travessen. Finalment, s’obren preguntes sobre com imaginar altres formes de fer museologia a partir d’experiències emergents al territori.
