“El pensament fa passes de tortuga”. Observant la relació humans-tortugues des de l’antropologia del temps.

Joan Brossa al poemari “Els ulls de l’òliba” titulava un sonet sobre la pesantor de la vida –em cansa haver nascut, cel blau, em cansa-, amb el títol “El pensament fa passes de tortuga”. A la cultura europea, dels Himnes Homèrics als poetes contemporanis, passant per totes les arts, la tortuga ha estat un recurs comú per pensar sobre la vida humana. És ben sabut que a les mitologies ameríndies i orientals la tortuga era un animal cabdal. Per als indis delaware, per exemple, la tortuga simbolitzava la consciència, un dels atributs de l’ésser viu (Miller, 1974). Aquesta comunicació es basa en un treball de camp al massís de l’Albera, a l’Alt Empordà. Allí trobem la darrera població de tortuga terrestre Testudo hermanni no reintroduïda de la península Ibèrica (Budó et al, 2004). Som en un territori agrícola i forestal, que fou també zona de pastura estival de grans ramats. Aquest massís ha sofert intensos incendis en els darrers 50 anys, calcinant bona part de l’àrea declarada Paratge Natural el 1986. Part de l’àrea no protegida es troba dins una extensa base militar d’entrenament amb foc real. Tal és l’habitat de la Testudo hermanni, espècie avui protegida, que fou però intensament recol·lectada per ser venuda com a animal de companyia durant la segona meitat del segle passat. L’etnografia s’ha centrat en els herpetòlegs que tracten de conèixer millor l’espècie al seu hàbitat, els programes de conservació en marxa, però també les persones que hi conviuen a casa seva i la gent que treballava al camp. La pregunta que em plantejo és: com ens ajuden les tortugues a pensar sobre el temps en general -la multiplicitat de temporalitats viscudes-, i en particular sobre la relació passat-present-futur, a l’època de la sisena gran extinció? En què ens ajuda desplaçar l’antropocentrisme temporal?