Aquesta proposta parteix d’una recerca etnogràfica en una petita comunitat quechua del departament de Chuquisaca, Bolívia, on s’observa que la denominada “comida natural” —els aliments cultivats localment i sense químics— és concebuda com un element fonamental en la construcció de cossos sans, forts i “guapos”, en termes locals. A partir d’aquesta relació entre alimentació i corporalitat, proposo explorar com certes crisis ambientals no només afecten la seguretat alimentària, sinó també les formes locals de ser persona i de relacionar-se amb el món.
La granissa, per exemple, no només implica la pèrdua de collites, sinó que també és percebuda com a expressió d’un desequilibri còsmic. Quan les relacions amb la pachamama es trenquen, el clima es torna hostil i les condicions per produir la “comida natural” es deterioren. Això afavoreix la introducció d’aliments forans que no formen part del paisatge ni de la dieta habitual, i que al seu torn generen cossos i subjectivitats diferents. Aquesta transformació no s’expressa com una resposta conscient o articulada davant la crisi, però pot ser llegida, des d’una perspectiva ontològica, com una forma de creativitat: un procés de reconfiguració del cos, del vincle amb l’entorn i del que significa “estar ben constituït”.
A la ponència, proposo analitzar aquesta creativitat menys visible, que no pren la forma de protesta explícita ni d’innovació tecnològica, sinó que opera des de la materialitat quotidiana dels aliments i els cossos. Amb aquesta anàlisi, espero contribuir a una comprensió més matisada i relacional de les respostes locals a la crisi climàtica, posant el focus en els processos de transformació lenta però profunda que tenen lloc al nivell de l’ontologia quotidiana.