En les darreres dècades, diversos organismes internacionals (OMS, 2006; UNESCO, 2009, 2018) han promogut la incorporació de l’educació sexual integral (ESI) als currículums escolars, amb l’objectiu de garantir que infants i joves puguin prendre decisions informades, saludables i respectuoses sobre la seva sexualitat (UNESCO, 2018). Tot i que la definició de sexualitat de l’OMS (2006) inclou les dimensions emocionals, psicològiques i socials, els programes actuals continuen centrant-se en l’adolescència i en un enfocament biomèdic i preventiu, focalitzat en les ITS, l’embaràs no desitjat o la prevenció de violències (Iyer & Aggleton, 2015; Herat et al., 2018; Malgosa, 2023). Aquest enfocament adultocèntric genera un desajust entre els continguts de l’ESI i les experiències de la infància i la joventut (McGeeney, 2015; Quinlivan, 2018).
Aquest estudi adopta una perspectiva feminista materialista que entén els coneixements com a producte d’intra-accions (Barad, 2007) entre elements humans i més-que-humans, en assemblatges discursius i materials (Deleuze & Guattari, 1988; Spyrou, 2019). A partir d’aquesta mirada, s’exploren les preguntes i narratives de 331 infants de 9 a 11 anys de vuit escoles públiques de la província de Barcelona, recollides mitjançant 237 preguntes escrites anònimes i 32 grups focals.
Els resultats mostren que, malgrat el predomini del model reproductiu, les criatures expressen interès per experiències corporals pròpies, com la menstruació, el semen, els genitals, les sensacions plaents o la masturbació. L’estudi defensa una ESI que reconegui la infància com a subjecte epistèmic i que incorpori les seves vivències. Això permetria reduir l’estigma, afavorir el benestar i fomentar una educació sexual més inclusiva i transformadora des de les primeres edats.