A partir d’un exercici de reflexió autoetnogràfica la comunicació explora les dificultats de realitzar carrera acadèmica sota lògiques neoliberals de producció il·limitada que neguen l’existència d’un cos limitat, el qual es porta fins l’esgotament sota la promesa d’un èxit futur. La obligatorietat d’estar en diferents fronts (docent, investigador, en tasques de gestió,..,) com si es tingués el do de la ubiqüitat i una energia, potència i/o possibilitats econòmiques suficients, condiciona de manera diferencial els cossos de les persones que s’hi dediquen, els quals -a més a més- no parteixen de la mateixa igualtat d’oportunitats.
El gènere, la classe social de partida, l’edat o la maternitat, entre altres eixos interseccionals, estableixen mapes diferencials de privilegis i discriminacions més o menys subtils que condicionen les carreres acadèmiques, les quals estan pensades per ser realitzades, especialment, des d’universitat públiques que precaritzen, alhora, els cossos docents i investigadors durant períodes cada cop més llargs de temps. Per altra part, la gran càrrega docent dins algunes universitats privades dificulta arribar als estàndards que es determinen en les acreditacions així com fer el salt a les universitats públiques si així es desitja.
La precarització de certs cossos docents i investigadors es pot considerar un control social sobre els mateixos, garantint un ordre estratificat i sovint clientelar en la producció del coneixement, la difusió del mateix i la possibilitat de promoció acadèmica.