“No vaig plorar la primera nit. Però vaig plorar totes les altres.” Aquesta frase, extreta del meu diari, resumeix una experiència tant formativa com incòmoda: el meu primer treball de camp. Els companys m’havien advertit sobre la famosa “primera nit”: aquell moment en què arribes, estàs sol, desubicat i sobrepassat per les emocions. Ara bé, el que em va desbordar en els dies posteriors no va ser la solitud ni l’arrelament, sinó adonar-me que la meva presència al camp responia a una posició de privilegi estructural i a una metodologia que, tot i benintencionada, reproduïa dinàmiques involuntàriament extractivistes.
Al llarg de la carrera havia llegit sobre l’herència colonial de l’antropologia, sobre la necessitat de descolonitzar i sobre metodologies col·laboratives. Però, com a antropòloga novell, no vaig saber traduir aquests aprenentatges a la pràctica. Durant l’estada, vaig veure com el meu projecte em situava en una relació jeràrquica que no sabia com desmuntar i vaig persistir en una metodologia que em generava incomoditat. Malgrat això, aquella incomoditat va resultar valuosa: em va permetre reflexionar sobre la antropòloga que volia ser. Una pregunta fonamental que es perd fàcilment entre la preparació teòrica i els tràmits burocràtics d’una investigació doctoral.
En aquesta ponència, proposo compartir aquesta experiència com a punt de partida per reflexionar sobre la importància de revisar críticament el nostre posicionament, les decisions metodològiques i les seves implicacions ètiques, especialment en els primers treballs de camp. Convido també a debatre els riscos de romantitzar les narratives del “xoc inicial” i de suposar que els aprenentatges teòrics sobre la descolonització són suficients. Des del reconeixement de l’error i la vulnerabilitat, defenso que una reflexió seriosa sobre l’/la antropòleg/a que volem ser és més rellevant que qualsevol altre aspecte de la recerca: perquè implica altres persones i afecta les relacions que construïm.