En les societats occidentals contemporànies, on la criança es concep cada cop més com un projecte intencional i orientat cap al futur, aquest estudi n’analitza una forma emergent: la criança sense assignació de gènere. Aquest enfocament implica no fer pública l’assignació de sexe/gènere del nadó en néixer, per tal de permetre que les criatures explorin lliurement les seves identitats de gènere, sense etiquetes ni expectatives normatives imposades.
Aquesta pràctica sorgeix de posicionaments feministes i queer i desafia les concepcions tradicionals sobre la infància i el gènere. No entén la infància com una etapa preparatòria cap a l’adultesa normativa, sinó com un moment obert de desenvolupament relacional i identitari. La recerca, basada en entrevistes qualitatives amb deu famílies a Espanya que crien infants d’entre 0 i 12 anys, investiga les motivacions familiars, les estratègies quotidianes i les reaccions socials i institucionals que enfronten, incloent la invisibilització, el judici moral i les dificultats burocràtiques.
La criança sense gènere qüestiona les normes socials que regulen la reproducció, la criança i la sexualitat per gènere i edat, i proposa formes alternatives de cura i responsabilitat. Aporta així eines per repensar les dinàmiques de poder dins les famílies i reconèixer els infants com a subjectes actius en la seva trajectòria vital.
Aquesta proposta s’inscriu en una anàlisi crítica sobre com l’antropologia pot contribuir a visibilitzar i comprendre pràctiques que desafien els discursos institucionals i mediàtics dominants, i ajuda a pensar com el gènere, la cura i la reproducció es configuren en contextos socials canviants.