Aquesta comunicació s’interroga sobre com realitzar docència universitària en temàtiques antropològiques des de metodologies innovadores que propiciïn un aprenentatge significatiu. Pretén reflexionar sobre estratègies que permetin trencar amb mirades individualistes cap a problemàtiques estructurals a través de compartir experiències concretes d’innovació pedagògica assignatures dutes a terme dins dels graus d’Educació Social i Treball Social (“Estructura i desigualtats socials” i “Art i acció socioeducativa”). La comunicació presenta, per al posterior debat, diferents activitats realitzades a l’aula que vinculen experiències vivencials amb les teories socials i el coneixement situat.
Aquestes activitats es van implementar amb l’ objectiu d’ afrontar la dificultat detectada en l’ alumnat de poder connectar els coneixements teòrics amb les experiències individuals i la futura pràctica professional. Dificultat que respon a factors com: 1) la creixent institucionalització de l’individualisme; 2) la introducció de polítiques identitàries essencialistes que ofusquen la visió constructivista de les categories socials (gènere, classe social, racialització, entre d’altres), i 3) una cultura digital i audiovisual que sol anar en detriment de la lectura teòrica i la seva anàlisi.
En aquest context, cal realitzar innovacions docents que mostrin com les estructures socials s’encarnen en experiències vitals construint subjectivitats, identitats i alteralitats. Per a aquesta comesa, hem d’estar obertes al dubte, la incertesa i a la vulnerabilitat.