Els museus no són espais neutres. Les col·leccions que custodien —especialment aquelles d’origen colonial— són testimonis materials d’una violència històrica que sovint roman invisibilitzada. Aquesta recerca etnogràfica analitza comparativament el Museu de Ciències Naturals i el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, centrant-se específicament en la producció discursiva i la pràctica institucional en relació amb les col·leccions d’origen colonial que ambdues institucions custodien.
Tot i els esforços per reconèixer i abordar el llegat colonial dels seus fons, les iniciatives que aquestes institucions impulsen per qüestionar la seva pròpia mirada eurocèntrica i la naturalesa conflictiva de les seves col·leccions sovint es concreten en gestos superficials. Lluny de desarticular les lògiques colonials, aquestes accions es despleguen dins del mateix marc epistèmic que les ha originades, esdevenint dispositius estètics més que transformadors.
La selecció d’aquests dos museus no és arbitrària. Malgrat els seus orígens disciplinaris diferents dins la història del museu occidental —l’un centrat en la classificació de la diferència cultural, l’altre en la classificació natural i biològica—, ambdues institucions comparteixen una mateixa genealogia en el si del projecte imperial europeu. Tal com assenyala Arjun Appadurai (2020), la tensió històrica entre els museus etnològics i els de ciències naturals revela formes específiques però complementàries de producció de l’“altre” —humà o no humà— dins del règim de la colonialitat.
En aquest sentit, l’anàlisi comparativa permet identificar les maneres diferenciades —però interrelacionades— en què es perpetuen les dinàmiques colonials, tant des de l’àmbit de la representació cultural com des del de la classificació natural, posant en relleu els límits i contradiccions de les polítiques de descolonització impulsades des d’aquestes institucions públiques.