Sembla que avui la festa popular és entre dos focs. Ente els menjacapellans, de tradició bullanguera, i els neobeatistes nostàlgics que semblarien aplicar la llei del pèndol per reivindicar una tipologia de nou espiritualisme que aniria del bracet amb el ressorgiment de la ultradreta catòlica a Europa, anem distrets.
A casa nostra, el vell nacionalcatolicisme de l’Espanya franquista topa amb el laïcisme que semblava haver irromput amb l’anomenada transició democràtica del postfranquisme. Però es veu que ni tan sols havia entrat, o no amb tanta convicció com aparentava.
El règim del 78 no va fer una constitució tan aconfessional com alguns creien, sinó que va amarar d’ambigüitat un text legal que ho deixava tot ben lligat a una estaca que mai no tomba.
Tota llei té una base cultural, social i ideològica que la sustenta. En aquest país es va passar de la dictadura a la democràcia a tocar de la festa de la Immaculada Concepció de Maria, i això es paga.
I ara ens trobem fent pessebre sense anar a missa, menjant panellets, castanyes i moniatos mentre la canalla es vesteix de bruixa i de zombi, mentre empaita una carabassa que abans era una col, un nap o una llanterna d’un tal Jak O’Lantern.
Sovint ens plantegem si amb el cultiu de les idees n’hi ha prou per canviar les coses. La tradició el ritual i el patrimoni solen anar del bracet amb la cultura de la pau, sense la qual no hi ha pervivències.
Hi va haver un temps en que hi havia ciutats en que convivien cultures i religions. La gent celebrava les festes dels uns i dels altres i ho feien en pau i no amb guerres.
Aquesta comunicació parlarà de tot plegat.