Els medis de comunicació japonesos s’han referit a la contemporaneïtat japonesa, sobre tot al segle xxi, com a la kokoro no jidai, és a dir, l’era de l’afecte, en el sentit que un cop assolits els requeriments materials de la majoria de la població, s’ha fet imprescindible atendre a les necessitats espirituals. Aquest gir afectiu coincideix en el temps amb el període d’estancament econòmic conegut com la posbombolla japonesa (1990-2010) que va suposar una crisis de nació i de gènere amb canvis socials substancials per a la població. En termes de nació, això va comportar un viratge des dels discursos neoliberals dels anys 90 als discursos moral conservadors neoliberals dels 2000 que van culminar amb la reforma de la Llei Fonamental d’Educació de 1947 que va promulgar el Primer Ministre Abe Shinzō en 2006. Tot i que Abe va renunciar en 2007, les polítiques afectives reaccionaries van persistir en els discursos de kokoro no kyōiku (educació moral) del Ministeri d’Educació. En termes de gènere, però, aquest viratge en el discurs polític es pot sentir en el bakkurasshu (back-pedaling) a principis dels 2000 en les polítiques de equitat de gènere que posen èmfasi en una nostàlgia per la família tradicional japonesa.
En aquest context, en aquesta comunicació proposem analitzar el film Always: Sunset of Third Street (2005) de Yamazaki Takashi com a producte de la nosutarujia (nostàlgia) per l’era Shōwa (1926-1989). En aquest, sentit, la invocació de l’atmosfera afectiva de l’era Shōwa és un ritornelo reterritorialitzador que té com a doble objectiu la reproducció del familisme com a frontissa afectiva de la nació i la superació del desastre econòmic mitjançant la recuperació de la metanarrativa nostàlgica del miracle japonès de l’era Shōwa.