El pessebre és una representació plàstica del naixement de Jesús, de caràcter popular, en què es combinen de manera exemplar els plans sagrat i profà. Per això, podem afirmar que el pessebre expressa de forma única el misteri de l’encarnació del Déu cristià, que es fa humà enmig de la quotidianitat humana. Aquest vincle entre sagrat i profà constitueix, probablement, la característica que caldrà preservar amb més cura en el pessebrisme del segle XXI.
Els pessebres populars ofereixen indicis clars per mantenir viva aquesta tensió simbòlica: mentre en un extrem del pessebre neix Jesús, en l’altre la filadora fila, el sembrador sembra i el pescador pesca. Fins i tot les figures del pessebre exhibeixen una indumentària diferenciada, indicant així el reconeixement de diversos rols dins d’un mateix escenari.
Tanmateix, el pessebrisme de les associacions tendeix, en alguns casos, a entrar en una dinàmica de dessacralització. Una actualització poc curosa de la representació del relat del naixement pot portar a la dissolució del sagrat en el profà i, en conseqüència, a una banalització del missatge originari.
Aquest risc s’accentua en el context sociocultural actual, marcat per una davallada de les creences religioses i, sobretot, per un baix nivell de coneixement i formació en cultura religiosa. Més de la meitat de la població catalana declara no tenir creences religioses, i una proporció similar no rep cap mena de formació en matèria de religió.
Davant d’aquesta realitat, i tenint en compte que tant els visitants de les exposicions com els mateixos pessebristes són part d’aquesta societat allunyada el coneixement de la religió, es plantegen diversos reptes per garantir que els dos plans ineludibles del pessebre —el sagrat i el profà— continuïn presents i plens de significat.
———————————–
Enric Benavent-Vallès
Grup d’Investigació i Anàlisi Social (GIAS) – Universitat Ramon Llull