La racionalització de l’aigua va representar un triomf dins de les lògiques de concepció de la ciutat moderna. A Barcelona, això es va materialitzar en l’exposició universal de 1888, en la qual, amb la construcció de fonts i canalitzacions, volia assenyalar el control sobre l’aigua de la ciutat. Malgrat això, en aquell moment, encara no es garantia l’abastiment del recurs a tota la població (Galán, 2013; Martín Pascual, 2007).
A partir del rastreig d’un procés municipal abandonat per abastir d’aigua a la ciutat de Barcelona. La present comunicació té com a objectiu ressaltar les escletxes que caracteritzen al projecte modern, el qual, tot i aspirar a la racionalització total de l’espai i el temps, és constantment perforat per entitats i situacions que l’exposen i desborden (Latour, 1993).
Arran de la destrucció de la muralla i de l’Eixample, el creixement de la ciutat va implicar l’augment en la necessitat d’aigua per consum, per potenciar la indústria i per qüestions d’higienisme. Aquesta necessitat va esdevenir en una disputa entre entitats públiques i privades per establir-se com la principal proveïdora d’aigua de la ciutat (Swyngedouw et al., 2019). Aquesta va acabar en l’establiment d’un règim privat en la gestió de l’aigua a Barcelona que es manté vigent avui dia.
El rastreig d’aquest projecte ajuda a presentar la manera en la qual canvia la concepció i gestió de l’aigua a la ciutat i com aquesta articula nocions de futur i benestar. També, ajuda a visibilitzar la forma en la qual el cos de la ciutat està condicionat per les xarxes de clavegueram que la travessen sota terra i que perpetuen la ficció del control humà sobre la natura (Ballestero, 2019). La situació d’emergència climàtica posiciona l’aigua com una entitat clau en les formes en les quals es projecta el futur de Barcelona.