Aquest treball presenta una experiència pedagògica desenvolupada amb estudiants de disseny a Barcelona, que explora el potencial del disseny participatiu com a eina crítica i relacional per imaginar i activar mons més justos. Des d’una perspectiva transdisciplinària, relacional i situada, es van co-dissenyar accions en barris afectats per la turistificació, a través de metodologies inspirades en l’urbanisme feminista, l’etnografia del disseny, el joc com a pràctica afectiva i l’atenció als imaginaris col·lectius. Amb un enfocament pedagògic basat en la indisciplina i l’escolta, els projectes van posar el cos en escena per generar confiances i dialogar amb les comunitats joves des de la quotidianitat. Les intervencions van prendre forma de dispositius mòbils, mobiliari efímer i jocs de taula que buscaven desblocar relacions entre habitants diversos i enfortir el sentit de lloc. Més que actuar com una eina per resoldre problemes, el disseny va operar com un mediador que obre escenaris de possibilitat, apel·lant a una estètica de la cura i a una ètica situada. Aquesta proposta entén el disseny com un gest compartit, que segueix més que lidera, i que interfacia —a través de pràctiques com el performative mapping— les aspiracions comunitàries amb processos institucionals i espacials. S’aborda així el disseny com a eina de mediació social, generadora de pertinença i resistència a la lògica de mercantilització urbana. Des d’una antropologia expandida, es defensa el paper del disseny com a catalitzador d’aprenentatges compartits i com a eina crítica per repensar el dret a la ciutat des d’una òptica situada i afectiva.
Paraules clau: disseny participatiu, pedagogia crítica, turisme, sentit de lloc, joc, pràctiques situades.