Entre 2009 i 2024, la llei d’asil 12/2009 establia l’obligació de l’Estat espanyol de garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de les persones sol·licitants d’asil que no disposaven de recursos econòmics. El sistema institucional encarregat de garantir aquest dret ha estat el programa estatal d’acollida de protecció internacional. Davant l’increment històric de sol·licituds d’asil registrat a Espanya entre 2015 i 2024, l’Estat central ha ampliat de manera significativa el nombre de places del programa mitjançant un procés d’externalització. L’any 2022, més del 97 % d’aquestes places eren gestionades per una vintena d’entitats socials.
En aquest context, mentre que l’administració central ha estat la principal responsable del disseny, la regulació i el finançament de la política d’acollida, la seva implementació ha quedat notablement en mans d’entitats socials del tercer sector. Diverses investigacions han assenyalat que la participació de les entitats en les polítiques d’acollida ha enfortit els mecanismes de control de l’Estat i ha debilitat la seva independència, modificant les seves prioritats i desradicalitzant les seves lluites (López-Sala & Godenau, 2019). En aquest sentit, l’externalització ha situat les entitats socials en una tensió permanent entre el seu rol com a agents d’implementació de les polítiques públiques i la seva vocació crítica, compromesa amb la defensa i l’ampliació dels drets de les persones sol·licitants d’asil.
Aquesta comunicació, basada en un treball de camp etnogràfic desenvolupat entre 2022 i 2024 a Catalunya i Canàries, examinarà el rol ambivalent de les entitats socials dins del programa estatal d’acollida. En primer lloc, s’analitzaran les formes de resistència desplegades pels professionals de les entitats davant les polítiques negligents i excloents que han d’implementar. Alhora, es posaran de manifest accions de complicitat a través de les quals han acabat reproduint i legitimant les injustícies, il·legalitats i negligències propiciades per l’Estat.