El present article analitza l’ús i característiques dels espais, l’accés als serveis de la llar i les condicions de vida i laborals de persones migrades que exerceixen com a treballadores de cures i de la llar sota la modalitat laboral del treball intern. L’estudi aborda una de les problemàtiques vinculades a les condicions de l’organització social de la cura actual de persones en situació de dependència en territori rural, davant el repte demogràfic que suposa el sobreenvelliment, la manca de relleu generacional en relació a la figura cuidadora familiar, l’augment de les llars unipersonals rurals i la insuficient cobertura pública del serveis d’atenció a domicili actuals.
Es fa ús d’una metodologia qualitativa i incorpora una mirada interseccional a una relació laboralment asimètrica. Les tècniques de recerca utilitzades són 14 entrevistes en profunditat de tipus semiestructurat. S’efectua una comparació entre la demarcació de l’Alt Pirineu i Aran i la Plana de Lleida considerant les característiques orogràfiques i les limitacions que presenta el territori.
El treball intern en contextos rurals, amb alta dispersió dels nuclis residencials, limitacions de mobilitat i baixa densitat demogràfica agreuja una de les situacions de més alta vulnerabilitat residencial, la d’un col·lectiu generitzat que utilitza, amb una llibertat limitada, aquesta estratègia residencial com a solució transitòria entre la seva situació administrativa i el nínxol de mercat que suposa la crisi actual de cures en contextos rurals. Aquesta convivència forçada a l’espai domèstic reforça la invisibilitat d’aquest col·lectiu i accentua la seva dependència absoluta de la llar com a espai de treball i d’habitatge. Aquesta realitat posa de manifest la urgència de repensar les polítiques públiques de cures i habitatge, especialment en contextos rurals on les alternatives són pràcticament inexistents.