Estava parlant amb els meus pares, contemplant diverses idees per exposar, mentre sorgien temes com la vinculació amb el món professional, i l’ús de tecnologies o coneixements d’altres àmbits com la ciència de dades per contextualitzar i situar les observacions, o l’arqueologia per aproximar-nos a les qüestions sobre la materialitat, quan de sobte el meu pare suggereix: i
“l’empleabilitat”?… ben immersos en la ideologia d’un Estat capitalista on el màxim objectiu és ser atractiu pel mercat, i per tant per les empreses. Però és el que volen els estudiants d’antropologia? És el que la nostra disciplina necessita? I la societat? Quin rol té l’acadèmia i conseqüentment la docència en moldejar-se al sistema o enfrontar-lo?
I és aquí on apareix la dicotomia entre l’estudi durant la carrera de les carències del sistema en el qual vivim amb el qual la immensa majoria no hi estem d’acord, i haver de sobreviure dins d’aquest mateix sistema en acabar la Universitat.
Ningú s’apunta a antropologia per ser “empleable”, i durant les jornades de professionalització semblava que només hi havia 3 vies: l’acadèmia, les ONG i vendre’s a una empresa (sempre acompanyat d’altres estudis: medicina, informàtica…). Però seria molt trist assumir que les úniques vies que pot oferir aquesta disciplina siguin en entorns precaris i/o que no reflecteixen els nostres valors.
Per tant, m’agradaria reflexionar sobre com es podrien aproximar les contradiccions que la dicotomia anterior suposa juntament amb alguns mecanismes que es poden desenvolupar per tancar una mica aquest abisme entre món universitari i món professional; de manera que la carrera efectivament prepari pel món que vindrà en acabar-la però en cap cas condicionant els camins cap al coneixement.