Paternalisme urbà i clientelisme organitzacional en la participació ciutadana a les perifèries catalanes

Aquest article examina críticament les formes de governança urbana contemporànies en contextos perifèrics de desigualtat estructural. Se centra en el paper que té la noció de “participació ciutadana” com a tecnologia de govern. A partir de la perspectiva teòrica sobre governamentalitat (Foucault, 2008) i estudis recents sobre clientelisme, paternalisme i formes de gestió institucional de la desigualtat (Auyero, 2011; Dubois, 2018; Parajuà, 2020; Mouffe, 2007), s’argumenta que les polítiques que fomenten la participació no solament busquen generar un augment en la implicació veïnal, sinó que al mateix temps produeixen formes específiques de subjectivació política que generen processos de control social. Particularment, s’analitzen les implicacions d’aquestes polítiques en barris perifèrics, on els vincles entre l’Estat i els sectors subalterns estan mediats històricament per relacions de dependència, assistència i cooptació. La investigació explora com les iniciatives participatives (taules de barri, pressupostos participatius, programes consensuats…) actuen tant com espais d’inclusió com també mecanismes de regulació que modelen expectatives, demandes i formes d’organització col·lectiva. A través de dues etnografies comparades, s’analitzarà com les polítiques públiques que busquen incrementar la participació en el barri generen processos de legitimació de l’ordre desigual existent, fet que en última instància estaria produint processos d’individualització i també d’ocultació de les desigualtats estructurals (i les seves causes). Això provocaria una certa desactivació dels conflictes socials potencials, el que generaria l’abandonament de les respostes organitzades, polítiques i “populars” enfront d’aquests problemes, donant com a conseqüència encara una major dependència estatal.  A propòsit això, també s’han de tenir en compte les pràctiques i les formes de pensar i d’actuar dels tècnics de l’administració o del tercer sector presents en territori que solen seguir la línia política i que poden perpetuar o, fins i tot, accentuar les formes de subjectivació explicades amb anterioritat: clientelisme, control social i producció de desigualtats socials.