Sa domo de sa cojuada noa: històries per donar sentit i veu als residus d’un paisatge abandonat

Arreu de l’illa de Sardenya proliferen paisatges residuals produïts per l’abandonament d’activitats econòmiques, principalment industrials i agrícoles, que provoquen un debilitament gradual de les estructures territorials i de les seves capacitats productives (Clément, 2007; Lai, 2011). Aquest fet explica la presència en tot el territori regional de ruïnes que, tot i provenir d’un passat relativament recent, són percebudes com a signes d’un passat remot (Angioni, 2000; Gordillo 2014). Es tracta de paisatges on sovint s’expressen formes d’habitar i significar el territori que es basen en la interacció entre els usos actuals del paisatge i els residus materials del seu passat (Descola, 2018; Edensor, 2005, 2008; Lai, 2011). El cas de la línia de ferrocarril abandonada Chilivani-Tirso (1893-1969) constitueix un exemple excel·lent per entendre les dinàmiques d’aquestes interaccions entre passat i present i les estratègies de significació i apropiació que les emmotllen. Abandonades a finals dels anys seixanta, la majoria d’estacions i cases de guardabarreres de la línia han viscut un procés accelerat de decadència que les ha convertit, en poques dècades, en veritables ruïnes. Aquesta comunicació aborda les històries i les llegendes que s’expliquen al voltant de la casa de guardabarreres n. 35 de la Chilivani-Tirso, també coneguda amb el nom sa domu de sa cojuada noa. A partir d’aquest cas etnogràfic, indaguem els recursos narratius, les estratègies de significació i les pràctiques materials que els diversos habitants d’aquest paisatge despleguen davant dels residus del passat ferroviari, posant especial atenció en la materialitat de les seves runes i en els processos de decadència que els han interessat (De Silvey, 2006; Edensor, 2005, 2008; Gordillo 2014; Vallisena, 2022). La comunicació presenta alguns avenços d’una investigació doctoral en curs damunt dels paisatges de la Chilivani-Tirso.