Els moviments socials ciclistes sempre han mantingut un estret vincle amb el desenvolupament de la infraestructura i la mobilitat ciclista (Diz, 2016; Lorenzi, 2016; Lorenzi yOrtega, 2016; Tironi, 2011). Les reivindicacions d’aquests moviments, però, no són unívoques (Oldenziel y De la bruheze, 2011:35): existeixen en relació a demandes concretes i en forma d’assamblatges amb paisatges socio-tècnics donats a contextos urbans específics (Rodríguez-Giralt, Marrero-Guillamón y Milstein, 2019)
A la ciutat de Barcelona, organitzacions com Biciclot i Amics de la Bici van esdevenir cabdals per, a meitat dels anys 80 del segle passat, produir l’emergència de la infraestructura ciclista mitjançant un reguitzell d’actuacions i activitats, moltes centrades en la promoció ciclista donada la seua inexistència. Amb l’entrada del nou mileni i fruit de la institucionalització i el sorgiment de tecno-polítiques envers la bicicleta, comencen a sorgir d’altres organitzacions com ara el Bicicleta Club de Catalunya (BACC). Aquestes entitats i d’altres semblants han anat desenvolupant noves formes d’apropar-se a l’activisme, fonamentades en vincles heterogenis entre diferents col·lectius i en la construcció de coneixements tècnics amb els quals tracten d’establir noves relacions amb l’administració i els sabers experts.
Aquesta comunicació, fruit d’un dels fils etnogràfics que donen cos a una investigació doctoral en marxa, vol explicitar les complexitats donades entre els moviments socials ciclistes i les seues associacions (Latour, 2005; Farías y Blok, 2016; Farías, 2011), d’una banda, i els seus lligams amb les dimensions tècniques de la infraestructura i mobilitat ciclista a la ciutat de Barcelona, de l’altra (Cox, 2024; Granero, 2025). Ens centrem, sobretot, en les activitats realitzades pel BACC, en les que s’ha fet part al llarg dels últims anys per tal d’enregistrar i analitzar la complexitat dels nous modes de fer activisme ciclista a la capital barcelonina.