Des de 1990, la Colla dels Cremats organitza cada any a Sant Feliu de Llobregat, inaugurant les Festes de Tardor, la Crema del Campanar, un espectable pirotècnic que representa l’incendi del campanar de l’església parroquial de Sant Llorenç. El temple va ser erigit el 1939 sobre les runes de l’anterior església, destruïda durant els motins anticlericals de juliol de 1936, desencadenats pel cop d’Estat franquista. La posada en paral·lel entre aquests dos esdeveniments anima una reflexió sobre com aquelles violències iconoclastes reproduïen una lògica formal que ja estava implícita en els protocols festius tradicionals, a la manera d’allò que Geertz (2014) anomena models per a, en una línia teòrica que Zulaika (1990) ha aplicat al cas de la violència política basca. Com si el catolicisme popular ja covés assajos d’agressió contra els seus propis símbols, en una dramatúrgia que assolí el seu zenit a les destruccions sacrílegues de l’estiu del 36.
El punt de partida teòric és el de les apreciacions de Mitchell (1988) per reconèixer el paper que la violència juga en l’exercici de la censura popular a pràctiques tradicionals d’índole festiva a Espanya. Aquestes acabaven constituint-se, en determinats moments històrics, en els models per a la violència religiosa, el que li serveixen a Bruce Lincoln (1985) per, referint-se a l’exhumació i exhibició pública de mòmies de monges que solien acompanyar les explosions d’ira anticlerical, com una manera de desemmascarar la naturalesa profana que amaguen els objectes i els llocs sagrats. El que passa és que l’hiperrealisme de la religiositat rea i la cultura festiva a Espanya ja reunia un bon nombre d’aquestes formes d’apropiació sensible del que és sant, una apropiació que al mateix temps exaltava i profanava (Ranzato, 1985; Delgado, 2015). Com un campanar incendiat en un acte popular patrocinat per la mateix Església que s’atacava simbòlicament.