Aquesta comunicació parteix d’un treball antropològic en curs sobre l’ús del Reiki com a pràctica energètica i espiritual en l’acompanyament de persones amb discapacitats adquirides, condició que sovint implica una profunda transformació de la vida quotidiana, la identitat i les relacions socials. Des d’una perspectiva antropològica, s’exploren les experiències dels pacients que reben Reiki, amb especial atenció al paper de l’espiritualitat en la generació d’esperança, resistència emocional i reconstrucció del sentit de vida.
A través d’entrevistes en profunditat i observació participant en contextos terapèutics, s’analitza com aquesta pràctica pot facilitar una nova consciència corporal i una relació simbòlica amb el cos lesionat. El Reiki activa dimensions del sagrat que transcendeixen el pla clínic i obren espais de calma, acceptació i sanació interior. Lluny de plantejar-se com a alternativa a la medicina convencional, s’inscriu en un horitzó de cures complementàries que integren cos, ment i esperit.
És una proposta antropològica que reflexiona sobre com, en contextos de fragilitat extrema, les pràctiques espirituals poden contribuir a redefinir els límits entre salut, malaltia i benestar. Amb la vivència del sagrat, emergeixen nous llenguatges de la cura que demanen ser reconeguts en els àmbits terapèutics i socials. S’introdueix el concepte de pluralisme mèdic, que precisament es teoritza en antropologia mèdica i que pretén generar una conciliació entre el Model Mèdic Hegemònic (MMH) i altres models mèdics en general i entre la biomedicina i el Reiki en particular.