La raó de ser dels drets no és altra que la satisfacció de necessitats amenaçades en condicions de desigualtat de poder. Abans de recórrer r als drets, resulta necessari identificar les necessitats, tenint en compte, a més, que, juntament amb la importància de polititzar-les, resulta també imprescindible «el debat sobre la interpretació de la necessitat, la lluita pel poder de definir-la, la lluita sobre la satisfacció de la necessitat, la lluita per garantir o denegar l’ajuda» (Fraser, 2015: 79).
Des d’aquest plantejament, la comunicació es focalitza en la manera en què s’estaria construint el dret a l’habitatge en el context català i espanyol, posant l’èmfasi en el protagonisme de les formes de definició i defensa col·lectiva de la necessitat amenaçada però més enllà del moment de la disputa, de la demanda o reivindicació, per anar a la construcció mateixa del dret i de la seva forma de realització i de garantia. S’adverteix la centralitat de superar l’esquema liberal dels drets segons els quals si bé la seva gènesi és sempre col·lectiva la seva concreció acostuma a implicar la individualització de la posició jurídica i de la forma de garantia. L’excepció d’aquest esquema, els drets laborals i el paper dels sindicats de la negociació col·lectiva que posen límits al poder d’autonomia negocial de l’empresari, foren fruit de la mobilització obrera per fer front al conflicte capital-treball. Avui en dia, anys després de l’esfondrament -material i simbòlic- del model de relacions sòcio-laborals, assistim a un procés en el que la reivindicació dels drets, i específicament del dret a l’habitatge, mira de resituar el tauler de la disputa per posar en el centre la comprensió col·lectiva del dret, del subjecte del dret i de les formes en que aquest subjecte ha de formar part imprescindible de la seva realització.