A l’inici de la Revolució del 1936, quasi tots els espais i símbols associats a l’Església catòlica de Barcelona foren destruïts per la fúria iconoclasta desfermada. Arran de la protecció del Govern de la Generalitat se’n salven la Sagrada Família i la Catedral. L’únic que queda de manera espontània a estalvi de la ira popular és el cenotafi dedicat a Mossèn Cinto Verdaguer a la plaça que porta el seu nom. Posteriorment, a diferència d’altres monuments religiosos, les autoritats republicanes tampoc no en decreten la supressió. Aquesta comunicació vincula el respecte que va merèixer la memòria d’en Verdaguer a la manera com les classes populars catalanes van apropiar-se d’una figura que encarnava un cristianisme ben allunyat del poder i dels diners amb els quals era associat aleshores.
Jacint Verdaguer (1845-1902) fou un mossèn català –i poeta modern– que a partir de la crisi existencial integral viscuda en retornar d’un viatge a Terra Santa desafia i denuncia la mateixa Església de què forma part, però que reconeix en una posició oposada a la de les necessitats i les vivències del seu poble fidel. Tractat de boig pels seus superiors; desproveït de sou –i, per tant, condemnat a passar gana i emmalaltir–; inhabilitat per fer misses i exorcismes –és a dir, per comunicar-se amb déu i amb el dimoni–; perseguit per guàrdies civils i esbirros; enclaustrat a Gleva; induït a anar a viure a un asil que n’havia de comportar la mort física i espiritual, tot això constituïren les penes pel seu desacatament de la jerarquia catòlica i pels seus escrits radicalment crítics respecte a les relacions dels rics amb els pobres, i probablement, alhora, aquestes són les raons que expliquen que el poble salvés la seva memòria de la destrucció i l’incendi revolucionaris. El monument roman dempeus.