Fou una de les primeres persones a qui vaig enviar la meva tesi, mesos abans que es publiqués al repositori digital de la universitat. Després de compartir “camp” durant mesos a Bolívia, entenia que compartir la meva tesi amb l’altra antropòloga era no només un gest de complicitat corporativa, també part de la cadena de reciprocitat que havíem teixit mentre, cadascú a la seva manera, posava en pràctica l’observació participant —sense deixar d’observar-nos mútuament mentre observàvem.
No és habitual que dos antropòlegs de dos països diferents coincideixin, casualment, a la mateixa regió d’un tercer país i al mateix temps i espai en què desenvolupen els seus treballs etnogràfics: en el meu cas, per redactar la tesi doctoral; en el seu, ja doctora, per escriure un llibre que consolidés la seva plaça universitària. Però encara és menys habitual —s’escapa, almenys, de les experiències de plagi antropològic documentades (Calavia-Saéz 2006, ICA 1996)— que un d’aquests antropòlegs plagiï l’altre després de compartir-hi “camp”. A part de sang freda (i certa destresa), per a fer-ho cal la certesa que ni l’antropòleg plagiat, ni tampoc els “nadius” representats a través d’una veu usurpada, ho descobriran. Segurament, escriure en una altra llengua, i alhora estar un parell d’esglaons més amunt en les jerarquies acadèmiques, alimentà la sensació d’impunitat que possibilita el plagi. No obstant, anys després de finalitzar la tesi, immers de ple en la incerta condició laboral de la postdoctoralitat, l’antropòleg plagiat, jo, ho descobrí.
Aquest descobriment serà el nucli de la comunicació. A través de l’auto-etnografia i la narració, enteses com a eines hermenèutiques, però també com una mena de teràpia —tant reparadora com venjativa—, ens endinsarem en les sensacions, dubtes i reaccions més subjectives, i per tant també ambivalents, que produeix la invisibilitzada però extensa pràctica del plagi acadèmic entre els subjectes plagiats.